Sempre escrius el mateix relat. Com un mantra. Per molt que et passin pel cap tots els mons imaginables, totes les històries possibles, tots els personatges versemblants, sempre acabes entrant en el mateix bucle infinit. Només cal que t’asseguis davant del full en blanc i teclegis la primera paraula perquè t’endinsis en una espiral d’inseguretat, d’angoixa, de pànic, que et bloqueja i et condueix cap al mateix pou sense fons: la descripció malaltissa d’aquesta inseguretat, d’aquesta angoixa, d’aquest pànic. Tan bon punt apareixen escrites les endimoniades sis lletres, tot rodola avall com el primer dia i ets completament incapaç de modificar la dinàmica tòxica que t’arrossega sense compassió. Un i altre cop, com un malson que es repeteix nit rere nit. I és que sempre apareix aquesta mateixa maleïda primera paraula. Sempre.
Pseudònim: Voraviu