He oblidat el rentaplats.
Perquè era març i la nespra encara era verda. Perquè he sentit aquella remor llunyana, com una síncope d’una àgape primaveral. O no. Potser ha sigut l’olor de la verdor de la gespa després de la primera calor. Tant se val. He sortit al carrer com una serpent amb la resplendor de la seva nova muda o una maire que escapa del fel de l’àncora quan gita posidònia. I noto la frescor de la pell eriçada per la suor, com la crin de l’au en la claror de l’alba. No els diré que encara penso en l’oblit, en l’esfinx que dona l’aroma de l’amargor si no saps la resposta.
En arribar, veig la Mar. En el buit, la gènesi de la resta.
Pseudònim: Pablo de Mar