En Alex treballa el Museu Històric de Sabadell.Fa poc que li han donat la feina de vigilar el museu a la nit.

Aquest treball és més del que sembla es difìcil no dormirte. Normalment és un museu tranquil ,però un dia , mentre qui l’Alex dormia al museu ,va somiar com una ombra movia els quadres ,i una vegada a la setmana desapareixia un.Aquest somni extrany es va repeti unes quantes nits ,

normalment tots els dimarts.Un bon dia ,en Alex va voler verificar si tot això que li pasaba era un somni o anaba mès enlla.

Va comprovar minuciosament cada secuencia de tots els dimarts y es va adonar de que tots aquestos “somnis “ no eren somnis . Li va explicar tot al seu superior , al cap d’una setmana van enxampar al lladre . Al pobre Alex el van despedir per dormirse al treball.

Pseudònim: Maarc

Temps enrere hi havia un esquiador que s’anomenava Joan. En Joan, com era molt bon esquiador, feia moltíssimes carreres  de competeció. En l’última carrera que va fer, es va trencar la cama , d’una manera molt dolorossa; es va confiar tant que es va caure i va relliscar tota la pista cap a baix. Això li passà perquè es va confiar massa. En Joan, ara mateix, és a l’hospital i li han dit que no podrà fer cap esforç a la cama.

Pseudònim: Ciutat

L’altre dia vaig trovar-me amb el meu millor amic, semblava feliç, i vaig preguntar-li el per què de la seva felicitat. Em va dir que era degut a que s’havia trobat cinquanta euros pel carrer, i que els utilitzaria per anar al concert dels Catarres. De sobte vaig començar a enlairar-me, ell no es movia, estava paralitzat. Van passar tres minuts i vaig caure. Tot això va passar a causa de la seva felicitat, quan es posa així, tot comença a enlairar-se. Vaig marxar corrent a casa per no veure res més.

Pseudònim: Ginesta

Feia una nit fantàstica a la ciutat. Estava fent un volt pel parc quan,de sobte, un senyor vestit de negre de cap a peus s’apropà molt,massa diria jo. Em va amenaçar de mort si no li donava tots els diners que duia a sobre,però el més sorprenent va ser que aquell home tan misteriós em resultava molt familiar…

-Miquel, ets tu?-li vaig preguntar. En escoltar aixó, el lladre sortí corrent i mai no el vaig tornar a veure.

Pseudònim: Alessio

Avui és un dia gris, amb uns núvols negres que semblen capaços de menjarse tot el que troben pel seu camí. Podríem definir els dies segons el color que tenen. Gris, per exemple, podria ser la tristesa, la depressió…. No m’agraden els dies grisos. En canvi, el blanc dels núvols definiria alguna cosa indefinida, el blanc significa silenci, significa un espai buit en el que no hi pasa res i de cop i volta pot passar qualsevol cosa. A mi els dies que m’agraden són els solejats, els dies de calor en que tot, fins i tot el que no està viu, sembla que estigui feliç. Avui definitivament no serà el meu dia.

Pseudònim: Laxauxa_ofissial

Quan en Joan va arribar a casa, un foc acollidor estava encès; Joan va caminar fins al saló ,i es va trobar a la seva dona, Ana, arraulida en una cantonada. L’Ana li va explicar que havia perdut el seu anell de compromís, i que ja no era una digna esposa, però Joan estimava l’Ana i li va preguntar on havia estat en aquell temps. Al cap d’un temps Joan es va caure derrotat al sofà de la casa, havia anat buscant per tot arreu, però no l’havia trobat. Quan ja se n’anava a dormir, va veure l’anell al foc, i a l’agafar-lo es va posar a ballar amb la seva dona.

Pseudònim: Jack, el d’estripador

Eren les vuit de la matinada, i jo em dirigia a una entrevista de treball. Circulava per una carretera gaire transitada, quan de sobte un senyor intentant avançar la cua de trànsit em va ratllar el cotxe i em trencà el retrovisor. Molt malhumorat em vaig baixar del cotxe i el vaig insultar bruscament; ell, havent-me vist, també m’insultà, però des de el cotxe. Tot i així, retornà al seu trajecte ràpidament. En arribar a l’entrevista se’m va caure la cara de vergonya quan em vaig adonar que el directiu de la empresa era aquell home al qual havia insultat minuts abans, i que el meu futur estava en les seves mans.

Pseudònim: MSM

Anava pel carrer pesant en les meves coses, quan em vaig topar amb una persona que la coneixia des de fa uns tres anys Pere. Quan vam acabar de parlar vam anar per camins diferents. Quan ja faltava poc per girar em vaig donar la volta per mirar a en Pere una vegada més i vaig veure a tres lladres atracant a en Pere. Vaig sortir corrent cap els lladre, em vaig treure la roba i va aparèixer la roba de Spiderman, de mi. Vaig lluitar forçosament amb els lladres. Un el vaig un cop de puny que es va que dar boig, altre va intentar donar-me un cop de puny però el vaig desviar i amb l’altre mà el vaig dislocar el braç. El tercer lladre va sortir corrent de la por que en tenia. Quan vaig ata els lladres en Pere va donar-me les gracies bocabadat. Ells no sabia qui era,

Pseudònim: Spideman.

Ahir, mentre caminava pel carrer per anar a casa, vaig trovar-me una pulsera. Era daurada amb petits diamants. Jo creia que eran falsos, però me la vaig guardar igualment. Tenia pensat vendre-la a alguna botiga o a l’internet. No li vaig dir a ningú que me l’havia trobat ja que pressentia que la gent me la intentaria robar. Aquest va ser el meu discurs a la policia. La qual m’acusava d’haver-la robat. Em van enxampar ja que van veure que jo intentava vendre’la per internet. Em van seguir el rastre. Ara es troben asseguts al sofà de casa meva.

Pseudònim: Pinocchio

El pare asseu la nena a la cadireta i li corda les tires. Ja no es pot moure així que fa morros i ell de seguida li dóna un objecte negre per distreure-la. L’inspecciona, sense fer cas al pare, que li fa un petó i tanca la porta. Prem tots els botons, se sent un soroll i el pare va corrents. Des de fora pica a la finestra, fa gestos i ganyotes. Ella riu i li cau la nova joguina de les mans. Aleshores la cara de l’home canvia, es posa les mans al cap i s’allunya. La nena comença a sanglotar sense entendre res, poder-se aixecar ni sortir. Les següents dues hores plora mentre ell intenta tranquil·litzar-la i parla per telèfon al mateix temps, gent va envoltant-los i un jove va fent coses estranyes a la porta. Finalment la porta s’obre, el pare la deslliga i l’abraça. Ella va passar una mala estona i el pare va aprendre que a un nadó mai se li donen les claus del cotxe.

Pseudònim: La nena tranquil·la