Vivim a una bola gegant, ón uns éssers bastant estranys hi habiten entre nosaltres.

El més destacat d´aquestes espècies hi ha una que és la destacada. Són una espècie de espàrrec amb pel al cap.

Viuen en uns llocs plens de fum, a aquests llocs és quasi impossible respirar.

Es couniquen amb una espècie de codis, diferents segons el lloc en el qual viuen, la qual es una cosa dificil d´entendre.

La cosa més abrumadora és que mengen en un dia la mateixa quantitat que nosaltres menjariem en cent anys.

Però no nomès és això, la gent destrueix casa nostra per diversió, amb unes grans sabates.

Per terminar, cal dir que totes les espècies tenen les seves coses estranyes.

Portàvem ja dues hores esperant quan, miraculosament, ens va tocar: vaig demanar dos tiquets per entrar al cinema i tot just vam poder passar. Vam comprar un paquet de crispetes i dues aigües i ens vam posar a la cua per ensenyar les entrades i, quan va ser el nostre torn, el revisor ens va dir que els tiquets eren incorrectes i que estaven caducats. Em vaig  quedar gelat durant uns segons i tot seguit vaig córrer cap a l’entrada del cinema traient fum per les orelles i vaig escridassar a l’home que ens havia venut les entrades. Finalment tot es va arreglar: havia sigut un malentés! L’home al que havíem ensenyat els tiquets s’havia confós de número. Després ens vam encaminar cap a les nostres butaques però per alguna raó no hi eren…

Pseudònim: Arkano

Hi havia una vegada un nen molt desobedient que es deia Chals i que, a l’estar cansat d’haver d’obeir a sa mare va demanar un gos pel seu aniversari. El gos el va anomenar Chals, així quan sa mare cridà: “Chals!” tindria l’excusa de pensar que estava cridant  el gos. La mare al adonar-se de l’engany del seu fill, va cridar: “Chals! Vine! Chals!” i sense obtenir cap resposta va agafar el gosi el va ficar, viu, dintre d’una olla d’aigua bullint. El noi, a l’escoltar els udols del seu gos, va anar a veure què passava. Va trobar-se el gos mort. Havia sigut la seva mare i des d’aquell moment va abandonar la seva casa y la seva mare y va fugir.

Pseudònim: Spike2000

Tenia dotze anys . Una nit com qualsevol altra estava amb ma mare veient la televisió.

Vam canviar de canal i de cop i volta van donar una notícia sobre un accident:

“ Un camió ha embestit a un noi de 21 anys i ha mort”. Ma mare es va posar a plorar intensament. No sabia ben bé què pensar…

Van passar quatre mesos i ma mare va caure malalta: estava a un pas de la mort.

Vaig anar ràpidament a veure-la i les seves últimes paraules van ser: “Amor meu,no et preocupis, em vaig a viure amb el teu germà”.

Pseudònim: CALAMARÇA

En un poblet als afores de Moscrol,habitava un llenyataire vell i sabi anomenat Voldrik, en una caseta petita en un fosc bosc. Un dia, mentre tallava un arbre, va sentir una veu que li cridava des de adalt de l’arbre;

-Ohh, Voldrik! Para de tallar els arbres del bosc magic!, o la ira dels deus caura sobre tu.

-Qui ets?-va dir Voldrik, pensant que era una tonteria

-Sóc l’esperit del bosc!

En aquell moment, Aquell home sabi I vell, es va adonar de la gravetat de la situació, I va tornar a casa corrent, va fer-se les maletes, I va marxar per sempre més

Pseudònim: Ignacio

Fou aquell acte el més cruel dels adéus. Esclafà el rostre al guix, fent-la caure a terra. Envoltada d’un bassal d’amor, no correspost, finalitzava la seva història. Anys d’afecte equívocs acabaren amb l’ànima de la mare a mans del pare. Les seves mans, envernissades de roig, foren la metàfora més absoluta d’aquella cruel història. Li tragué l’aire, fent-lo seu. Era l’amo del seu cos, sovint nu. Nit rere nit, la mare era sotmesa als desitjos del pare, signats a cops de blau, difuminats amb teles. L’havia mort, feia un temps, amb la repressió d’aquell amor. La mare no volgué lliurar-se’n i jo no vaig ser prou valent, si més no, covard, com fou el pare. El que començà com una història d’amor, es convertí en un delicte, seguit d’una ceguera de conformitat que impedí sortir a la mare, d’aquell pou d’abús.

PSEUDÒNIM: cavaller de lletres

Hi havia una vegade un grup d’atracadors de bancs molt buscats i perillosos que voltaven per Londres.

Varen planejar l’atrac en un banc del centre i com que els va sortir com ho varen planejar(van agafar a una persona i vàren dispara al sostre per espantar) després, van decidir atracar a la central de fàbrica de diners. Ho vàren fer planejar durant dos dies seguits i varen arribar a la conclusió de fer un forat a la paret i explotar la caixa forta amb TNT. A l’arribar, no varen poder entrar perquè les parets estaven blindades, ja que a l’entrar per la porta principal fins arribar a la caixa forta on van ficar TNT i el grup d’atracadors van morir i la porta no és va obrir de lo resistent que era.

Pseudònim: Tiger Woods

En Joan era un noi que tenia molta imaginació. Sempre es passava els dies imaginant-se coses  que li agradarien que pesessin. Un dia en Joan va tenir un somni molt curiós: en aquest somni en Joan es feia la seva pròpia nau especial i se’n anava a l’espai infinit. Una vegada allà es trobà un monstre gegant que no el parava de perseguir ell amb la seva intel·ligència va derivar el monstre xocant-hi hàbilment en dos meteorits. En Joan va fer un passeig i es va troba un dels planetes mai trepitjats per l’home: Mart. I Veient-lo va agafar el seu Super mono d’astronauta i les seves bambes intolerants al fog, per usar-les en cas d’emergència. Tot seguit va sortir de la seva nau i es va disposar a trepitjar Mart. Quan va arribar a la terra l’hi van donar un premi per bon astronauta.

Pepo

Era la primera nit que passaven a la casa del turó. Es diu que un esperit habitava per la terrorífica casa. Però ja ningú s’ho creia! Quan en Jaume va caure adormit, somià que ja eren les 12 de la nit del dimarts 13, i que l’esperit del turó es ficava dins del seu cos per tornar a viure. Llavors va ser quan es va despertar de cop, i d’aquesta manera es va sentir molt alleujat. No obstant, quan mirà el rellotge. Es va adonar de que eren les 23.59, i de cop i volta va notar que alguna cosa s’aproximava a la porta. Just en aquell moment, el rellotge ja marcava les dotze. Ja era dimarts 13. El dia de la mala sort. Quan aquella cosa entrà, en Jaume es va adonar de que era el Cu, el seu gat! Quin ensurt més gran, oi?

Pseudònim: p g v

Un ascensor, dues persones, silenci. Una sala d’espera, deu persones, silenci. Una oficina, cinc informàtics, silenci.¿Potser es parla només amb la ment? És temps de pensar.

Pseudònim: Tyr