El petit Croco

El petit Croco estava  passejant  pel  bosc  quan , es va trobar s amb la guineu:

-Hola Croco, bols venir a jugar a casa meva?-va dir entusiasmada la Guineu.

-No puc , perquè la teva casa esta molt  lluny de la meva, i la meva mare no em deixa.-va contestar  en Croco trist.

-Vale doncs, que tal si juguem al parc m’entres la teva mare no et crida?

-Molt bona idea Guineu! A mi , mai sem hauria ocorregut .

Mentre en Croco i la Guineu estan jugant , la mare de la Guineu  apareix entre uns matolls i fa senyes a la seva filla perquè i vagi,però la Guineu contesta enfadada cridant molt fort:

-Ara no ! Estic jugant amb el Croco,el meu amic cocodril.

En aquell mateix instant la mare den Croco surt del llac cridant:

-Croco  rapit bine a casa, que el sopar ja esta  llest.

-Ara vinc!-Crida en Croco.

-Adéu Guineu . M’ho e passat molt be

-Jo també –contesta la Guineu.

Desprès de haver dit això la guineu se’n va corrents amb la seva mare i tots, tornen feliços a casa seva.

Pseudònim: Rex

 

Records desconeguts

L’aroma de les roses em desperta amb un ensurt. Necessito uns minuts per poder reposar i saber on sóc. Miro les quatre flors posades a l’ampolla de plàstic que hi ha als meus peus, les quals m’ajuden a recordar. Passar tota la nit asseguda en una butaca (per molt còmoda que sigui) no ajuda gaire a descansar. Encara dorms. Les agulles del rellotge tot just marquen les sis. M’acosto al teu costat i comprovo que tots els cables estan en ordre. T’observo les mans. Són les mateixes de sempre, les mateixes que m’acaronaven ahir, però avui estan quietes, gairebé paralitzades. Repasso la teva fisonomia per no oblidar-la i penso en nosaltres. Què diferent és el nostre avui i el pitjor és que l’accident no és el culpable. Potser algun dia tornem a ser tu i jo. Però avui em sento sola i perduda entre els meus records.

Pseudònim: X

La cançó dels Ailar

Tot va ser creat per el déu Ígatar, el déu més poderós de tots. Un dels pobles que va crear primer va ser al poble dels Ailar, que eren descendents dels seus propis pensaments, i van estar amb ell abans de fer alguna altra cosa. El déu Ígatar els va parlar i els va proposar alguns temes de música, van cantar i ballar davant seu, amb la seva cançó tant dolç i tant suau amb els seus instruments de fusta natural, que tot junt sonava com una meravella… Però per molt temps cadascun d’ells va cantar i ballar ell sol, o junt amb uns pocs altres del seu poble, mentre la resta escoltava, parlava o cantava fluix; perquè cada un només entenia aquella part de la ment del seu déu Ígatar. Ells eren molt lents en comprendre el cant dels seus germans Ailar. Però ell estava molt content del seu poble.

Pseudònim: El Nigromante

El moment final

El moment havia arribat. Ja no ens podíem fer enrere. Durs anys d’entrenament fent dianes i ara ens tocava demostrar-ho.
Els crits de guerra ressonaven dins nostre. Una gran batalla ens envoltava. Em vaig afilar la punta i em vaig palpar les plomes. Roges eren, símbol de capità. Jo lluïa fusta de roure i punta de plata. A grans velocitats havia arribat al llarg de la meva vida.
Un sol viatge sense tornada teníem que afrontar sota aquella boira densa i aquell temps plujós i possiblement era la darrera batalla, la darrera oportunitat per eliminar-los, però gens fàcil era. La nostra feina ha sigut molt important en aquest tipus de batalles.
Finalment vam sortir disparades cap a algun lloc, sense saber quin. Vaig veure que unes queien, d’altres arribaven a tocar un objectiu i el ferien, però d’altres, com jo, vam poder veure el final d’aquella gran batalla i poder celebrar-lo.

Pseudònim: ATHLÈTIC

 

 

A Recer

Aquesta és la crònica dels fets: vas entrar dins la meva vida com un plugim finíssim, i em vas anar mullant imperceptiblement, fins amarar-me per complet. Després d’un tempteig tímid i cautelós, com dos menuts agafats de la mà en el patí de l’escola, vam atrevir-nos a revelar el que sentíem. He recorregut des d’aleshores la teva pell explorant cada centímetre com si caminés per turons i valls encara sense anomenar. T’he pensat cada instant i t’he somiat cada nit. I cada cop que m’he vist reflectit en el llambreig dels teus ulls he sabut que havia arribat a destí.
Et porto dintre i el viatge continua. Maite zaitut.

Pseudònim: G.Tornatore


L’instint

Ell esperava quiet. L’havia observada durant tota la jornada, però calia ser pacient. Sempre havia estat molt cautelós, era del tot imprescindible no errar: existir, de fet, consistia en aquesta minsa decisió de conseqüències holocaustiques. Al cap d’unes hores, va arribar el moment. L’operació semblava complir les pautes habituals: aproximació, inspecció, extracció… però va cometre un error fatal. I l’error en la seva feina es paga car. Només per la diferència d’un segon hauria pogut sortir il•lès de la seva enèsima extracció. No fou així. Ara, aixafat en el coixí de la seva víctima, mentre les ales li perdien tota força, per fi ho comprenia: fou aquell desig incontrolat de voler el que l’havia condemnat a l’oblit. Però mentre una mà l’exprimia amb força, morí convençut que, si renaixés, tornaria a cometre exactament el mateix error.

Pseudònim: El trobador del Turó


 

El nen que no volia anar al col·legi

Hi havia una vegada, un nen molt petit que es deia Àlex. A l´Àlex, no li agradava gens anar al col•legi.Un dia, li van possar tants deures, que no li cabien dins la motxil.la.Quan va arribar a casa, va pensar:
Per què tinc que fer els deures? Per què tinc que anar al col•legi?
Així que va decidir que mai més aniria al col•legi. Al dia següent, en lloc d´anar al col.legi, va anar al parc. Quan l´Àlex va arribar al parc, no hi havia cap nen, es va aburrir moltíssim ja que estava sol. Va pensar: anar al col.egi no és divertit, però estar sol i oborrit és piyjor. Doncs demà aniré al col.legi i a més, faré els deures.
Llavors, des d´aquell dia va anar cada dia al col.legi, va estar atent a classe i a més va fer cada dia els deures.

Pseudònim: patata

Etern, infinit…

– Per què no existeix l’amor etern? Un segón, un minut, un any més al teu costat ¿qui li diria que no a això?
– Jo, doncs llavors no em podries dir t’estimo amb el mateix amor que avui.

Pseudònim: Bammeg

GAME OVER!

Portava hores davant el resplendent dispositiu envoltat per la immensa foscor que inundava l’habitació. Tenia els ulls vermells. No podia més. Les enganxines del teclat semblaven no deixar-se polsar, però a ell li donava igual. Mirà el rellotge: 1:30. No s’ho podia creure. Es tractà de convèncer a sí mateix de que devia deixar-ho i procedí a l’operació. Una, dos i… No, no podia. Estava segur de que el ratolí s’havia enganxat a la polsegosa taula. Es quedaria allà, atrapat, sense ajuda… Era el seu fi! Estava convençut. A la pantalla tornaren a aparèixer aquelles dues paraules que tan bé coneixia: GAME OVER! Però ell ja estava prou cansat per esclatar de ràbia. No tenia forces i es deixà endur per la fatiga. Tot havia acabat. No, no és veritat, no tot. Encara quedava una cosa. Amb al seu últim sospir, agafà amb gran esforç el ratolí, el va fer lliscar per la taula i polsà dificultosament el botó: apagar.

Pseudònim: ARicardo

El gall Quirico

Vet aquí  una vegada un gall,  que anava al casament de l’oncle Perico, i mentre anava al casament, es va trobar amb el cuc i se’l va menjar, però com n’hi havia un bassal es va mullar el bec. Més endavant es va trobar amb l’enciam i li va preguntar si podia rentar-li el bec i aquesta li va dir que no perquè no trobava al cuc. Quan es va trobar amb l’ovella, li va dir: “Ovella menjat a l’enciam perquè no ha volgut rentar-me el bec.” Però l’ovella sabia que el gall s’havia menjat el cuc li va dir que no. I el gall va continuar i li va dir al pal: ­“Pal pega a l’ovella que no ha volgut menjar-se a l’enciam que no ha volgut rentar-me el bec.” I li va dir que no. I el gall va continuar  li va dir al foc:” foc crema al pal que no ha volgut pegar a l’ovella que no ha volgut menjar a l’enciam que no ha volgut rentar-me el bec.” Però com el foc era amic del cuc i el gall se l’havia menjat el foc va cremar al gall.

Pseudònim: Pollito