El bus de l’aeroport que els portava a una casa que havien llogat en l’atrotinat i perillós casc antic anomenat “Pelourinyo”, anava ple de joves que tornaven de les platges del nord i les discos de moda de diumenge a la tarda. Assentats sobre les seves maletes, un aroma especial els envoltava. La llum taronja del sol que s’anava retirant per entre les finestres es reflectia en les seves cares que somreien amb complicitat. Temien que s’acabés aquell moment, i el volien retenir indefinidament en un camí circular: sortir i arribar allà mateix. Se n’adonaven que la seva historia començava de nou.

Les cases baixes pintades de colors vius de Baia, en mig dels carrers empedrats, els restaurants amb els seus duets de guitarristes de bossa i arròs amb frèjoles, els esperaven. El temps restava parat per a ells.

A la tarda del dia després, en aquell concert ja acabat del casc antic, sota la pluja càlida i fina, només restaven ells dos en les llargues files de cadires buides. Ell l’abraçava quasi imperceptiblement i ella descansava sobre el seu colze, amb la gorra molla gotejant poc a poc sobre la brusa de fil. Unes hores quasi contades que valien per sempre. Estaven allà com si esperessin quelcom sobre l’escenari buit: era el fidel retrat del que els passava.

Pseudònim: Papervic

T’espero a cada cantonada, sigui la que sigui,
camini el que camini, el camí que es va escurçant
fins quan ens retrobem… després de tant… de temps,
de vida, de cors amagats sota imatges passatgeres…
t’agrada… veig que ets a prop… que has passat fa poca
estona per la mateixa estació en la qual ara sóc jo…
potser tries anar en bus i veure una mica de dia
abans de capbussar-te en la pantalla… com si fos
un mirall… jo hi sóc sempre a l’altra banda… i ho saps.

Pseudònim: lutxana art

Senyora del barret vermell, vull agrair-li que amb la seva agressió verbal sobre la meva vestimenta em fes perdre la gana i de retruc em saltés el berenar i el sopar i m’estalviés calories.

M’alegra no haver passat desapercebuda davant seu amb el meu llaç i bufanda grogues, detalls que l’han fet cridar emotivament la unitat nacional. He de confessar-li que: primer m’he quedat estabornida pels adjectius d’imbècil i fascista; després ha estimulat la meva ira, emoció que he pogut controlar, Dios mediante; tot seguit se m’ha tancat la boca de l’estómac fins l’esmorzar de l’endemà; i per últim he decidit que el proper atac sobre la meva ideologia serà retornat amb un somriure per desfer la ràbia generada per l’odi gratuït de tarannà intolerant.

Senyora, vostè té un do especial per a la dietètica en la vessant dels règims, vull dir dels règims dietètics.

Pseudònim: Arlet Margot

Nin-non-nan. Sarrià. 8:30h. Pijos adolescents baixant en massa per assistir a les (quantes?) escoles concertades de la zona alta. Nin-non-nan. Peu del Funicular. Mítica estació per no saber mai si és l’últim vagó o el primer el que no hi obre portes. Nin-non-nan. Baixador de Vallvidrera. Record de matí de pluja al deixar les nenes a un casal d’estiu amb punt de trobada davant l’estació. Nin-non-Nan. Les Planes. Interès 0. Estació insulsa en territori municipal límit. Nin-non-nan. La Floresta. Visca els hippies. I els pijos nouvinguts. Nin-non-nan. Valldoreix. Penso en l’àvia, que està a la residència. I en el mercat dels dissabtes, quins tomàquets! Nin-non-nan. Sant Cugat. La meva vil.la, la meva infància, l’adolescència. I ara hi he tornat. Ara són els meus fills qui comencen a clavar arrels en aquesta, avui ja, petita ciutat.

Pseudònim: El cucut

Pren el cafè del matí mentre estudia el planning enganxat a la nevera: un excel amb les hores, motius, i llocs on avui hi ha manifestacions. Cada nit l’actualitza repassant diaris i xarxes. Avui toca una mani independentista pel matí i una unionista per la tarda, ambdues a Barcelona. Es posarà les wambes, ben segur li tocarà correr, per sort abans de dinar. I durà “tirites”, mai es sap… En acabar, obre l’armari on guarda banderes, samarretes, pancartes, llaços i globos. Tria curosament els dos “kit de manifestant” per avui, mirant de separar molt bé el que portarà pel matí del que portarà per la tarda, no fos que, com aquella vegada que es va confondre de kit, li toqui fugir per cames. No tindrà temps de tornar a casa pel migdia, així que es prepara un entrepà de botifarra mentre pensa en els seus antics companys de feina: “Manel, com t’avorriràs un cop jubilat! Amb la crisi no hi ha obres per vigilar!”, li deien. Riu per sota el nas. Està més ocupat que mai: li falten hores.

Pseudònim: GINESTA

No hi ha dret! Reclamo rebre el mateix tracte que tothom, igualtat davant els capricis de l’infortuni, perquè mentre jo no tinc gens ni mica de sort, els altres semblen gaudir d’un pacte avantatjós amb l’atzar o amb la Providència. Per què ho dic? De seguida ho entendreu. Quina probabilitat hi ha perquè qualsevol persona sigui enxampada per un llamp? Infinitesimal, oi? Doncs he decidit posar per escrit la meva queixa, perquè ja n’hi ha prou que et caigui un llamp a sobre, però set…! Diuen que el nostre destí està escrit i que no ho podem canviar. No és veritat, això! Com s’explica sinó tot el que jo he arribat a patir i, malgrat tot, encara segueixo viu. Ah, me n’oblidava, el meu nom és Roy C. Sullivan, sóc guarda forestal en un bosc dels Estats Units i lògicament figuro en tots els llistats haguts i per haver sobre la malastrugança de l’ésser humà.

Pseudònim: David van Beusekom

Trenc d’alba. S’acosta una tempesta. Els núvols amaguen la lluna. El vent bufa amb intensitat sacsejant les branques nues dels arbres. De seguida un ruixat fueteja el finestral de l’alcova. Encara és massa d’hora. Contemplo ensopida la dringadissa de l’aigua contra els vidres, capficada en cabòries sentimentals. He de reconèixer que al meu matrimoni, la flama de l’amor i l’espurna de la passió s’han apaivagat amb el pas del temps. No puc desempallegar-me d’un somriure prenyat de tristesa pel desencís sofert durant anys i panys. Neguitosa, acluco els ulls en un desesperat intent de barrar el pas al dolor que em rosega l’ànima, d’aturar l’angoixa que m’esquinça el cor en saber que ja res no serà com abans, mentre que ell, el beneit del meu marit, jeu adormit a la vora. Apàtic. Impassible. Fred… Aliè a la solitud que experimento. Indiferent a l’aflicció i el patiment d’una dona amargada pel desengany arran d’un lligam conjugal sense esperança.

Pseudònim: David van Beusekom

A la fi he pogut lliurar-me de la sensació abassegadora que comporta el maltractament, tot i patir encara malsons. De fet, he aconseguit trencar les cadenes que em lligaven a un matrimoni ominós. Gràcies a Déu de mica en mica he sabut redreçar la meua vida al costat d’un home que em respecta i m’estima per damunt de tot. Malgrat la recança d’un passat dissortat, el meu cor ha revifat de bell nou i a hores d’ara batega cofoi de joia en un frenètic afany de felicitat.

Pseudònim: David van Beusekom

El temps no passa endebades. En ocasions, els anys són feixucs, atapeïts de tràngols de mal pair, d’altres més lleugers farcits de records afalagadors i emocions fugisseres, que van omplint el sac de la memòria, ordenats o amuntegats, plens de joia, però també d’infortunis i de mals averanys. Tot plegat, són el resum de la meva existència, la vida que un dia els meus pares, estimant-se, van tenir a bé engendrar.

Pseudònim: David van Beusekom

Tots els éssers humans som només un sac de pell que tragina una barreja de sang, ossos i òrgans. Però aquest sac de pell sóc jo, i tu, i ell… tothom n’és un. Malauradament, aquest sac de pell és l’únic que posseïm amb els seus avantatges i inconvenients. Tanmateix, aquest sac de pell alberga un cor que genera uns sentiments més o menys nobles i un cervell on s’allotgen tots els records de la nostra existència. No sé pas si existirà l’ànima, però fins el darrer alè hem de romandre agraïts a aquest sac de pell tangiblement atrotinat, que tanta felicitat ens forneix durant anys i panys. I, sobretot, hem de tenir cura d’ell amb l’esperança de gaudir d’una vellesa digna, perquè de vida, com de sac de pell, només hi ha una i cal aprofitar-la bé.

Pseudònim: David van Beusekom