En bici cap a casa. Carrer 30. Tranquil. El comptaquilòmetres marca 22 km/h. Lleugera pujada. Un cotxe s’acosta de lluny a uns 50 km/h. Mantinc la posició. Objectiu, carril bici = salvació a 200 m. Tinc el cotxe a sobre. Redueix i frena. Està a menys de 2 m. Espera que m’aparti. Segueixo amb la meva posició pel centre esquerra. A la dreta tinc una filera de cotxes aparcats. 100 m per arribar a la cruïlla i carril bici. S’està posant nerviós. M’ensenya el morro que posa a l’alçada de la meva roda de darrera. Es sorprèn molt que no m’aparti. CLÀXON! 50 m pel carril bici i continuo amb els bons “hàbits ciclistes”. Baixa la finestra i crida: APÁRTATE CABRÓN! Carril bici. Respiro fons. Sona l’Al·leluia. El cotxe alliberat, accelera sorollosament i desapareix a una velocitat més que il·legal. Relax. Baixo pulsacions. Salvat. Demà tornem-hi.

Pseudònim: Jennifer Beals

Era un de tants partits de futbol, i havien tornat a discutir. Perquè era impossible posar-se d’acord. Allò no era falta; el número 5 sempre fa teatre; els teus van a fer mal. Això sí que era un clàssic, i no el que acabaven de veure. Bueno, almenys era la seva costum. Prendre una cervesa, veure el partit, criticar l’equip rival i rabiar si tocava perdre. Marxar a casa ben emprenyat, o ben content per haver aconseguir l’èxit. I fins la propera.
A un li agradava l’esport. A l’altre, per contra, li agradava tocar els nassos a tothom, fou col·lega o rival. I per això, abans del partit, s’entenien, i després no podien aguantar la presència de l’altre. Reien, i discutien. Però aquell dia va acabar d’una altra manera. Sense saber com, van acabar agafats de la mà. I la ciutat, al voltant, es va transformar en un somni. I ells ja no van voler despertar.

Pseudònim: Noti

– Ja els veig! —crido mentre baixo de les roques

El color torrat de la sorra està pigat de vermell per les armilles dels voluntaris, i el blau infinit de l’aigua, es trenca per la pastera que ja arriba.

A la sorra els espera una flassada, aigua i un somriure. Ja veiem els palmells blancs saludant, ja sentim crits d’alegria o potser de por, gana i fred, i nosaltres, nerviosos, responem també cridant i saludant. El coratge d’aquesta gent que arriba és immesurable com el mar, i nosaltres hi som, testimonis finals de la seva aventura, sabedors de que no tots ho hauran aconseguit.

I demà hi tornarem, i passat demà i l’altre…No importa a qui no importi.

Pseudònim: Anikuni

De sobte, es va tornar fràgil. El seu son ja no seria tan profund com abans, viuria en estat d’alerta. El seu cor s’havia eixamplat fins on mai s’hagués pogut imaginar i les seves prioritats havien canviat per sempre més. Mai havia estimat així, amb aquesta intensitat. El seu esperit de sacrifici i entrega augmentaven exponencialment en vers aquell petit ésser que feia unes hores no coneixia. El seu dolor seria seu, el seu patiment també. I tot plegat la va fer sentir-se fràgil. Tot començava a girar al voltant d’una nova vida que havia de cuidar, fer créixer, donar ales i deixar que un dia emprengués el seu propi vol. I aleshores va pensar que potser en algun moment, aquell ésser ja adult podria sentir aquesta mateixa fragilitat, malgrat que ella hagués intentat donar-li tota la fortalesa del món.

Pseudònim: Ales de papallona

He oblidat el rentaplats. 

Perquè era març i la nespra encara era verda. Perquè he sentit aquella remor llunyana, com una síncope d’una àgape primaveral. O no. Potser ha sigut l’olor de la verdor de la gespa després de la primera calor. Tant se val. He sortit al carrer com una serpent amb la resplendor de la seva nova muda o una maire que escapa del fel de l’àncora quan gita posidònia. I noto la frescor de la pell eriçada per la suor, com la crin de l’au en la claror de l’alba. No els diré que encara penso en l’oblit, en l’esfinx que dona l’aroma de l’amargor si no saps la resposta. 

En arribar, veig la Mar. En el buit, la gènesi de la resta. 

Pseudònim: Pablo de Mar

Aquell cos es consumia lentament davant seu. Atén a tots els detalls de la combustió, gaudia de com el fum s’enlairava i per uns instants, prenia vida fent filigranes impossibles. Li agradava especialment el soroll de trencadís que feia la matèria inerta. Recordà el primer cop: tot just feia 15 anys. Aquella vegada no va haver-hi plaer, de fet va sentir fàstic, molt de fàstic. Una sensació que amb els anys havia oblidat, i això li permetia seguir sent el que era: un exterminador en sèrie. Abans d’acabar, va remenar el poc cafè que li quedava.

Demà ho deixo – va pensar, mentre apagava la seva cigarreta.

Pseudònim: elpetituluru

El vent bufava fort, potser una carícia teva, potser la rabia de saber que et deixavem marxar? – Mama, Barcelona als nostres peus; és preciosa veritat? És hora de volar, de ser lliure.

La meva mà et deixa anar, jo no; els meus ulls et veuen volar, el meu cor no. I cada polssim em trasllada a records nostres, teus i meus. És el meu aniversari, quin és el teu desig? em preguntes, tinc 10 anys i et tinc a tú, miro enrere i això és tot el que voldria avui. Aquella nena d’ahir bufa les espelmes, vull temps, només una mica més de temps però el vent bufa fort i tú ja no hi ets. Barcelona t’acull i et fons amb les seves llums, la teva llum. I així una nova historia comença, la nostra ciutat escenari d’una aventura encara per escriure.

Pseudònim: LAPS

Aquells ulls la miraven fixament, amb deteniment, amb passió. No calia parlar. Aquella mirada li estava dient tot el que li passava pel cor i per la ment. S’havien vist moltes vegades, però mai s’havien vist amb aquells ulls. Ella no sabia de l’amor que ell li professava. Ella no sabia que ell l’havia adorat tots aquells anys i ara que ho sabia, ara que ell li havia confessat el seu amor i la seva atracció, ara ella tremolava perquè finalment entenia les reaccions del seu cos quan el veia, la cremor de les seves mans quan es retrobaven i s’abraçaven. Ara entenia aquelles converses interminables plenes de detalls de les seves vides. Es miraven amb ulls negats de llàgrimes. Ara que sabien que s’estimaven, sabien que mai podrien gaudir d’aquell amor inconfessable.

Pseudònim: Maguise

Em desperto suant – que ha passat? En el somni primer tot eren jardins salvatges en valls oblidades… I de sobte, sento a la carn la mossegada d’un gat salvatge, vaig corrents al poble a demanar ajut, uns homes silenciosos, vestits de negre em miren amb cara inexpressiva, em guien cap al bosc i m’entreguen el gat atrapat dins una xarxa; el gat entre xiscles infernals em clava la seva mirada abans de llençar-lo a les profunditats d’una escletxa a la roca..I si algún dia em toca a mi? Crido des del fons d’una cova sense llum, mentre les lletres del conte tornen a les seves valls suaus, deixant-me sol i oblidat quan als carrers amb botigues del bonic poble la gent passeja plàcidament….

Pseundònim: CUGATÓS

-Bon dia noies, us hem de dir una cosa.

– Què passa?

– La notícia que ens esperàvem que arribés ja és aquí. La vostra besàvia s’ha mort.

– Per què, papa?

Pseudònim: Esteli