Cridar Cap Endins

Es lleva de sobte, dóna un cop, hi ha suor pertot, sang li brolla del nas, la mucosa als ulls és poc hidratada. Algú cridava cap endins; gemecs de ràbia, furibúndia, l’albada fosca de la desvetlla. Desvetlla. No està sol, i, no és sol. Mira al seu voltant. Error greu, però no és el primer, no es molesta i s’incorpora. Torna a mirar. Ara un con de llum sembla embrutar tota l’estància. Partícules volàtils que abans no hi eren. L’esgrogueït ossi que tot ho empara. Qui, és, amb ell? Ah. Just allà, al territori proximal al con, esbufegant sobre l’ampit de la finestra. Loxia oryzivora. Ah. La veu ronca és delatora. Ni té por, ni plora, ans demana clemència vertaderament, ans no insistent. A la cuina, a la pica, al calaix, encaixada ferma, el degolla, llepa. Metall que repica al terra. Es gira, i no ha vomitat, car ara no cal. Dorm. Algú crida cap endins. Desvetlla. Se’n va a beure aigua.

Pseudònim: El Noi Sense Color

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *