L’August és freelance. Si, l’ autònom de tota la vida. Però és que ser freelance és més trendy. L’ August ha estat pare fa uns mesos. I ha iniciat, il•lusionat i convençut, el baby led weaning amb la seva bebè. Apart d’evitar minipimer, segurament deu potenciar l’empowerment dels 0-1 anys, fet que els reviews pediàtrics encara no han demostrat (però està clar que és més cool que fer purés). El més top de tot plegat és que l’August és coach i té un high potential. Entre selfie amb la bebè i post al blog de pares hipsters, prepara cursos de mindfulness pels webinars amb objectiu burnout 0. El seu marketing: August (freelance). Mindfulness webinars on Instagram

Es pot estar més on fire?

FYI (for your information), yes, es pot estar més on fire. Però ho deixarem aquí, no fos cas que féssim un spoiler.

Pseudònim: El cucut

Assegut dalt de la penya on la infantesa va conèixer el somni, el castell es tenyia del roig de l’albada. En terra de carrasques discretes i pins d’agulles verdes, et vaig veure aparèixer entre la remor de les branques. Sota meu, pel sender sense rumb que teixia una tela perfecta feta de roques, de silenci i d’ànimes dels homes que van escriure un bocí de la història. En eixes roques vermelles, en eixe racó del temps, on antany vam ser dos cors que bategaven amb l’escalfor de la vida que ens volia per a ella. Deu lustres més tard, t’hi vaig tornar a veure i em vas mirar de nou. Em vas regalar un darrer esguard, només per a mi, i vas acariciar la roca amb els teus dits. Altra volta, et vas allunyar pel sender de pedretes fins que la fressa del teu pas es va fer petita. Et vas girar, vas alçar la mà i els rajos del sol et van pintar del color dels somnis passats.

Pseudònim: Ginkgo

Petit però amb tanta força…
petit i a tot arreu penjat
penjat i amb el cor al meu costat
penjat a prop de les flors
penjant ben alt, allà on tothom el pot veure, allà on ningú el pot agafar
penjat per ser lliure
penjat per poder volar
Petit i penjat el meu groc llaç

Pseudònim: TATI

Catalunya va ser víctima del terrorisme el passat 17 d’agost. El terrorisme islàmic, trencava la pacífica convivència multicultural que caracteritza el país.

Les escenes de terror, desconcert, tenyides de sang, dolor i crits que les Rambles de Barcelona van viure, van colpir al món sencer. Catalunya tornava a ser el centre, i ho tornava a ser aixecant-se amb més força d’un malson que deixava víctimes, no només amb lesions i ferides molt greus, deixava famílies trencades i un mostra de solidaritat immensa del poble català envers les víctimes i familiars.

“No tinc por” va ser el clamor moments després de superar la consternació inicial amb la que els serveis d’emergències i seguretat van treballar per recuperar la normalitat. Una realitat que demanava aixecar-nos com a un gran país del món que som.

Pseudònim: Volpellerenc

Es deia A i era vocal. La primera de totes, la que amb el seu so obria i tancava l’harmonia. B, en canvi, era bateria, i sempre havia sigut la sèptima nota, un si. Juntes i amb bona lletra van començar una banda. Fins que va arribar C, cantant i compositora, capaç de seguir el compàs com un tic-tac, i B va passar a ser la segona opció, el pla B. La segona lletra es va sentir minúscula mentre C era el centre d’atenció. A seguia els excessos de C al peu de la lletra. Sortia fins al final del dia, de cada festa, de cada gresca. Però res no l’importava perquè tenia la seva vitamina C, que la feia el triple de feliç com unes piles triple AAA. Però D va voler començar un duo i com un naixement miraculós van passar d’ a.C. a d.C. Sense A van treure un CD i abans que A pogués conèixer a la segona vocal, la E, va arribar F per dir-ne l’última paraula. Fi.

Pseudònim: Smurf

El plor és omnipresent. L’ alegria embriagadora d’aquell instant és una plenitud esquinçadora, potent com una droga, en cada record. El contacte amb el líquid, la pròpia sang i la d’altri es fusionen en les llàgrimes d’enamorament instantani amb el nouvingut. L’ empremta mútua genera una connexió de circuits neuronals i emocionals infinita, que mai res més podrà esborrar. Un pare i una mare es dediquen un esguard intens, profund que els uneix en la immensitat, en abraçar aquella criatura calenteta i suau com la seda, tant àvida del contacte humà com la terra ho és de l’aigua.

Benvinguda filla meva al nostre caliu.

Pseudònim: El cucut

Boira matinera i terra mullat, una àvia camina amb cautela per no relliscar, creuant la plaça per arribar la primera a la carnisseria.

Migdia assolellat amb taules fora, restaurants acompanyats de la presència botiguera i empresarial que fa pausa a la plaça.

Crits infantils, xuts de pilota a la porteria improvisada entre arbres de la muralla omnipresent. Pares distrets fent-la petar asseguts als bancs de la plaça després de la jornada escolar.

Foscor freda enlluernada a la plaça pels fanals de Nadal, encesos tots alhora, per donar la benvinguda a l’època màgica. Cares d’il•lusió de la mainada que aquest any ha començat l’escola.

És de nit. Ni una ànima, només les rajoles de pedra de la plaça, que avui no rellisquen, i l’arbre central que dansa amb el vent. El monestir, penetrant, amb la seva roseta lluminosa, sempre amatent i vigilant.

Pseudònim: El cucut

El representant de sabons ecològics Econet parla pels descosits…n’ explica les avantatges, els preus, la seva varietat, els colors i les olors… no sé quines altres collonades vàries dels seus sabons eco. Però senyor, que no em veu? No té empatia, vostè? De veritat creu que jo l’escolto, que escolto aquestes informacions que m’està donant? Ah! per cert, no em crec ni la meitat del que em diu, especialment que tindrem menys malalties utilitzant aquests sabons? Senyor, fa dos dies vam tenir el resultats de l’analítica de la meva filla gran. Senyor, fa dos dies el món ens va fer un gir de 180ºgraus. Senyor, la nostra organització familiar ha deixat de ser la fantàstica, emblemàtica i exemplar vida d’una família benestant amb tres fills perfectes d’escola concertada i activitats extraescolars múltiples, amb possibilitat d’omplir el recipient eco cada vegada que se’ns acabi el seu super-sabó! Senyor, fa dos dies que ens estem preparant per enfrontar-nos a la malaltia: la leucèmia de la meva filla.

Pseudònim: El cucut

Obro el word, la pàgina és en blanc. Intento anar ràpida, les paraules s’atropellen dins el meu cap.
Esborro, escric, torno esborrar, intento ordenar.

Giro la mirada cap a la terrassa, just al racó on a tu t’agradava estar, allà on el sol aguanta fins l’últim raig, la teva cadira es buida i jo et recordo allà, llegint tranquil, relaxat…

El dia és ple de llum però no em fa vibrar. La tristor m’omple l´anima, encara et trobo a faltar i se m’esborronen les lletres, quina ràbia em fa….
I no és que avui et recordi més que altres dies, és que no et vull ni et puc oblidar.

Eres el meu equilibri, la meva serenitat…,eres el meu amic, el meu company…Tu eres el cervell i jo la creativitat… I és que tu Gigi, tu eres la meva altre meitat!!

Al llit, al sofà, a la taula…, a tants llocs he hagut d’ocupat el teu forat…, i és que no vull girar-me i veure que ja no estàs.

Però camino, i camino endavant… i tu ets al meu costat… Allà on siguis guarda’m un lloc…, per que estimat Gigi, et trobo tant faltar!!

Pseudònim: TATI

Sempre escrius el mateix relat. Com un mantra. Per molt que et passin pel cap tots els mons imaginables, totes les històries possibles, tots els personatges versemblants, sempre acabes entrant en el mateix bucle infinit. Només cal que t’asseguis davant del full en blanc i teclegis la primera paraula perquè t’endinsis en una espiral d’inseguretat, d’angoixa, de pànic, que et bloqueja i et condueix cap al mateix pou sense fons: la descripció malaltissa d’aquesta inseguretat, d’aquesta angoixa, d’aquest pànic. Tan bon punt apareixen escrites les endimoniades sis lletres, tot rodola avall com el primer dia i ets completament incapaç de modificar la dinàmica tòxica que t’arrossega sense compassió. Un i altre cop, com un malson que es repeteix nit rere nit. I és que sempre apareix aquesta mateixa maleïda primera paraula. Sempre.

Pseudònim: Voraviu