El Gonzalo s’aixeca a les vuit del matí. Esmorza sol, treu a passejar a la gossa, i parla amb els veïns del poble. Sobre les dues va fent via cap a casa de la seva filla.
Un cop allà mira el futbol i fa la mitigada. Amb sort veu algun dels seus nebots que en general mai paren per casa. A les quatre i mitja comença a caminar, poc a poc, fins la residència. Quan arriba dona de berenar a la Luisa, i li parla. Se la mira. Tot i que ella ja no contesta. Ni veu.
A les sis, després d’acomiadar-se de cadascuna de les infermeres, torna sense pressa cap a casa. Es fa el sopar i mira la tele una mica més. Un altre cop, solet.
I així, des de fa anys, visita cada dia a la seva dona, plogui, nevi, o faci sol. I se’m cauen les llàgrimes de pensar-ho, i de lo injust que és. Però explica’m tu una història d’amor més real que aquesta.
Pseudònim: Donuta