EL LLIBRE OBLIDAT

A la biblioteca més gran de la ciutat hi havia molts llibres. Era una aventura buscar-ne un. Hi havia una zona molt moguda, préstecs, trasllats. Darrere, però, d’un prestatge hi havia un llibre caigut que ningú trobava a faltar. El llibre, de pàgines velles i empolsinades, estava cansat d’estar en aquell lloc fosc i abandonat. Un dia va sentir molt de rebombori al seu voltant. No sabia què estava passant. Podia sentir els seus companys cridant d’alegria perquè els agafaven en préstec. Aquell dia el seu futur canviaria. Amb l’ajuda d’un bastó, un home vell va moure la prestatgeria i el llibre va quedar al descobert, mostrant la seva espectacular portada, tan oblidada. El bon home sabia apreciar un llibre de debò i es va quedar el nostre amic que havia estat tant temps abandonat.

MRP

LA MEVA GOSSA

Avui he abandonat la meva gossa. Els meus pares i jo hem marxat lluny, als Estats Units. Sé que és sols per un temps, però sento com si una part de mi se n’hagués anat, com si una part de mi m’hagués abandonat. Obro la porta de l’habitació esperant veure-la tombada en el meu llit, ara només veig uns llençols blancs amb una maleta a sobre per desfer. Els meus pares m’intenten animar dient que s’ho està passant bé amb els altres gossos i amb la cuidadora. No m’ho crec. Han passat uns dies, acabo de rebre un vídeo de la cuidadora. El miro, és la meva gossa, veig com juga amb els altres gossos, se la veu feliç. Així és com m’adono que hi ha vegades que els canvis temporals poden ajudar-te a fer noves amistats.

QUER

MINÚSCULA

Justament el dia que anàvem a la platja em vaig convertir minúscula. Tot va començar esmorzant un matí de diumenge. Preparant la bossa, tot em pesava el triple. El cotxe de la meva mare no era prou gran. Ens vam repartir la mama i el meu germà, i jo i el pare, però hi va haver una petita relliscada, els dos cotxes eren iguals i em vaig pujar al cotxe de la mama. Al veure-la entrar vaig intentar cridar-la però no m’escoltava, vaig intentar obrir la porta però no tenia suficient força. Un soroll estrident va ressonar, era el mòbil de la mama, telefonava el papa. Mon germà va obrir la finestra i vaig aprofitar per saltar. Vaig caure en un bassal. Una bèstia no gaire amigable vermellosa i amb dues pinces aterridores em va mirar amb una cara que deia “et vull cruspir”

CARLAYO

RELLOTGE

Hi havia una vegada una nena que va néixer al món d’un rellotge. La seva germana gran era l’agulla que indicava l’hora, la germana mitjana era la que indicava minuts i ella era la que marcava els segons. Ella, la Marta, odiava córrer, però no tenia alternativa. La seva vida tan sols consistia en allò. El rellotge estava penjat en una classe de nens i nenes i ella gaudia observant-los. Però una nit fosca, quan la classe estava buida, el rellotge va caure. Les seves germanes van morir, però ella no. Quan el plàstic que l’envoltava va tocar l’aire fresc de la vida es va transformar en una persona. La Marta no creia qui era. A partir d’aquell dia va estudiar per ser professora, ja que tenia una especial debilitat pels nens i nenes.

FARRUCA

VIATGE ALS NÚVOLS

Soc una persona que s’avorreix molt. Quan no puc dormir m’avorreixo, quan estic a classe m’avorreixo, quan llegeixo m’avorreixo.

Quan m’avorreixo, sobretot a la classe, me’n vaig al núvols. Allà tinc un món sencer ple de pensaments i records; mentre els miro, gaudeixo, m’entretinc. Puc passar molta estona allà a dalt, m’ho passo bé.

Però quan la professora em diu o em pregunta alguna cosa, he de baixar i tornar a la classe, tornar a avorrir-me de nou. Llavors la professora em pregunta si estava a la lluna de València, però li dic que no, que estava als núvols.

CRISSANTA

ANOTHER REALITY

Hello,my name is Z- 014 and I live on Earth- 2104. Firstly, I’m a half-human and a half-robot, I know that is strange but it’s true. However, a few months ago I saw something unique, a human , a truly human. It was very special to me because I had never seen a human before, but I was a little scared and worried for her. On this planet everyone hates humans except me. Now, she’s living with me in the basement because the armed forces are looking for us to exterminate her and me for a traitor. We’ve been trying to rebuild her ship to get her back home, but we’re missing a piece and it can only be found in one place: the government chemical plant. There is only one problem: an authorization is needed, which I do not have and I do not know how to obtain it.

D. A

EL SUICIDA PELIGROSO

Una mañana calurosa de agosto, una señora del barrio gótico de Barcelona estaba paseando a su perro cuando de golpese topó con un señor muy amable. La señora se dio cuenta de que el hombre era un delincuente muy buscado por toda la policía. La mujer se sorpendió, y llamó a la policía. Al cabo de un rato la policía llegó al lugar, y al verlo se sorprendieron muchísimo porque siempre que les llamban era para ganar la recompensa que ofrecían por él. La policía se apresuró en detenerlo porque vieron que el hombre se estaba apunto de suicidarse.

NENA CASAS

SER DIFERENTE ES LO QUE NOS HACE ÚNICOS

Max siempre quiso ir al espacio, ser astronauta y conocer el cosmos, es una cosa que siempre había deseado hacer. Él ya ha crecido. Tiene 19 años. Cada día, cuando iba caminando por la calle, con miedo, cuándo la inseguridad le invadía todo su cuerpo, haciendo que no quisiera vivir más, se acordaba de sus sueños y lo que quería hacer con ellos.

Un día sus padres le dejaron ir al espacio y conocer todos los cosmos. Él, todo emocionado, lo preparó todo para cumplir el sueño de su vida.

Se acordó de que era transexual, y que no podría ir al espacio sin ser juzgado ni mirado. Pero… él pensó: “ hay muchos cosmos, todos diferentes a cada uno y todos preciosos”.

CARLA AMAGO

DESTINO FIRMADO

Estaba solo. Me encontraba de pie, exhausto en aquel desolado lugar fuera de la mano de Dios. Poco más podría haber hecho para cambiar mi amarga situación sin nadie más que la áspera brisa, el cielo infinito y el fuego abrasador del sol que hacía insoportable la ardiente arena bajo mis pies. La cantimplora sin una sola gota de agua parecía que se riese de mí, pues de nada ya servía sin la apreciada agua dentro de ella. Mis esperanzas se desvanecían como humo en aquel horno de la muerte. Era el final. Tres días caminando y nada. Ni un paso más podían dar mis débiles pies llenos de callos. Miré hacia el cielo y el último aliento de vida que me quedaba se escapó de entre mi seca boca, perdiendo la batalla de sobrevivir de la desolación eterna del desierto.

ROBERT HIGH

EL TREN

Agafava el tren de bon matí, gairebé sempre a la mateixa hora, per anar a treballar a Barcelona, recuperant a poc a poc la normalitat en els transports després de la pandèmia. Adults anant a treballar, canalla anant a l’escola i jovent a la universitat, benvinguda quotidianitat que havíem perdut i que tant es trobava a faltar.

En el tren escoltava les noticies per la ràdio i observava al seu voltant, tot pensant que aquell vagó era un petit reflex de la societat actual, tots connectats a les xarxes amb tabletes, mòbils i ordinadors sense mirar al seu voltant, només relacionats de forma virtual. Però aquell dia, anant pels túnels de Vallvidrera la xarxa es va desconnectar i tothom va aixecar el cap mirant-se estranyats, només un nen va continuar fent el que feia, llegint un llibre de paper, al veure’l va pensar: No està tot perdut.

MIRASOL