Tanco la porta cuidadosament, m’assec a la cadira i agafo l’instrument que jeu a terra. Suaument, el trec de la funda que el cobreix i el poso sobre la meva cama dreta. Veig com els meus dits, poc a poc, es mouen de manera ràpida i coordinada, arribant a tocar una sèrie d’acords, que sonen de manera harmoniosa i ràpidament m’envolten, creant així un núvol de sons al meu voltant. El meu cap està inquiet, necessita crear i crear, cada cop més i més. Els sorolls es van magnificant fins al punt que no hi existeix res més al univers, només hi sóc jo, amb la meva guitarra, tocant la meva cançó preferida i escoltant com la meva veu canta la lletra catalana de aquesta música que tant m’omple per dins.

Pseudònim: SC30

El Jack, tinent de l’armada Groga, no havia estat informat de la nova missió però tot just va sonar el telèfon, ja sabia el que havia de fer. Es va dirigir cap al seu avió, era un AP 23 i ja era enlaire, sobrevolant els camps Lojupa. Va albirar l’objectiu, era tal i com ell se l’havia imaginat, petit i rodó.
”Aquell maleït havia deixat anar allò que amoinava tant a tothom”, va pensar.  Aleshores va asegurar el paracaigudes i quan va ser encès el llum verd, va saltar. L’obejctiu va poder ser assolit, gràcies a Déu, abans de que toquès terra. Un cop més el tinent havia volat per complir més que una missió, una il·lusió.
#naturaNeta #noAlesTifesD’ocell #paisVerd

Pseudònim: Jack Tif

Estaven dos nens jugant al parc central quan de sobte es van trobar els dos una moneda d’euro. El més petit, emocionat, va començar a pensar que faria amb els diners, els portaria a l’hospital on recollien diners destinats als residents perquè volia ajudar als més necessitats; L’altre pensava que era millor estalviar-los per poder anar a la universitat que volia per ser el millor científic del món. Es van mirar, entusiasmats cadascun amb el seu somni, van lluitar amb la mirada per veure qui se’l quedava. Finalment, vingué un tercer més grassonet que decididament i sense pensar ‘ho l’agafà i marxà al supermercat per comprar-se una bossa plena de llaminadures per ell, deixant a tots dos amb les ganes. Segons després s’aixecaren i tornaren al que estaven fent abans.

Pseudònim: Andrew

Fa temps que un noi, anomenat Jordi, es va perdre al bosc. Van obrir el cas quan va desaparèixer, ja que no trobaven cap culpable van tancar el cas desprès de un any i mig, la seva família estava molt disgustada amb la policia.

Un investigador va anar al bosc on el Jordi es va perdre. Es va endinsar cap a l’interior de l’abrupta naturalesa i no va tardar gaire en trobar una cosa molt sospitosa, va veure unes petjades grans, molt grans. Les va seguir i van arribar a un punt on s’ajuntaven amb les petjades d’un cavall, en aquell moment es va emocionar, va començar a córrer cap on es dirigien les passes, fins que va arribar a una clariana, en Jordi era allí, que ja no es deia així, ara li deien Sant Jordi.

Allí el va veure amb el rei i la princesa menjant del banquet amb carn del drac. En aquell moment l’investigador va decidir deixar al Jordi vivint una altra vida.

Pseudònim: El veí escriptor

Mai m´havia adonat de la quantitat d´emocions que veure a la televisió un partit de futbol et transmet.

Va ser ahir, per primera vegada que vaig experimentar un munt d´emocions descontrolades. Era jo al sofà, totalment relaxat, era una eliminatòria i pensava que el meu equip ja era a la següent fase, però en un tres i no res l´altre equip va sorprendre tothom i va donar la volta al marcador. Vaig sentir per una banda ràbia però per un altre eufòria, era una combinació curiosa. Els minuts anaven passant i no marcava ningú, un gol eliminaria l´equip contrari. Va ser a l’última jugada, un cop de cap, una mil·lèsima de segon, on totes les emocions es van combinar en una mateixa. Només vull agrair a la meva pantalla per aquesta gran experiència.  

Josep Matias

Dijous a la tarda, Martí Rodoreda un noi de 18 es disposava a fer història. Després d’anys de llarg patiment, va arribar el moment de fer-ho. Va sortir amb la seva cadira de rodes a la piscina amb tot el públic animant-le. Es va treure la seva roba, i l’ajudant el va posar dins l’aigua. Els primers 50 metres es va veure superat per els seus contrincants. Però, l’esforç de tots aquests anys el van motivari i va anar cap a la victòria. Ja, en els metres finals Martí va fer l’impossible, va superar a tots els seus contrincants, i si, va guanyar. Martí Rodoreda, es va alçar amb l’or dels Jocs Paralímpics. Tot un exemple de superació, ja que als 12 anys es va quedar paral·litic de les cames.

 Pseudònim: farga_99

De totes les que haviem estat creades, jo era, sense cap mena de dubte, la més bonica. Sóc una esfera pefecta, uniforme, gran i esplèndida. Volo pels aires, mirant amb indiferència les meves germanes, petites i fràgils que no han pogut volar tan alt com jo. Els corrents m’abracen mentre llisco pels plecs invisibles de la brisa del capvespre. Em moc amb gràcia. Com una ballarina actuant de forma impoluta i admirada pel meu públic. Molts ulls em contemplen. Sóc el centre del món, i això mágrada. Em fa sentir com una deessa, superior a totes les altres, la més bonica i la més perfecte. M’emmirallo i veig reflectida la meva magnificència. Sento menyspreu per aquelles formes vulgars que no són capaces de sobreviure eternament com jo.

Puf… I la bombolla de sabó va esclatar de tanta supèrbia.

Pseudònim: Somni

Estàvem jugant el primer partit de Fátima de futbol sala a un poliesportiu. El partit estava  molt igualat. N’hi havien moltes oportunitats per els dos equips.

El partit va començar amb un gol nostre i altre seu després. Poques jugades després vam tornar a marcar. Però de sobte en una contra van tornar a ficar un altre gol.

Cap al final del partit  l’adversari desaprofita una ocasió i el porter me la passa, estic sol davant el porter i l’hi faig una vaselina i … goooool. Havia marcat el gol de la victòria.

Pseudònim: Arishlema