La casa del meu amic

Un bon dia ,  en Joan , un dels meus millors amics, em va convidar a casa seva . Mai hi havia estat! Aquell dia , ens va venir a recollir a la escola el seu pare amb cotxe. Quan vam arribar , vam pujar uns esglaons de fusta desgastats que cruixien de vells. Entràrem per la porta i el pis que vaig veure era vell , lleig i fosc . Però em va dir… : -no pensis que això es la meva casa ehh.

Em vaig sorprendre però va obrir una porta i hi havia un jardí molt ben posat amb arbres de tots el tipus i serpentejava un camí de marbre pel mig . El camí travessava un bosc i darrere el bosc es veia un castell inimaginablement gran i luxuriós . Em va impactar molt , i encara més quan vaig entrar.

Pseudònim: Niikksnn

 

Microrelat

Em vaig aixecar un dia més a la vil.la de Sant Cugat, com cada dia. La meva rutina era, anar a comprar el pa. Vaig acomiadar-me de ma mare i vaig sortir de casa.

Ja en la fleca, vaig enamorar-me dels olors que desprenia aquella fàbrica de delícies. D’una altra banda, allà a la cantonada, hi havia un homeless que demanava desesperadament menjar. Quan vaig mirar-lo, vaig penedir-me d’ell, vaig tornar a  casa i vaig agafar els meus estalvis de la guardiola.

Al arribar-hi, vaig convidar-li aquell home a un esmorzar. Finalment, després del esmorzar, vaig comprar el pa de pagès i vaig dirigir-me cap a casa. Alla a casa, vaig poder gaudir d’un bon esmorzar com són les torrades amb melmelada de l’ àvia. El dia no podria haver començat millor: la satisfacció d’aquell humil home i un bon esmorzar.

Pseudònim: russywest_0

 

Per sempre

Deixà que ràbia l’envaís, arrencant el control del seu cos. Tant li bullia la sang, que tot ell va esclatar, ja no podia aguantar més infidelitats, la ira empresonada en el seu interior es va escapar. Suor freda regalimava pel seu rostre, amb gestos de plaer dibuixats a la seva cara acompanyats de gemecs desagradables. Tanta fúria, enveja, dolor, patiment, sentiment, rancor, angúnia, tant gran era el desig de fer-li mal. Gran com l’esforç en posar el seu cos dins d’ella, furiosament, ocasionant l’aparició de ganyotes de dolor en el seu espantat rostre. Una substància de color carmesí es va escampar pels llençols deixant proves de l’evident fet. La consciència de la noia va deixar d’ésser, deixant el seu cos nuu i prim al descobert. Ell es va esfumar entre records i remordiments, que el van torturar per sempre.

Pseudònim: Adezco

 

La gran ventisca

En un petit poble al sud-est de Mongòlia on hi abundaven majestuoses plantes, grans arbres fruiters i sobretot vius horts, hi residia una vella comunitat amb un “modus vivendi” gens modern excepte un senyor del poble, era el sabi Mat, que intuïa que algo estava a punt de passar. Mat era un home de tercera edad que habia viscut moltíssimes experiències de les quals ha après molt. Vivia en unes condicions agradables i modernes metre que tota la resta de la població no utilitava els mateixos recursos, no pel fet de no eren coneguts, sino perque veien que no feien falta. Aquests cuinaven amb foc i vells ferros, menjaven d’ allò que la natura li proporcionava, aprofitant fins i tot les pells del gran ramat; era una vida plena d.aventures!

En mig d.una calorosa i humida nit, va arribar una gran ventisca  que va arrassar tot el poble deixant viva nomès la casa del sabi Mat en la que tothom es va voler refugiar.

Nach Vila

 

Segons de pànic

Va ser la pitjor experiència de la meva vida. Anàvem tota la família cap a Baqueira per a celebrar el Nadal amb els meus avis. Quan estàvem gairebé a punt d’arribar, ens vam haver d’aturar ja que la carretera estava congelada i el cotxe podia relliscar. El meu pare baixà i es dirigí cap al maleter per a agafar les cadenes. Just ens havíem parat en una recta on no hi havia baranes i, de sobte, el cotxe es va començar a moure en direcció al precipici. La mare, el meu germà petit i jo vam començar a cridar com bojos i ,instintivament, empenyíem el cotxe cap a l’altre costat. El pare, també deixant-se guiar per l’instint humà, obrí la porta ràpidament i cridà que sortíssim de seguida però, abans que ho digués, en Jaumet i jo ja hi érem fóra. La mare, en canvi, s’havia quedat bloquejada però, en l’últim moment, no se sap ni com ni perquè, el cotxe s’aturà i ningú va prendre mal.

Pseudònim: Ribot

 

Volar al migdia

Em giro a mirar per la finestra i en pocs segons abandono la sala on em trobava. N’he sortit volant en un dels meus habituals passeigs de migdia. Exploro terres llunyanes tot somniant visitar-les algun dia. Recorro camins pels que només els imaginadors caminem. Volo per sobre els caps de tothom observant com fan la seva vida.

Poc a poc però començo a alentir el meu vol, ja és hora de tornar. Amb més penes que alegries travesso la finestra que fa pocs minuts m’ha obert una via cap a mons fantàstics però que ara m’obliga a tornar a la petita presó que és el meu cervell.

Un cop dins torno a l’avorrida realitat que en aquest moment consisteix en números incomprensibles escrits a la pissarra tot desitjant que sigui demà per poder tornar a volar al migdia.

Pseudònim: Lyra

 

MALALT D´AMOR

En Joan estava enamorat. Però era un amor impossible.

La Laura vivía a dos carrers de casa seva, però el seu pare, un músic frustrat amb una notòria afició a la beguda, la maltractava i no li deixava sortir.

La Laura era una dona tímida, amb ànsies de sortir al món. També estava enamorada: havia vist a en Joan per la finestra de la seva habitació durant tot l´any.

Un dia, en Joan acabava de sortir del supermercat quan va trobar-se amb una noia molt desarreglada que corria i corria: fugia d´un home. Era la Laura. En Joan va voler ajudar-la, però en un instant, la Laura es va desplomar sobre el terre. Havia mort. Mai no van trobar al seu pare,ni la pistola utilitzada al crim. En Joan va morir sol, sense ningú al seu costat, després d´una malaltia. Sí, malalt d´amor.

Pseudònim: PB

 

Roses

Llavors, cavaller i drac van donar-se la mà per tal de segellar el pacte que acabaven de fer. Tots dos sortien guanyant. El drac deixaria de representar el paper de dolent i podria fer aquell viatge a Escòcia (on hi tenia els pares) que portava temps esperant. Per altra banda, Sant Jordi seduiria per fi la encantadora princesa, que fins al  moment no havia posat els ulls en ell. A més a més, de ben segur que el rei rebria amb els braços ben oberts el futur heroi, després de la (simulada) proesa. Tanmateix, hi havia un petit detall que el genet havia oblidat de mencionar al monstre: era al·lèrgic a les roses.

Pseudònim:  Atrepsed

 

Esperança

Amor, què és? Em miro al mirall i veig algú especial. No sóc jo, sinó l’home que sempre he somiat tenir al meu costat. Està empresonat en un costat i no em pot tocar per notar la meva pell. Estic enamorada? Em pregunto a mi mateixa. Allargo el braç per sentir-lo. Estem fets l’un per l’altre, però jo estic a un costat i ell a  l’altre. Tanco els ulls i no veig res.

Pseudònim: Coco

 

El cargol deambulant

El cargol, aquest matí s’ha aixecat d’hora, ja que vol anar a donar una volta per l’hort i menjar-se unes quantes fulles d’enciam. Però mentre el cargol va cap a l’hort, un pardal l’agafa per la closca i se’l emporta volant al seu niu per menjar-se’l. Peró el cargol li explica al pardal que es dirigeix cap a l’hort  i li demana que el deixi anar a l’hort i, després de posar-se mes gras, que se’l mengi. El pardal accepta pensant que el cargol és babau  però un cop arriba a l’hort s’amaga sota una fulla d’enciam fins que cau la nit. Un cop ha caigut la nit, el cargol torna cap a el lloc on tenía previst passar la nit quan es creua amb un mussol. Li diu que ve de l’hort i que demà tenia pensat tornar per posar-se mes gras encara i li demana que se’l mengi l’endemà. Però al dia seguent ja està en un altre hort ben lluny contant la mateixa història a un altre pardal.

Seudònim: countrymusic