Avui dia vivim m’es la vida dels demés que la nostra. Només intentem que els altres gaudeixin de la nostra vida.

Pseudònim: Carles Puigdemont

Lent, ràpid, tancat, esforç i res he trobat. I si res d’això és la solució, acabarem amb la soledat i la desesperació.

Pseudònim: AC

Mentre jo manava que anessin a comprar al mercat, vaig pensar que la soledat i la societat no em podia obligar a fer això. Així que em vaig aixecar i vaig enfrontar el dia com els altres.

Pseudònim: AC

Et prometo que mai tornaré a portar-me malament, mama. Mai més, ho juro. He après la lliçó, i tant que l’he apresa! Mai no et vaig creure, quan m’amenaçaves dient que vindria el “coco” si no m’adormia. O que vindrien les bruixes i em portarien sobre les seves escombres a tenebrosos boscos encantats. O el personatge més aterridor de tots: l’home del sac. Algú que va protagonitzar els meus malsons durant molt de temps. Una figura que mai m’ha abandonat fins avui, que he tornat a portar-me malament. Ho sento mama, et juro que no ho tornaré a fer més … si aconsegueixo sortir del sac.

Pseudònim: Sequoia

Dubto que a ningú li passi pel cap que portar ortodòncia és una bona experiència. Tanmateix us puc confirmar que hi ha una situació pitjor: portar-ne durant un apocalipsi.

Encara ningú sap com va passar però fa trenta-quatre anys ens vam llevar per descobrir que tres quartes parts de la humanitat s’havien convertit en pols. Ara sóc un vell amb ortodòncia que porta tres dècades buscant l’últim odontòleg viu a fi que me la retiri. Un document trobat entre les runes de l’hospital de Sant Pau m’ha portat a les llunyanes terres de Matadepera, on ningú ha posat un peu des de la catàstrofe. El refugi secret del doctor Bracespeare es troba a cent metres sota terra. Segons he llegit ha sobreviscut durant aquests anys abastint-se de llaminadures. Rere lluitar contra els esbarzers que el protegeixen arribo al refugi per a trobar-me amb el doctor però, horror! A dins només hi ha una muntanya de pols.

Pseudònim: Nathawk

Hi havia una vegada una nena que es deia Laura i era seu aniversari.  Li van regalar un munt de coses, però a ella tot li semblava poc.

Ella desitjava una festa d’aniversari, els seus pares li van montar una. La seva millor amiga li va regalar un cofre, ella no entenia el perquè.

Ella li donava mil i una voltes al per què. Va buscar per internet com fer servir un cofre. Va trobar una idea que era posar coixins dins i per aixì fer una mena de llit.

Després d’unes setmanes la Laura ja el va acabar, i va voler dormir-hi una nit. Aquell dia va tenir somnis molt estranys, com que viatjava molt lluny.

Es va despertar en un món molt estrany i diferent al seu. Allà hi va passar molt de temps, aproximadament un any. Que estrany oi, que els seus pares no s’haguéssin donat compte? A més ella els trobava molt a faltar.

Ja tornava a ser el seu aniversari. Per fi es va adonar que el més important no són els regals, sinó  a qui més estimes.

Pseudònim: LM

Minvant i degradant-me de la nostra jerarquia m’useu per tafurejar a l’amor que posseeixo, sóc les vostres ments i emocions en concordança. Em robeu extremitats del ramillet ple d’espines toves i indefenses, únicament em dedico a ser objecte de la indecisió dependent de nombres parells o senars, quina bogeria! Jugant i manipulant-me mentre brameu una sèrie contínua i reiterada de paraules m’arranqueu del sòl. M’heu degollat per després controlar-me, no em trobo amb vida. Ja quan m’heu extret tots els meus teixits de pètal m’heu llançat amb menyspreança, amb decepció i lleu esperança. Ja no hi sóc, no existeixo, no en queda de constància de la meva vida, una corda despullada i indefensa. Em consola saber que trobareu els meus pètals i espero que em trobeu a faltar. Sigueu feliços essent dos individus que van sorgir d’un parell. Jo us seguiré esperant. Constància. Sospir.

Pseudònim: Orchidflower

Les agulles del despertador marcaven les vuit menys vint del dia vuit de febrer quan Ashford es va llevar. Només disposava de vint minuts per arribar a la feina. El seu cap el va rebre furiós amb el pretext que arribava una hora tard. Ashford va comprovar amb incredulitat que l’agulla petita del seu rellotge de polsera encara trigaria cinc minuts en arribar a les vuit, però el seu ordinador en diferia. Mentre intentava calmar la seva confusió el va sorprendre una veu:

-Psst

-Qui és?

-No et giris. No estàs boig, he avançat l’hora de tots els rellotges digitals. Ara només tu i jo tenim el poder del temps real.

Pseudònim: Nathawk