Hi havia una vegada, un infant, a qui li agradava molt el drac de Sant Jordi. Aquest, empatitzava molt amb el drac, doncs creia que només era un ésser incomprès. Considerava que no era just que, simplement, el volguessin mort per no ser capaç de seguir les normes de la resta. Potser, no havia tingut atenció ni dedicació i va haver de créixer en un món que no entenia. Era possible que el drac no tingués eines per comunicar-se i demanes ajuda a la seva manera, o, potser, simplement, era ferotge, vés a saber. L’infant es preguntava, perquè ningú explicava aquesta llegenda d’una altra manera, potser, com li passava en la seva pròpia història, senzillament, era qüestionat per tothom que etiquetava a les persones per ser “diferents”, al drac li deien ferotge i a l’infant li deien autista.

Pseudònim: Rosa imperfecte

Mai m’hauria pogut imaginar que la paraula amor signifiqués tant i tan poc alhora. Va buscar el llibre què, dos nadals abans fou el seu regal d’amic invisible. Aleshores no li va fer gaire il.lusió, no compartia cap d’aquelles “bestieses” de com sentir-se millor o de com buscar la felicitat quan sembla que tot se’t gira en contra. Però ara, potser li venia de gust una mica de positivisme èxtra. Es va preparar un tè, es va acomodar al sofà i va començar el titual de “tarda de res, però amb molt de tot”. Sospirà, si, sabia que quan obrís les tapes, destaparia la caixa de Pandora. primera frase: Agraïda pels qui són a prop i amb una mirada ho saben tot. Suficient per començar o… per acabar. Els records es van anar posicionant, desitjaven ser els protagonistes d’aquella tarda de diumenge. I ella i les seves llàgrimes van deixar-se endur.

Pseudònim: Vanjor

A la Miranda li ha arribat el seu nou gosset per correu. Manifesta que li fa molta il•lusió adquirir el nou disseny d’espècie revolució en el mercat caní i encara més perquè només hi havia 100 disponibles. La companya de feina de la Miranda, Eva, se’l mira encuriosida i no li acaba d’agradar la idea que hagi comprat aquest animal modificat genèticament, ho veu poc ètic. Li pregunta si no té por que li robin. La Miranda no entén perquè s’ha de preocupar. L’Eva pensa que és una ingènua, ja que estan molt buscats i són cars. “Quan pagaries per un gos que no fa caca?” es pregunta per dins l’Eva mentre li enuncia “Com li diràs?”. Miranda diu, “Popó”. I l’Eva respon: “Doncs el més lleu que et pot passar és que quan passegis al Popó et facin fotos i les pengin a les xarxes de la ciutat. O et pensaves que un gos sense cul és el més normal?”.

Pseudònim: Avui no sé com dir-me

Ja arriba Sant Jordi! I amb ell les roses, els llibres, els carrers esquitxats de paradetes i envaïts de passejants, el goig d’aquesta diada, que mai es perd. Roses blanques, vermelles o grogues, fins i tot blaves, metàl•liques i de paper, contes, novel•les i “best-sellers”, són la tradició, els més desitjats. Però què ocorre amb els oblidats? Llibres invisibles que ningú veu, per grans, vells, per tenir defectes al llom o, senzillament, pel fet que ningú els demani; roses que semblen pansides per l’oblit. Llibres i roses abandonats que esperen una persona que els vulgui, gossos i gats que busquen una família que els estimi. Intentem fer un Sant Jordi per a tots, que esdevingui un inici de camí en el que creixin les roses de l’acollida, l’adopció i la consciència, acabant amb el drac de l’abandonament. Feliç dia de Sant Jordi a tots els gats i gossos d’arreu!

Pseudònim: Siama

Es lleva de sobte, dóna un cop, hi ha suor pertot, sang li brolla del nas, la mucosa als ulls és poc hidratada. Algú cridava cap endins; gemecs de ràbia, furibúndia, l’albada fosca de la desvetlla. Desvetlla. No està sol, i, no és sol. Mira al seu voltant. Error greu, però no és el primer, no es molesta i s’incorpora. Torna a mirar. Ara un con de llum sembla embrutar tota l’estància. Partícules volàtils que abans no hi eren. L’esgrogueït ossi que tot ho empara. Qui, és, amb ell? Ah. Just allà, al territori proximal al con, esbufegant sobre l’ampit de la finestra. Loxia oryzivora. Ah. La veu ronca és delatora. Ni té por, ni plora, ans demana clemència vertaderament, ans no insistent. A la cuina, a la pica, al calaix, encaixada ferma, el degolla, llepa. Metall que repica al terra. Es gira, i no ha vomitat, car ara no cal. Dorm. Algú crida cap endins. Desvetlla. Se’n va a beure aigua.

Pseudònim: El Noi Sense Color

No és el mateix tocar el menjar amb la mà que la cervesa amb la boca. Amb tu comparteixo fins i tot el lavabo. Rentar-me les dents al teu costat és quasi espiritual. Jo no et demano que m’estimis sinó que em donguis petons nomes despertar-me. No et demano que m’estimis sino que aguantis a la meva familia els diumenges per dinar. Abraça’m ben fort, excepte a l’estiu que fa calor, pero a l’hivern compren que no sé que és l’espai personal. Les teves samarretes ara són meves i ni parlem de de les dessuadores. No et demano que m’estimes, doncs jo no t’estimaré. Jo t’aguantaré quan siguis a l’atur i t’oloraré els pets sense queixar-me.

Pseudònim: Gat i Gos