Vaig agafar la meva moto, i vaig anar pels del meu poble per sentir la natura .

Com la nit anterior havia plogut el camins estaven plens de fang .Però no em vaig adonar , i en una corba molt tancada , que la vaig agafar a 90km/h , la roda de darrere va lliscar , i vaig parar al camp de blat , amb la moto a vint metres més enrrere. Per sort portava el casc aquell dia i només em vaig fer una ferida en la part drete de l’esquena.

Pseudònim: Pájaro

Silenci, foscor, escalfor… Alguna cosa s’agita damunt meu i sé que ha arribat l’hora.

Una força m’empeny, no de manera continuada, a cops. Començo a sentir enrenou al meu voltant. La força augmenta, portant-me a una zona aparentment sense sortida. Sento una forta pressió al meu cap, crits guturals, una última empenta… adéu a la pressió.

Noto unes mans agafant-me. No puc respirar. El llum entra per les meves parpelles però no les aconsegueixo obrir. Les mans es mouen i… pam! El mal és immens per un cos tan petit i ploro desconsoladament, entonant el cant d’una nova vida

Pseudònim: Ita Uchi

Diu la llegenda que a un poblet, molt lluny d’on estem, anomenat Fender  només s’escoltava musica clàssica. També n’hi havia d’altres pobles com el Cort a unes dues milles cap l’oest on s’escoltava musica indie, però en cap poble podia sonar una cançó pop. El poble de Fender era un poble molt tranquil on tota la gent es coneixia i es saludava tots el matins. Una tarda normal con pot ser un 2 de febrer la gent va escoltar un soroll molt estrany que ningú mai havia sentit. L’alcalde va fer trucar al responsable d’aquell soroll per preguntar-li que era aquell soroll tant estrany. El culpable era una guitarra de 16 anys que havia sigut influenciada pels seus amics de indie, ella tant innocent va respondre que era… pop!  L’alcalde va castigar a la jove guitarra i a tota la seva família a compondre musica clàssica per la resta de la seva vida. El que l’alcalde no coneixia es que aquesta noia havia traspassat tot el seu ritme pop als altres nens. I des de aquell moment la família de les guitarres va fundar un nou poble anomenat…Jackson., el poblet del pop.

PSEUDÒNIM: LA DURFI

En un dia de primavera com aquell, ningú no s’esperava aquell fatal esdeveniment. El cotxe s’acostava perillosament al lloc on la mainada jeia congregada. Atemorits per l’enrenou, tots els nanos van començar a sortir per cames, a excepció d’en Xavier, el despistat. Quan semblava que el destí ja era escrit per a aquella pobra criatura , tot d’una, un altre vehicle aparegué en sentit contrari i, salvant la vida del noiet però condemnant-se a la vegada, xocà estrepitosament contra l’altre.

Pseudònim: Billie

La jove corria desesperada, la qüestió era sortir d’aquell laberint de taules, esquivant- una per una. Va sortir de la biblioteca i girant a l’esquerra va continuar avançant per la carretera; deserta, com sempre, des que tot allò començà. Es girà per comprovar que seguia allí i, efectivament: sotjava la seva presa ferotgement alhora que aquesta voltejava el cap de nou i accelerava mentre s’endinsava a Central Park. L’indret s’enfosquia a mesura que es feia de nit. De sobte la nena relliscà i va caure al terra tot deixant anar un crit d’exasperació. Va encarar l’aguaitador sabent el poc temps que li quedava per viure, mentre aquest avançava a gran velocitat. Molts records van aparèixer a la seva ment, com si hagués recuperat la memòria; de quan tot era normal, però, de cop i volta, el món canvià per la seva culpa.

Pseudònim: Damn Johnny

Estaba nerviós, era al matí quan vaig agafar un avió cap a Canadà, mai havia anat amb avió sol i estaba espantat preguntant-me quina familia em tocaria per estar amb ells quatre mesos. Era molt lluny de casa i no coneixia a ningú, però a mesura que arribavem vaig agafar confianca en mí mateix i quan vaig conèixer la familia em vaig quedar amb molta tranquil.litat. La estància se’m va fer molt curta, en part, perque podia estar en contacte amb la meva familia i amb els meus amics malgrat estant a milers de Km gràcies a les tecnologíes d’avui en dia. Les grans distàncies es fan petites.

Pseudònim: Carles006

Era un dimecres on havia festa al col·legi. Vaig llevar-me com si fos un dia normal, a la mateixa que sempre, a les 8h.

Vaig esmorzar de pressa, em vaig vestir ràpidament i, oblidant-me la corbata, vaig anar cap al tren. Per desgracia, no hi vaig arribar a temps i vaig haver d’agafar el següent. Jo pensava que no em podia anar pitjor el dia i, després d’arribar a l’estació, em vaig sorprendre al no veure cap noi de Viaró.

Vaig caminar cap al col·legi després de revisar el meu rellotge i, al veure’l tancat, em vaig recordar que era Sant Jordi i que no hi havia classe. Vaig tornar cap a casa i vaig continuar dormint.

Pseudònim: Geer

Ja era de nit quan l´home va voler tornar a casa. Va pagar i es va marxar del restaurant. Caminava sol pel carrer, no hi havia ningú més i tenia un mal pressentiment. Quan va arribar a casa, va observar que la porta ja estaba oberta. Va entrar, amb por, i va veure tres homes als quals no coneixia. De fet, no recordava haver-los vist mai. En aquell moment va haver un contacte visual amb un dels individus. Era alt, gran i fort, i això no li va ajudar gaire amb la por. L´home va córrer cap al telèfon i va trucar a la policia. Va començar a explicar el succeït al policia que havia contestat. Va donar-li temps a explicar-ho tot. Però va veure com un dels misteriosos individus corria en la seva direcció i, sense pensar-ho dues vegades, es va llançar amunt l´home, caient tots dos des d´aquell quart pis.

Pseudònim: White Bear

El despertador va sónar, era aviat però m’havia d’aixecar. Vaig esmorzar ràpidament sense entrentendre’m gaire i vaig córre a la botiga. Estava tancada perquè encara no eren les vuit.Estava nerviós i no hi havia gent, segurarament no es recordaven.

Era l’hora i, vaig veure a un dona que s’acostava. Em va obsevar sense dirigir-me la paraula i va obrir la botiga. Vaig preguntar a la dona si tenia la meva capsa, em va dir que la tenia, però hauria de firmar un justificant amb un llapis i tots dos no teniem.

Vaig tornar a casa i agafar un llapis, però, quan arribava a la botiga vaig veure com un home se’n portava la meva capsa. Mai sortiré de casa sense llapis.

Pseudònim: Baca

Era el primer dia que era al regiment d’Infanteria Lleugera de Barcelona quan hem van enviar al combat. Va ser a Iraq, un grup revolucionari va atacar el parlament d’Iraq i continuaven els nombrosos atacs entre l’exèrcit de Iraq i el grup revolucionari, vam haber d’anar per imposar la pau. Però els rebels ens van atacar i vàrem haver de defensar-nos matant a una dotzena de revolucionaris. Quan tot es va calmar, vam anar al campament base contents pel treball fet i per no rebre ni una bala al cos.

Pseudònim: COLAN