Reconec els carrers pel tacte de les pedres que fan de murs de les cases. El guix se’m fa polsim a les puntes dels dits mentre els fanals fan crits sords de llum al meu pas, entro al meu portal on hi ha les claus posades i les sabates reposen a les rajoles abans dels primers graons. Les campanes fa estona que voleien i m’aturo un petit instant a la paret de les escales, mirant cap a la finestra del celobert, fixant els ulls en el so que retruca als vidres i m’omple el cap de sons, de sons de sempre. Remunto els darrers graons fins la porta del meu pis, una fusta vella i viscuda. Sense pressa el pany s’obre al meu pas i premo un interruptor d’un llum que em diu sí, ja ets a casa.

M’estiro a un llit, tant se val si no és el meu.

Pseudònim: Carme Santacana

Joan,

Tinc un descans, d’aquells que s’agraeixen… En mig d’una reunió eterna i banal. Em miro la llibreta. Hauria d’haver pres notes, però només hi trobo quatre gargots mal alineats. No sé molt bé que volien ser però ara hi veig una caixa amb potes… Amb el bolígraf hi faig unes obertures, hi collo una barra, quatre cadires, llumetes, quatre plantes… Ara és un xiringuitu, blanc, minimalista; sense música per poder sentir les onades de fons… Busco en el meu cap una de les platges que tant m’agraden, llargues, de sorra clara, onades de foto, el vent just… i el planto allà mig. Sembla que la cara em canvia, ja somric.

I penso en el teu dia, potser feixuc, potser avorrit, com el meu… I decideixo enviar-te aquestes línies, per fer-te somriure, per compartir amb tu el meu xiringuitu… Tal vegada hi trobaràs a faltar una hamaca, un llibre, una socorrista a punt per rescatar-te… (em pregunto com acabaria el teu xiringuitu)… ens hi trobem aquesta nit i me’l ensenyes?

Anna

Pseudònim: La Cafetera

El tenia assegut al costat, al tren. Ell, aliè a tot el que jo pensava i qui era. No em vaig adonar de quin color tenia els ulls, com de grans eren les seves mans o si duia un jersei groc mostassa o groc de llimona verda. Només que feia olor de tots els homes amb els que havia estat, tots junts i cap per separat. Era una barreja de tots els defectes i virtuts de cada un d’ells. Una idea vaga, un tòpic.

Estava esgotada. Necessitava una carícia. Una crossa. Vaig inclinar el cap. Vaig recolzar la meva galta damunt la seva espatlla. El seu jersei, que no recordo si era groc mostassa o groc de llimona verda, tenia damunt la meva pell un tacte aspre però recomfortant. Ell, tot el contrari d’escandalitzar-se perquè una estranya el tocava, no va dir res. Va fer un lleu sospir i vam seguir així fins que vaig arribar a la meva parada. Vaig aixecar-me i vaig baixar. Em sembla que ell també ho necessitava.

per Blat d’estiu

Maleeix la seva dissort. L’ha deixat tirat el cotxe i no li resta bateria al mòbil. És mitjanit. Desesperat surt del cotxe i comença a caminar pel camí de muntanya. Tolls i fang, fa fred. Olor forta a humitat. Les sabates amb un pam de fang a cada sola; decideix tirar endavant. L’envolta la foscor. Un munt de sorolls el fan esglaiar. No veu res; només quatre pams al davant. Un mussol arrenca el seu vol; ell crida espantat. El camí es fa més estret i una branca el fa caure a terra. Xop i tremolós avança. En aixecar el cap veu una llum al final del camí. Comença a córrer exasperat. Cau, però s’aixeca ràpidament. Una casa vella. Pica a la porta. Una velleta el contempla amb cara inexpressiva. Demana quedar-se a dormir i li indica que pot estar-se a les golfes. El llum no funciona. S’arrauleix al llit estret, la finestra s’obre i es tanca sense cap ritme. Tremola de fred, tremola de por.
L’endemà era portada dels diaris locals: “troben un home mort en una casa de muntanya fruit del pànic provocat per la seva pròpia imaginació”.

Pseudònim: Lancelot

Com fils invisibles teixeixen les relacions humanes. Bastida que estructura la societat però a la que escapen molts punts de fuga. La persona del tren en defuig. Asseguda al meu davant s’observa al reflex del vidre: cabell curt amb els laterals rapats, roba ampla i una arracada a l’orella esquerra. No vol definir-se en cap dualitat d’home-dona. Tampoc vol crear un nou calaix per la seva persona. Només vol tensar un fil de normalitat i potser trencar-lo. Tanmateix, no sé si és conscient que aquest fil que estira lliga indefectiblement a tota la construcció imperceptible en la que ens movem. Potser el tren descarrilarà o potser només s’aturarà. Però tota causa és seguida per un efecte.

Pseudònim: Nijmegen