El bus de l’aeroport que els portava a una casa que havien llogat en l’atrotinat i perillós casc antic anomenat “Pelourinyo”, anava ple de joves que tornaven de les platges del nord i les discos de moda de diumenge a la tarda. Assentats sobre les seves maletes, un aroma especial els envoltava. La llum taronja del sol que s’anava retirant per entre les finestres es reflectia en les seves cares que somreien amb complicitat. Temien que s’acabés aquell moment, i el volien retenir indefinidament en un camí circular: sortir i arribar allà mateix. Se n’adonaven que la seva historia començava de nou.
Les cases baixes pintades de colors vius de Baia, en mig dels carrers empedrats, els restaurants amb els seus duets de guitarristes de bossa i arròs amb frèjoles, els esperaven. El temps restava parat per a ells.
A la tarda del dia després, en aquell concert ja acabat del casc antic, sota la pluja càlida i fina, només restaven ells dos en les llargues files de cadires buides. Ell l’abraçava quasi imperceptiblement i ella descansava sobre el seu colze, amb la gorra molla gotejant poc a poc sobre la brusa de fil. Unes hores quasi contades que valien per sempre. Estaven allà com si esperessin quelcom sobre l’escenari buit: era el fidel retrat del que els passava.
Pseudònim: Papervic