| Mira, la veus? Fixa’t com es mou. De puntetes, però no perd mai el contacte amb el terra. Estén una cama endavant i fa una reverència. Aplaudiments. La llum li cau del sostre il·luminant la corona blanca que l’embolcalla. Estén els braços, amunt i avall, cop més ràpid. Aleteja com un cigne i s’enlaira. Gira sobre ella, tomba i s’impulsa de nou. No té pressa, perquè ella és el ritme. I torna a terra, elegantment, erigida i forta. Mira, la veus? Ara es doblega. Des de la cintura es rendeix a la postura més humil, però no s’atura. Se sent invencible, però no cau en la vanitat, sinó que agraeix, en silenci, la força que l’impulsa en cada pas, cada gir i cada caiguda. Ella estima el seu propòsit. Ella s’estima a ella. DCS |