El dia del casament dels meus pares, l’any 1948, va costar fer entrar la mare dins del cotxe nupcial. Per la manca d’agilitat, les presses, un vestit emmidonat i una cua de tul de tres metres, que es diu aviat. Un cop aclofada, la mare va sospirar: “Ai, ai, ai que no arribarem!” L’avi, que l’havia d’acompanyar a l’altar, no va fer cap comentari; la situació el depassava. Va ser el xofer qui li va dir: “No pateixi senyoreta Rosa, que tot anirà bé” i va engegar el motor. A l’església, el meu pare -el nuvi- es neguitejava. Capficat amb la possibilitat que la Rosa el deixés plantat, no parava de mirar el rellotge. Els convidats s’impacientaven. La Rosa feia una hora tard quan una trucada telefònica va fer entrar el mossèn a la sagristia. En sortir-ne, indignat, es va mirar el pare amb menyspreu i va dir: “Setmesó!”. I va esclatar l’escàndol.
Pseudònim: Ounal Débó