Es deia Keith. Tenia 13 anys, i un munt de ferides obertes a les mans.
Aquell ferro li havia semblat manejable i dòcil al principi, quasi amigable. Però amb el pas dels mesos semblava que la matèria s’enduria. Es feia més i més pesada, i més hostil. Les seves mans ja no eren mans de nen, sinó d’aquell que ha perdut tota esperança en el futur, però també en el passat. Havia oblidat d’on venia. Era un Keith desdibuixat d’ell mateix, entre el soroll de les màquines i la suor d’aquells homes que esbufegaven. Es deia Keith. Tenia 13 anys, i treballava a les drassanes de Belfast, construint un monstre de ferro forjat i d’acer. Clong! clong! Dia i nit. Un soroll dur i profund, que res podria apaivagar. Al cap i a la fi, aquell era ferro del Titànic. Dur i fred com el gel.

Pseudònim: Joana La Loca

Ahir la vaig veure. Un somriure se’m va anar dibuixant més als ulls que no als llavis. Un somriure de tristesa i malenconia, que mirava més enrere que no pas cap a un futur que em va semblar immediat i inevitable.

La seva figura, tan elegant dins el vestit llarg amb una rosa de sang a l’escot, avançava amb passes decidides i harmòniques sobre dotze centímetres de tacó, fins a arribar on jo era, mirant-la embadalit: la pell molt blanca i el vestit molt negre, com el vel transparent que deixava veure els llavis vermells i aquella mà de llargues ungles, també vermelles, que l’apartà un sol instant.

Em va mirar, seductora i, somrient, decidí seguir caminant.

Pseudònim: Macondo

Un altre cos. Uns altres llavis. Uns altres ulls. No eres tu. Set del matí. Plors. M’n penedeixo. Perquè no eres tu. No ets tu. Ni tan sols sé per què ho faig. Ah, sí que ho sé! Per tapar el buit. Aquest buit que fa 35 anys que és així. Ple. Ningú em va ensenyar que cal deixar un foradet. Aquí. A prop del cor. Perquè poc a poc es vagi omplint. Però de bellesa. No de brutícia. La brutícia per no pensar. Pensar, pensar, pensar. Penso massa. Per què no et mors? Tampoc és la solució. Realment no penso això. Només va aparèixer. Però no vull que et moris. De veritat. No.
Ets. Eres tan inassolible. Les nits se’m van fer eternes l’última vegada. Però van deixar de ser-ho. Un dia, sense més ni més. Van deixar de ser-ho. I aquí m’n vaig adonar. Que jo sóc sense tu. Que existeixo sense tu. Que ningú m’ho va ensenyar, però que aquí estic jo per fer-ho. Per ensenyar-me. Aquest camí. Sense tu.

Pseudònim: Unicornio Azul