Ahir la vaig veure. Un somriure se’m va anar dibuixant més als ulls que no als llavis. Un somriure de tristesa i malenconia, que mirava més enrere que no pas cap a un futur que em va semblar immediat i inevitable.
La seva figura, tan elegant dins el vestit llarg amb una rosa de sang a l’escot, avançava amb passes decidides i harmòniques sobre dotze centímetres de tacó, fins a arribar on jo era, mirant-la embadalit: la pell molt blanca i el vestit molt negre, com el vel transparent que deixava veure els llavis vermells i aquella mà de llargues ungles, també vermelles, que l’apartà un sol instant.
Em va mirar, seductora i, somrient, decidí seguir caminant.
Pseudònim: Macondo