EL LLIBRE OBLIDAT

A la biblioteca més gran de la ciutat hi havia molts llibres. Era una aventura buscar-ne un. Hi havia una zona molt moguda, préstecs, trasllats. Darrere, però, d’un prestatge hi havia un llibre caigut que ningú trobava a faltar. El llibre, de pàgines velles i empolsinades, estava cansat d’estar en aquell lloc fosc i abandonat. Un dia va sentir molt de rebombori al seu voltant. No sabia què estava passant. Podia sentir els seus companys cridant d’alegria perquè els agafaven en préstec. Aquell dia el seu futur canviaria. Amb l’ajuda d’un bastó, un home vell va moure la prestatgeria i el llibre va quedar al descobert, mostrant la seva espectacular portada, tan oblidada. El bon home sabia apreciar un llibre de debò i es va quedar el nostre amic que havia estat tant temps abandonat.

MRP

LA MEVA GOSSA

Avui he abandonat la meva gossa. Els meus pares i jo hem marxat lluny, als Estats Units. Sé que és sols per un temps, però sento com si una part de mi se n’hagués anat, com si una part de mi m’hagués abandonat. Obro la porta de l’habitació esperant veure-la tombada en el meu llit, ara només veig uns llençols blancs amb una maleta a sobre per desfer. Els meus pares m’intenten animar dient que s’ho està passant bé amb els altres gossos i amb la cuidadora. No m’ho crec. Han passat uns dies, acabo de rebre un vídeo de la cuidadora. El miro, és la meva gossa, veig com juga amb els altres gossos, se la veu feliç. Així és com m’adono que hi ha vegades que els canvis temporals poden ajudar-te a fer noves amistats.

QUER

MINÚSCULA

Justament el dia que anàvem a la platja em vaig convertir minúscula. Tot va començar esmorzant un matí de diumenge. Preparant la bossa, tot em pesava el triple. El cotxe de la meva mare no era prou gran. Ens vam repartir la mama i el meu germà, i jo i el pare, però hi va haver una petita relliscada, els dos cotxes eren iguals i em vaig pujar al cotxe de la mama. Al veure-la entrar vaig intentar cridar-la però no m’escoltava, vaig intentar obrir la porta però no tenia suficient força. Un soroll estrident va ressonar, era el mòbil de la mama, telefonava el papa. Mon germà va obrir la finestra i vaig aprofitar per saltar. Vaig caure en un bassal. Una bèstia no gaire amigable vermellosa i amb dues pinces aterridores em va mirar amb una cara que deia “et vull cruspir”

CARLAYO

RELLOTGE

Hi havia una vegada una nena que va néixer al món d’un rellotge. La seva germana gran era l’agulla que indicava l’hora, la germana mitjana era la que indicava minuts i ella era la que marcava els segons. Ella, la Marta, odiava córrer, però no tenia alternativa. La seva vida tan sols consistia en allò. El rellotge estava penjat en una classe de nens i nenes i ella gaudia observant-los. Però una nit fosca, quan la classe estava buida, el rellotge va caure. Les seves germanes van morir, però ella no. Quan el plàstic que l’envoltava va tocar l’aire fresc de la vida es va transformar en una persona. La Marta no creia qui era. A partir d’aquell dia va estudiar per ser professora, ja que tenia una especial debilitat pels nens i nenes.

FARRUCA

VIATGE ALS NÚVOLS

Soc una persona que s’avorreix molt. Quan no puc dormir m’avorreixo, quan estic a classe m’avorreixo, quan llegeixo m’avorreixo.

Quan m’avorreixo, sobretot a la classe, me’n vaig al núvols. Allà tinc un món sencer ple de pensaments i records; mentre els miro, gaudeixo, m’entretinc. Puc passar molta estona allà a dalt, m’ho passo bé.

Però quan la professora em diu o em pregunta alguna cosa, he de baixar i tornar a la classe, tornar a avorrir-me de nou. Llavors la professora em pregunta si estava a la lluna de València, però li dic que no, que estava als núvols.

CRISSANTA

EL MILLOR REGAL DEL MÓN

L’altre dia va ser el dia de Nadal. Els meus pares em van regalar el que més desitjava del món: un telèfon mòbil per a mi sol i per parlar amb la meva millor amiga. Després de dinar, vaig sortir corrent a casa de la meva amiga. Vam programar el mòbil i vaig alegrar-me molt. Em va dir que havia d’anar amb molt de compte perquè se’m podia trencar, però jo, no li vaig fer gaire cas. Quan estava tornant a casa, va relliscar-me de les mans i va caure. Em vaig posar a plorar. En arribar a casa, els meus pares em van castigar. Un dia, després de l’escola, vaig anar a casa de la meva amiga i em vaig adonar que no tenia el móvil. No s’ho vaig dir a ningú. L’endemà al matí, va venir la meva amiga amb el meu mòbil arreglat. Ara tindré més cura amb les coses.

KARLE

UN NOI PETIT

Hi havia una vegada, un noi que vivia en un poble molt petit, era tan petit, que només hi vivien set famílies, aquestes tenien una relació molt estreta. El noi es deia Joan i aquest era molt mogut.
Una vegada en Joan va sortir per primer cop sol de casa, es va anar a jugar amb tots els altres nois i noies. En Joan tenía set anys i els seus pares no li deixaven sortir sol de casa perquè era molt petit.Aquest es va anar a jugar amb el Mateu, amb el Nicolàs i amb la Pepa. En Mateu tenía deu anys, en Nicolàs onze anys i la Pepa en tenía nou anys, i com eren més grans els deixaven sortir sols de casa. Ells estaven jugant a futbol i en Joan com era tan baixet, la pilota li arribava fins a la cintura.
Tots es divertien molt i van ser molt feliços.

NOI PETIT13

FALTEN LLIBRES!

Hi havia una vegada, en un petit poble, en el qual a tots el habitants els hi agradava llegir, una biblioteca. Era una biblioteca inmensa a la que tots acudien quan shavien acabat els seus llibres.

Però va arribar el dia que tots shavien llegit els llibres de la biblioteca. Llavors un noi, de nom Jordi, va decidir anar a buscar més llibres. Al dia següent, va emprendre el seu camí. Va buscar i buscar però no va trobar més que els llibres que ja s’havia llegit. Va tornar al seu poble, tot ple de llàgrimes i desesperat, i va començar a escriure el que li havia passat durant el viatge. Aquesta història la va llegir la seva mare, la qual li va donar a la seva amiga, i aquesta, al seu marit… i així fins que tot el poble la va llegir.

En Jordi, en adonar-se’n, va veure la solució al problema i va començar a escriure històries, i així va tornar l’alegria el seu poble.

EL MESTRE DE LES LLETRES

L’ATMELLA VERMELLA

Hi havia una vegada a la ciutat  de Sant Cugat un grup terrorista que per nom portava l’atmella Vermell. El seu cap era de Lleida i s’anomenava Lluís.La resta dels components de la banda eran en Joan el Pau el nico i en Ramón. 

En un lloc molt llunya estaba en Fedor , Rus de 15 anys.Ell tornava a casa del colegi cuan a la porta de casa estaba un home gran i gros anomenat Joan.En Joan va parla amb els seus pares per comprar la casa per dos milions de euros.El fedor ba intanta aturaro pero els pares haven firmat el castigaren.En Fedor enfadat va veure una cosa ven extranya. 

El home anomenat Joan es va caure de cap per avall i s’obri el cap.Inmadiatament un gos el tirà a terra i un cotxe l’atropellà. 

ABDE EZZALZOULI

EL TERRORÍFIC ANIVERSARI

Hi havia una vegada una família que tenia una casa d’estiueig que mai hi anaven. Quan va arribar l’estiu van decidir anar-hi el dia del aniversari del pare.

La mare va voler fer-li una festa sorpresa amb tots els seus amics i va pensar en fer-li un ensurt on estarien els convidats quan entrés a la cuina. Llavors va decorar tota la casa amb brutícia i pols per donar la impressió de por perquè estava en males condicions. Aleshores, quan la família va arribar, el pare es va quedar sorprès de tota la porqueria que hi havia.

De cop i volta va obrir la porta de la cuina, on estaven els amics, i es va portar tal ensurt que es va quedar bloquejat. Veure tants amics seus era una bogeria perquè, pels diners, no va poder fer una festa en tota la seva vida.

ALÍ BEI