La supèrbia que va rebentar

De totes les que haviem estat creades, jo era, sense cap mena de dubte, la més bonica. Sóc una esfera pefecta, uniforme, gran i esplèndida. Volo pels aires, mirant amb indiferència les meves germanes, petites i fràgils que no han pogut volar tan alt com jo. Els corrents m’abracen mentre llisco pels plecs invisibles de la brisa del capvespre. Em moc amb gràcia. Com una ballarina actuant de forma impoluta i admirada pel meu públic. Molts ulls em contemplen. Sóc el centre del món, i això mágrada. Em fa sentir com una deessa, superior a totes les altres, la més bonica i la més perfecte. M’emmirallo i veig reflectida la meva magnificència. Sento menyspreu per aquelles formes vulgars que no són capaces de sobreviure eternament com jo.

Puf… I la bombolla de sabó va esclatar de tanta supèrbia.

Pseudònim: Somni

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *