Fa temps que un noi, anomenat Jordi, es va perdre al bosc. Van obrir el cas quan va desaparèixer, ja que no trobaven cap culpable van tancar el cas desprès de un any i mig, la seva família estava molt disgustada amb la policia.

Un investigador va anar al bosc on el Jordi es va perdre. Es va endinsar cap a l’interior de l’abrupta naturalesa i no va tardar gaire en trobar una cosa molt sospitosa, va veure unes petjades grans, molt grans. Les va seguir i van arribar a un punt on s’ajuntaven amb les petjades d’un cavall, en aquell moment es va emocionar, va començar a córrer cap on es dirigien les passes, fins que va arribar a una clariana, en Jordi era allí, que ja no es deia així, ara li deien Sant Jordi.

Allí el va veure amb el rei i la princesa menjant del banquet amb carn del drac. En aquell moment l’investigador va decidir deixar al Jordi vivint una altra vida.

Pseudònim: El veí escriptor

Mai m´havia adonat de la quantitat d´emocions que veure a la televisió un partit de futbol et transmet.

Va ser ahir, per primera vegada que vaig experimentar un munt d´emocions descontrolades. Era jo al sofà, totalment relaxat, era una eliminatòria i pensava que el meu equip ja era a la següent fase, però en un tres i no res l´altre equip va sorprendre tothom i va donar la volta al marcador. Vaig sentir per una banda ràbia però per un altre eufòria, era una combinació curiosa. Els minuts anaven passant i no marcava ningú, un gol eliminaria l´equip contrari. Va ser a l’última jugada, un cop de cap, una mil·lèsima de segon, on totes les emocions es van combinar en una mateixa. Només vull agrair a la meva pantalla per aquesta gran experiència.  

Josep Matias

Dijous a la tarda, Martí Rodoreda un noi de 18 es disposava a fer història. Després d’anys de llarg patiment, va arribar el moment de fer-ho. Va sortir amb la seva cadira de rodes a la piscina amb tot el públic animant-le. Es va treure la seva roba, i l’ajudant el va posar dins l’aigua. Els primers 50 metres es va veure superat per els seus contrincants. Però, l’esforç de tots aquests anys el van motivari i va anar cap a la victòria. Ja, en els metres finals Martí va fer l’impossible, va superar a tots els seus contrincants, i si, va guanyar. Martí Rodoreda, es va alçar amb l’or dels Jocs Paralímpics. Tot un exemple de superació, ja que als 12 anys es va quedar paral·litic de les cames.

 Pseudònim: farga_99

De totes les que haviem estat creades, jo era, sense cap mena de dubte, la més bonica. Sóc una esfera pefecta, uniforme, gran i esplèndida. Volo pels aires, mirant amb indiferència les meves germanes, petites i fràgils que no han pogut volar tan alt com jo. Els corrents m’abracen mentre llisco pels plecs invisibles de la brisa del capvespre. Em moc amb gràcia. Com una ballarina actuant de forma impoluta i admirada pel meu públic. Molts ulls em contemplen. Sóc el centre del món, i això mágrada. Em fa sentir com una deessa, superior a totes les altres, la més bonica i la més perfecte. M’emmirallo i veig reflectida la meva magnificència. Sento menyspreu per aquelles formes vulgars que no són capaces de sobreviure eternament com jo.

Puf… I la bombolla de sabó va esclatar de tanta supèrbia.

Pseudònim: Somni

Estàvem jugant el primer partit de Fátima de futbol sala a un poliesportiu. El partit estava  molt igualat. N’hi havien moltes oportunitats per els dos equips.

El partit va començar amb un gol nostre i altre seu després. Poques jugades després vam tornar a marcar. Però de sobte en una contra van tornar a ficar un altre gol.

Cap al final del partit  l’adversari desaprofita una ocasió i el porter me la passa, estic sol davant el porter i l’hi faig una vaselina i … goooool. Havia marcat el gol de la victòria.

Pseudònim: Arishlema

Un nen que es deia Joan estava comprant uns gelats en una botiga al costat del parc. Els va agafar ràpidament i se’n va anar corrent per un caminet que portava al centre del parc, on l’estava esperant el seu avi. El Joan li va donar el gelat i els dos es van posar a parlar durant una bona estona. Unes hores més tard, el Joan va mirar el seu rellotge i va veure que eren dos quarts de vuit del matí i va dir-li que li donés una forta abraçada. L’avi, tot sorprès, li va preguntar el perquè i ell va respondre que la seva mare l’aniria a despertar tot seguit i volia una abraçada seva abans de despertar-se. L’avi li va donar aquesta abraçada i el Joan es va despertar del somni. Des d’aquell somni, en Joan espera el moment d’anar a dormir amb il·lusió, ja que sap que durant la nit, pot tornar a somniar i abraçar al seu avi, que feia poc havia mort.

Pseudònim: chori

La sargantana era un animal molt presumit i que sempre pensaba en la seva bellesa i el seu encant, tant gran era el seu egocentrisme que ningú mai no havia sigut capaç de comunicar-se amb ella. Un dia va arribar al poble un llangardaix que deia ser capaç de enamorar a qualsevol dama. El llangardaix va intentar parlar amb la sargantana pero aquesta va pasar de ell com havia fet amb tots els altres.

Pseudònim: Serafí Aiguesdolces.

Va aparèixer de entre els arbres una figura d’un home vestit amb roba funeraria i mirada melancòlica,va sentar-se al banc a la vora del llac Tosca i va clavar la mirada cap al gran cristal que reflexava el cel ennuvolat i oscur.El cristal transparent i gris va començar a trencar-se formant petites ones que no deixaven veure amb claretat els núvols a través del réflex del llac.L’home va desviar la mirada cap al cel i una gota va penetrar a la seva pupil·la,va rentar-se l’ull,va agafar el paraigues negre i va dedicar unes últimes pregàries al seu fill difunt.

Pseudònim:Niklas Oro