Boira matinera i terra mullat, una àvia camina amb cautela per no relliscar, creuant la plaça per arribar la primera a la carnisseria.

Migdia assolellat amb taules fora, restaurants acompanyats de la presència botiguera i empresarial que fa pausa a la plaça.

Crits infantils, xuts de pilota a la porteria improvisada entre arbres de la muralla omnipresent. Pares distrets fent-la petar asseguts als bancs de la plaça després de la jornada escolar.

Foscor freda enlluernada a la plaça pels fanals de Nadal, encesos tots alhora, per donar la benvinguda a l’època màgica. Cares d’il•lusió de la mainada que aquest any ha començat l’escola.

És de nit. Ni una ànima, només les rajoles de pedra de la plaça, que avui no rellisquen, i l’arbre central que dansa amb el vent. El monestir, penetrant, amb la seva roseta lluminosa, sempre amatent i vigilant.

Pseudònim: El cucut

El representant de sabons ecològics Econet parla pels descosits…n’ explica les avantatges, els preus, la seva varietat, els colors i les olors… no sé quines altres collonades vàries dels seus sabons eco. Però senyor, que no em veu? No té empatia, vostè? De veritat creu que jo l’escolto, que escolto aquestes informacions que m’està donant? Ah! per cert, no em crec ni la meitat del que em diu, especialment que tindrem menys malalties utilitzant aquests sabons? Senyor, fa dos dies vam tenir el resultats de l’analítica de la meva filla gran. Senyor, fa dos dies el món ens va fer un gir de 180ºgraus. Senyor, la nostra organització familiar ha deixat de ser la fantàstica, emblemàtica i exemplar vida d’una família benestant amb tres fills perfectes d’escola concertada i activitats extraescolars múltiples, amb possibilitat d’omplir el recipient eco cada vegada que se’ns acabi el seu super-sabó! Senyor, fa dos dies que ens estem preparant per enfrontar-nos a la malaltia: la leucèmia de la meva filla.

Pseudònim: El cucut

Obro el word, la pàgina és en blanc. Intento anar ràpida, les paraules s’atropellen dins el meu cap.
Esborro, escric, torno esborrar, intento ordenar.

Giro la mirada cap a la terrassa, just al racó on a tu t’agradava estar, allà on el sol aguanta fins l’últim raig, la teva cadira es buida i jo et recordo allà, llegint tranquil, relaxat…

El dia és ple de llum però no em fa vibrar. La tristor m’omple l´anima, encara et trobo a faltar i se m’esborronen les lletres, quina ràbia em fa….
I no és que avui et recordi més que altres dies, és que no et vull ni et puc oblidar.

Eres el meu equilibri, la meva serenitat…,eres el meu amic, el meu company…Tu eres el cervell i jo la creativitat… I és que tu Gigi, tu eres la meva altre meitat!!

Al llit, al sofà, a la taula…, a tants llocs he hagut d’ocupat el teu forat…, i és que no vull girar-me i veure que ja no estàs.

Però camino, i camino endavant… i tu ets al meu costat… Allà on siguis guarda’m un lloc…, per que estimat Gigi, et trobo tant faltar!!

Pseudònim: TATI

Sempre escrius el mateix relat. Com un mantra. Per molt que et passin pel cap tots els mons imaginables, totes les històries possibles, tots els personatges versemblants, sempre acabes entrant en el mateix bucle infinit. Només cal que t’asseguis davant del full en blanc i teclegis la primera paraula perquè t’endinsis en una espiral d’inseguretat, d’angoixa, de pànic, que et bloqueja i et condueix cap al mateix pou sense fons: la descripció malaltissa d’aquesta inseguretat, d’aquesta angoixa, d’aquest pànic. Tan bon punt apareixen escrites les endimoniades sis lletres, tot rodola avall com el primer dia i ets completament incapaç de modificar la dinàmica tòxica que t’arrossega sense compassió. Un i altre cop, com un malson que es repeteix nit rere nit. I és que sempre apareix aquesta mateixa maleïda primera paraula. Sempre.

Pseudònim: Voraviu

El bus de l’aeroport que els portava a una casa que havien llogat en l’atrotinat i perillós casc antic anomenat “Pelourinyo”, anava ple de joves que tornaven de les platges del nord i les discos de moda de diumenge a la tarda. Assentats sobre les seves maletes, un aroma especial els envoltava. La llum taronja del sol que s’anava retirant per entre les finestres es reflectia en les seves cares que somreien amb complicitat. Temien que s’acabés aquell moment, i el volien retenir indefinidament en un camí circular: sortir i arribar allà mateix. Se n’adonaven que la seva historia començava de nou.

Les cases baixes pintades de colors vius de Baia, en mig dels carrers empedrats, els restaurants amb els seus duets de guitarristes de bossa i arròs amb frèjoles, els esperaven. El temps restava parat per a ells.

A la tarda del dia després, en aquell concert ja acabat del casc antic, sota la pluja càlida i fina, només restaven ells dos en les llargues files de cadires buides. Ell l’abraçava quasi imperceptiblement i ella descansava sobre el seu colze, amb la gorra molla gotejant poc a poc sobre la brusa de fil. Unes hores quasi contades que valien per sempre. Estaven allà com si esperessin quelcom sobre l’escenari buit: era el fidel retrat del que els passava.

Pseudònim: Papervic

T’espero a cada cantonada, sigui la que sigui,
camini el que camini, el camí que es va escurçant
fins quan ens retrobem… després de tant… de temps,
de vida, de cors amagats sota imatges passatgeres…
t’agrada… veig que ets a prop… que has passat fa poca
estona per la mateixa estació en la qual ara sóc jo…
potser tries anar en bus i veure una mica de dia
abans de capbussar-te en la pantalla… com si fos
un mirall… jo hi sóc sempre a l’altra banda… i ho saps.

Pseudònim: lutxana art

Senyora del barret vermell, vull agrair-li que amb la seva agressió verbal sobre la meva vestimenta em fes perdre la gana i de retruc em saltés el berenar i el sopar i m’estalviés calories.

M’alegra no haver passat desapercebuda davant seu amb el meu llaç i bufanda grogues, detalls que l’han fet cridar emotivament la unitat nacional. He de confessar-li que: primer m’he quedat estabornida pels adjectius d’imbècil i fascista; després ha estimulat la meva ira, emoció que he pogut controlar, Dios mediante; tot seguit se m’ha tancat la boca de l’estómac fins l’esmorzar de l’endemà; i per últim he decidit que el proper atac sobre la meva ideologia serà retornat amb un somriure per desfer la ràbia generada per l’odi gratuït de tarannà intolerant.

Senyora, vostè té un do especial per a la dietètica en la vessant dels règims, vull dir dels règims dietètics.

Pseudònim: Arlet Margot

Nin-non-nan. Sarrià. 8:30h. Pijos adolescents baixant en massa per assistir a les (quantes?) escoles concertades de la zona alta. Nin-non-nan. Peu del Funicular. Mítica estació per no saber mai si és l’últim vagó o el primer el que no hi obre portes. Nin-non-nan. Baixador de Vallvidrera. Record de matí de pluja al deixar les nenes a un casal d’estiu amb punt de trobada davant l’estació. Nin-non-Nan. Les Planes. Interès 0. Estació insulsa en territori municipal límit. Nin-non-nan. La Floresta. Visca els hippies. I els pijos nouvinguts. Nin-non-nan. Valldoreix. Penso en l’àvia, que està a la residència. I en el mercat dels dissabtes, quins tomàquets! Nin-non-nan. Sant Cugat. La meva vil.la, la meva infància, l’adolescència. I ara hi he tornat. Ara són els meus fills qui comencen a clavar arrels en aquesta, avui ja, petita ciutat.

Pseudònim: El cucut

Pren el cafè del matí mentre estudia el planning enganxat a la nevera: un excel amb les hores, motius, i llocs on avui hi ha manifestacions. Cada nit l’actualitza repassant diaris i xarxes. Avui toca una mani independentista pel matí i una unionista per la tarda, ambdues a Barcelona. Es posarà les wambes, ben segur li tocarà correr, per sort abans de dinar. I durà “tirites”, mai es sap… En acabar, obre l’armari on guarda banderes, samarretes, pancartes, llaços i globos. Tria curosament els dos “kit de manifestant” per avui, mirant de separar molt bé el que portarà pel matí del que portarà per la tarda, no fos que, com aquella vegada que es va confondre de kit, li toqui fugir per cames. No tindrà temps de tornar a casa pel migdia, així que es prepara un entrepà de botifarra mentre pensa en els seus antics companys de feina: “Manel, com t’avorriràs un cop jubilat! Amb la crisi no hi ha obres per vigilar!”, li deien. Riu per sota el nas. Està més ocupat que mai: li falten hores.

Pseudònim: GINESTA

No hi ha dret! Reclamo rebre el mateix tracte que tothom, igualtat davant els capricis de l’infortuni, perquè mentre jo no tinc gens ni mica de sort, els altres semblen gaudir d’un pacte avantatjós amb l’atzar o amb la Providència. Per què ho dic? De seguida ho entendreu. Quina probabilitat hi ha perquè qualsevol persona sigui enxampada per un llamp? Infinitesimal, oi? Doncs he decidit posar per escrit la meva queixa, perquè ja n’hi ha prou que et caigui un llamp a sobre, però set…! Diuen que el nostre destí està escrit i que no ho podem canviar. No és veritat, això! Com s’explica sinó tot el que jo he arribat a patir i, malgrat tot, encara segueixo viu. Ah, me n’oblidava, el meu nom és Roy C. Sullivan, sóc guarda forestal en un bosc dels Estats Units i lògicament figuro en tots els llistats haguts i per haver sobre la malastrugança de l’ésser humà.

Pseudònim: David van Beusekom