Per què aquesta absència?… Què em produeix aquest buit? On han anat els cants dels ocells o el repicar de la pluja contra la finestra? I el meu món?… On és?

Cau la tarda, el sol és baix. Les aus es retiren a bandada. Em trobo a la finestra i una freda brisa talla la meva cara. De lluny un pagès torna a la seva casa i desapareix quan el corriol s’amaga darrere dels arbres. Aleshores torno a trobar-me sol. Enyoro les meves lectures, elles em donen la vida. Cada llibre un nou jo. Un món diferent lluny d’aquestes quatre parets; sense fronteres, sense límits. Quina aspra se’m fa la vida en aquesta llarga absència de bons llibres.

JANE AUSTEN

El sol il·luminava el meu cabell castany i el cel blau instal·lava l’alegria en les cares dels vianants. Eres lluny, però et vaig reconèixer a l’instant. No havies canviat gaire. Seguies tenint la mateixa mirada, el mateix somriure. Avançares, sense adonar-te’n encara de la meva presència. Fins que t’apropares. Tot sorprès, et vas quedar mirant-me. Tots dos fixarem els ulls de l’altre. Cap dels dos s’aturà. Com si no sabéssim tot de l’altre, com si no coneguéssim els nostres més profunds secrets, com si no haguéssim viscut la vida que vam deixar enrere: com si tot allò no hagués passat mai. Només de veure’t de prop, les llàgrimes intentaren apoderar-se dels meus ulls. Tu, amb l’expressió encara congelada, te n’aperceberes. I, abans que cadascú continués el seu camí, em fregares la punta dels dits.

ARALK

Quantes coses han canviat, sembla que amb el pas del temps una part de nosaltres ha quedat en l’oblit.

Vivim en una societat dominada pel temps i pel soroll, tothom va d’un costat a l’altre sense adonar-se del que pasa al voltant, tots seguim un ordre, un patró. No obstant, ningún sap perquè fa el que fa, perquè viuen amb tanta pressa, tota la gent segueix instruccions i ordres regides pels diners o per un càrrec superior. Sembla que tothom está capficat en sobreviure y no tant en viure.

Hem adoptat una fòbia al silenci, la gent no vol conèixer-se, ens hem acostumat a omplir el nostre buit amb la feina, els fills, la música, els amics…Quan realment només necessitem una estona per nosaltres mateixos. El silenci ens parla en mig de tots els sorolls mundans, només hem d’aturar-nos i escoltar.

LAYARKONG

Temps era temps, en un petit regne hi havia un rei molt avariciós i que tenia tot el poder. Per altra banda, en el regne hi havia també un home molt pobre però que somiava amb fer-se molt ric.

En conseqüència va córrer el rumor que aquell mateix home havia trobat la manera de fer or i, per això, la guàrdia va anar a agafar-lo i portar-lo a ulls del rei. Un cop va arribar el pobre home va haver de dir-li al rei la recepta de com fer l’or. Aquesta va ser provada i funcionava, però requeria d’un element secret que només el nostre protagonista sabia on era venut, ja que no es trobava al regne.

Finalment el rei, encegat per l’avarícia, li va fer entrega de milions perquè anés a comprar-ne tot el possible, d’aquell element. Com a resultat el nostre protagonista va marxar del regne amb els diners del rei i mai va tornar.

BLUECAPBOY

Em dic Lluís Pérez. Soc el pare dels meus fills i soc un home normal de l’època.

Com sempre, aquest matí he anat a deixar els meus dos fills amb cotxe a l’escola. Com mai, la nit passada no he dormit gens. I aquesta ha estat la causa que m’adormís just quan tornava. Només han estat cinc segons.

Quan m’he despertat estava conduint el Formula1 de Max Verstappen i em quedava només un revolt per ser campió. Passa el revolt, la recta final i… ja soc campió del món!

No! Espera… em dic Max Verstappen i soc el campió del món. Tant de bo pogués tenir una família i una vida tranquil·la. Tant de bo.

NICODEM

Vaig entrar a casa. Hi havia una carta al terra que deia: passaré a les 10 de la nit.

Com deia la carta, a les 10 en punt, un home va trucar a la porta. No tenia un aspecte sospitós, al contrari, vestia bé, com un home de negocis. Em va oferir un tracte: pressiona aquest botó i rebràs mig milió d’euros, però, en conseqüència, una persona que no coneixes morirà.

Era una oferta poc ètica. Després de rumiar molt, vaig decidir pressionar el botó, necessitava els diners. Com havia promès, va aparèixer al dia següent amb els diners. Em va dir que aniria a buscar el següent client i va marxar.

Al cap d’uns dies va aparèixer el mateix home, però alguna cosa no anava bé.

L’OMBRA

Hi havia una vegada un home amb una esplèndida barba de la que estava molt orgullós. Tan presumit era, que un dia un mag se li aparegué i li digué: “Ara que la barba t’ha donat tants goigs és hora que ho porti a la resta. Però vigila, ta vida és ta barba; no la perdis”.

Des d’aquell dia si algú li arrencava un pèl de la barba veia acomplert el seu desig. La fama del miracle va recórrer tot el món, tornant en poc temps l’esplendorosa barba en un bigoti feixuc. Desesperat, l’home es dirigí a la gent: “Germans, controleu les vostres ànsies i deixeu que em creixi la barba, que si no pareu tant jo com els desitjos morirem”.

Però tothom volia veure acomplert el seu desig ja que, al capdavall, per a un mateix el seu cas és especial. Així que l’home morí, després de lamentar-se de la cobdícia que tant ennuvola el cor de la gent.

FRANCIS DE FRANCIS

No sé on soc, ni tampoc com he arribat fins a aquest lloc. L’únic que em puc centrar és a agafar la clau del terra per introduir-la al pany de bronze de la porta. Quan per fi ho aconsegueixo, aixeco el cap i contemplo al meu voltant. Els quadres, la catifa del passadís principal. Tot sembla tan… surrealista.

La porta s’obra. Només vull sortir d’aquest indret. A mesura que avanço, la meva visió es torna més borrosa. No soc capaç de veure el que hi ha davant meu, però soc conscient que no puc avançar més, hi ha quelcom que m’ho impedeix. No tinc forces d’apartar-lo per continuar caminant fins a un final que desconec. Decideixo deixar-me caure i recolzar-me a la paret, i en aquest moment m’adono que mai sortiré d’aquest lloc.

BARCELONA

Porto anys enmig aquesta illa deserta i ningú m’ha vingut a buscar. Després de l’accident d’avió, tots són morts menys jo. Quan aixeco al cap solament hi veig soledat. He provat totes les solucions, però les ones no em deixen marxar.

Estic cada cop més cansat, pel meu cap em venen les ganes d’aclucar els ulls. Per això, he de reconèixer que ho vaig intentar. Però la manca de material no em va deixar. Per aquesta raó, una esperança ha vingut al meu cor. De sobreviure i intentar-ho abans de morir sol.

Un rai vaig crear i em vaig llençar a la mar. Dies remaré per intentar trobar un vaixell que em torni cap a casa amb companyia dels meus familiars. I, finalment, parlar de penes i alegries amb tots aquells que van estar amb els meus pensaments nit i dia.

THE POSTIMASTER

Amb els petits arbres col·locats sobre pedestals i disposats en fileres al voltant de la paret frontal i la del fons, com si fos un passadís, la zona dels bonsais no presentava gaires amagatalls. L’Amèlia s’aturà en sec i rumià, durant uns instants, el que estaria a punt de succeir. No tenia més de 15 segons per trobar la sortida d’aquella sala, abans de que els agents de seguretat l’enxampessin. A l’esquerra, per sort, hi havia una porta. Vacil·là una mica al obrir-la i entrà. Ara s’ubicava al pavelló central del museu. La sortida principal estava a uns deu metres. De sobte, va escoltar a algú parlant per walkie-talkie i, d’una revolada, es refugià darrera d’una de les plantes que envoltaven el pavelló. Passats uns minuts, aconseguí sortir del museu sense ser vista i desaparegué pels carrers de Manhattan.

JASON BOURNE