Resiliència

Mira, la veus? Fixa’t com es mou.
De puntetes, però no perd mai el contacte amb el terra. Estén una cama endavant i fa una reverència. Aplaudiments. La llum li cau del sostre il·luminant la corona blanca que l’embolcalla.
Estén els braços, amunt i avall, cop més ràpid. Aleteja com un cigne i s’enlaira. Gira sobre ella, tomba i s’impulsa de nou. No té pressa, perquè ella és el ritme. I torna a terra, elegantment, erigida i forta.

Mira, la veus? Ara es doblega.
  Des de la cintura es rendeix a la postura més humil, però no s’atura. Se sent invencible, però no cau en la vanitat, sinó que agraeix, en silenci, la força que l’impulsa en cada pas, cada gir i cada caiguda.
Ella estima el seu propòsit. Ella s’estima a ella.

DCS

L’ESPIA

M’espia cada nit, des de dalt, enmig de la foscor. Avui té la porta entreoberta, i deixa passar un fil de llum. I jo la deixo espiar perquè avui tampoc puc dormir. Em sento sola en aquesta petita cambra, però ella em murmura que no me’n senti de sola, que la tinc a ella que m’escolta quan parlo, em calma quan ploro, em guia quan em perdo, i em canta fins que m’adormo. Però l’endemà, quan em llevo, ja no la veig. I només espero que es faci de nit perquè la lluna m’abraci vora el llit.

DCS

CUBANITO SOY

CUBANITO SOY Y ALEGRIAS VENDO
Així es presenta quan el tronat local del Paral•lel aixeca el seu teló polsós. Surt sota els llums escarransits de l’escenari i canta cançons carrinclones, malgrat l’ indiferència de meuques i borratxos, l’única clientela que s’atreveix a entrar. Va arribar de la seva Cuba natal ja fa massa anys, ple d’il•lusions de triomf. Amb la seva veu de sucre i el seu ritme caribeny, deixaria curt al llegendari Machin!
Els anys i la vida li han anat matant l’esperança. Abans, encara alguna dona li obria el cor i la bitlletera. Ara, ni per això serveix.
El paradís somniat, ara ho sap, era la illa verda voltada d’aigües càlides, de nits de son i rom cubà…

CÒDOL

Progrés

Por.

Els veig arribar a través dels barrots. Obren la porta. Pànic. Em subjecten amb força i em treuen a l’exterior. Bramo. Xisclo. Em retorço. Una punxada a la carn.

Em desperto. Mal de cap. Calfreds. Desorientació. M’adormo.

Em desperto. Por.

S’apropen. Reculo. Passen de llarg. Ara li toca a un altre company. M’espanten els seus crits. M’arrauleixo en un racó.

Marxen.

Sento un soroll. Por. Tornen a ser aquí. Obren la porta de barrots. Preocupat.

Veig que l’agafen i que el treuen. No es belluga. Sembla només un ninot. Dolor.

Anoten alguna cosa en uns fulls.


-Un altre intent fallit –sospira l’investigador principal mentre deixa el conillet d’índies damunt la taula metàl•lica.

-Sí. Ho haurem de continuar provant.

Roc

Sola

Estic sola des de fa un parell dies. Totes han desaparegut.
En aquest camp de pelfa verda ens van abandonar ara fa unes setmanes. Érem unes 3000. Unes més rodonetes, d’altres amb panxes més cap endins.
Em costa recordar d’on veníem, només recordo foscor, amuntegament, silenci…
Un dia va arribar la llum, ens encegava, vam ser llençades en aquesta superfície verda i ens van començar a separar. Algunes estàvem enllaçades, i ens arrencaven per posar-nos en extrems oposat. Jo soc on totes som més aviat blanques.
Cada dia desapareixien entre 6 i 12.
Fins fa un parell de dies, que estic ben sola.
I de sobte m’agafen, m’encaixen i formo part d’un puzle de 3000 peces del “Fantàstic Món submarí”.

Pit-roig

Per Sant Jordi, pot ser possible

Avui sí, avui pensaràs en mi, i em regalaràs un ram de flors, d’aquelles tan maques, amb colors ben vius i olors penetrants com cristalls.
Avui canviaré el meu pentinat, i em posaré ben elegant. Avui, dia de Sant Jordi, esperaré la teva trucada.  Avui, el miracle es pot produir, perquè tot és possible, per molt extravagant que sembli.
Però, no és prou prodigiós estar vivint sobre una esfera que dóna voltes en un univers immens i misteriós? I, no ho és el fet que bategui el cor, segon a segon, sense distracció? Doncs, que em tinguis present, potser pot arribar a succeïr. Donem via lliure a la imaginació, i concentrem-nos molt en el nostre desig. Per Sant Jordi, dia de llibres i roses, de gent engrescada que omple els carrers, aquest desig es pot arribar a complir. No hi haurà un altre dia com aquest en tot l’any, perquè les paraules es fan tan fortes com la pròpia vida. Un dia de màgia, de somnis, d’amors impossibles que, misteriosament, es fan realitat. Somiem.

Dana

Sindicat Gnòmic

Com que gnoms de jardí?! —xiuxiuejes, indignadíssim. —Com els agrada reduir-nos a simples gnoms de jardí. Com si no existissin els gnoms espacials! I els de piscina! I els de ciutat! Ja n’hi ha prou de tanta desconeixença! —pares un moment a redreçar-te el barret. —I a sobre, el vermell em queda fatal! El proper cop que m’assignin a un jardí, truco el sindicat. A mi, un llibreter! Quina indecència!

Esbufegues, mantenint-te a l’ombra. Ja s’ha vist el que els hi fa el sol a aquests barrets vermells horribles. Que, a sobre de ser lletjos, es destenyeixen! Simplement indignant. Renegues en gnòmic una mica més, eixugant-te la suor. “Hauran de preocupar-se per aquestes coses els humans?”, penses. Qui sap!

Gnom Indignat