Són temps difícils, però per fi arriben bones notícies, malgrat que hem perdut la guerra, el pare torna a casa. La meva família celebra avui un dia especial, la mare farà una humil calçotada per a dinar, i l’Antoni, el meu germà petit, ha escampat les seves joguines per tota la casa en senyal d’alegria, els meus avis també són aquí amb nosaltres, tothom espera amb ansies l’arribada del pare. Però triga massa, ja són tres quarts de quatre i encara no ha arribat, els calçots s’estan refredant i mica en mica l’ambient de nerviosisme és fa més complicat de dissimular. El pare triga però vindrà, diu la mare intentant animar-nos. S’està fent fosc, els homes més endarrerits arriben a la contrada, però el pare no és un d’ells. Poc a poc, els carrers es buiden i la ciutat entra en la penombra. Ja és negra nit quan algú truca a la porta, la darrera esperança, el cor se m’atura, només tinc forces per obrir la porta, però darrere la porta no hi ha ningú.
Pseudònim: L’aviador sense ulleres