Març. La Terra s’acosta al Sol a poc a poc, com una verge que busca l’abraçada càlida i lluminosa de l’amant per esclatar en un orgasme de verds, i en una bogeria de colors, que escamparà pel món amb els estols d’orenetes.
Amb la passió arribarà l’estiu, gràvid de fruits i envoltat de cors de cigales i simfonies de grills. Però, ai, l’amant, voluble com són els amants, en acabar l’idíl·li se n’allunyarà. Lentament, amb recança. I la Terra s’anirà desprenent del seu vestit de núvia verda enmig de boscos daurats de melangia. L’hivern li portarà mortalla, feta de glaç i silenci, i, com cada any, li repetirà a cau d’orella l’eterna promesa de resurrecció.
Els canons retrunyen. Retrunyen sempre, cada vegada més a prop…
I potser l’estiu vindrà estèril, potser la tardor durà les mans buides, potser l’hivern romandrà mut.
El món és boig.
MARINA