Ja estava disfressat, pintat i era al meu lloc. Estava preparat per fer el meu paper com actor a la gran obra de teatre del col·legi.
Sentia els nervis: tenia la pell de gallina, no parava de tremolar, no podia estar quiet i les mil persones que hi havia en el públic em confirmaven de que allò era real. Començà l’obra i jo encara estava nerviós, però em tranquil·litzava la idea de que tots els que actuaven en l’obra estaven com jo. Finalment, és el meu torn per actuar ja no hi ha marxa enrere. Al sortir al escenari veig a mil persones mirant-me, fent-me fotos, saludant-me però jo estic centrat en fer bé la meva actuació.
Al final de l’obra ens van aplaudir a tots els actors espero que no fos només per educació!
PSEUDÒNIM— Calamitat