El dia era fred i estret, Clàudia caminava tot la pressa que li permetia aquell paratge, ple d’arbres i cobert per les fulles, intentava no fer el més lleu soroll, però era inevitable que amb el pas de les seves petjades, el cruixit de les fulles, sonés com un gran murmuri entre els arbres. Inquieta i temorosa mirava cap enrere, sense reparar en el tremolor que tenia a tot el cos, a causa de la por. Estava segura que al final d’aquell paratge ple de fulles, trobaria la llibertat i podria demanar ajuda. Seguia caminant, intentant fer el menor soroll possible, negant-se a si mateixa recordar els dies de captiveri, les seves mans, el seu… De sobte va escoltar un lleu cruixit i es va aturar en sec, tornant el rostre cap enrere. El bosc, semblava en calma. Es va tranquil·litzar, i es va girar per continuar la seva fugida. Però només va tenir temps de sentir la seva veu… On creus que vas… Les roses ja han florit.

PSEUDÒNIM: Areaboreal

Li vaig escriure,…no va dir res, estava sorprès i jo també… Vaig sentir una escalfor a les galtes i un esglai i …un “check”, dos “checks” i “escribiendo…”, ara parava, “escribiendo…” de nou… però res. Li vaig robar la fotografia del perfil, parant atenció, la seva boca era perfecta, “seleccionar acción”, “galeria”,  “establecer como fondo de pantalla”…. va contestar!… “kedem o kè???” El meu cor va començar a bategar, vaig escriure a l’Eli… vaig sortir a carrer, estava plovent, les roses, els llibres, la gent… i no podia deixar de mirar el whatsApp, em vaig entrebancar i em va relliscar el mòbil… i de sobte algú em va posar la mà a l’espatlla, era ell… el meu telèfon a terra va començar a sonar, era l’Eli -“…el mòbil…”- vaig dir jo, el mòbil va parar de trucar, deixant veure la foto robada al salva pantalles. Me’l va donar, no va dir res, va riure, i jo també, portava una rosa, el primer que va fer va ser besar-me amb aquella boca perfecta!

Pseudònim  Rosa

L’Aurora es lleva a tres quarts de set. Va al bany i obre l’aixeta de la dutxa. Desitja posar-se sota l’aigua tèbia. En tres minuts podrà fer-ho. Somriu.

Entra a la dutxa, agafa la mànega i se la dirigeix a la cara. Tanca els ulls, és un moment que la fa fruir. La temperatura és ideal. Es mulla els braços. A la panxa, fa cercles amb el raig d’aigua. Baixa a les cames, i als peus, s’entreté perquè li agrada.

Els pits, ja estan preparats com si sabessin que els hi toca el torn. L’aigua balla damunt els pits turgents i  algunes de les gotes cauen fent un petit looping pel mugró. Tetes perfectes, mida i grossor adequat, pell fina. N’està ben orgullosa.

Finalment, les parts íntimes. En aquest moment deixa de somriure, perquè el penis erecte li recorda a l’Aurora que va néixer home i que encara no ha estalviat prou.

PSEUDÒNIM: Anna Milcien

Hi va haver un temps que tancava la porta, que acumulava infinitat d’obstacles per aïllar-me, acaronava la meva tristesa com si fos una traïció desallotjar-la.

Un dia, però, algú va fer-me adonar que la porta no costava tant d’obrir, fins i tot va ajuntar-hi la seva força per empènyer-la i la claror del sol em va cridar invitant-me a sortir i el verd de l’herba va donar-me esperança i els arbres em van fer un senyal amic i una mica més enllà les muntanyes deixaven entreveure un món ple de màgia i vaig traspassar el llindar.

A fora m’esperaven els amics per gaudir junts del goig de viure.

Mai li agraïré prou a qui em va ajudar a obrir la porta, mai !

PSEUDÒNIM: boletescriptor

Fa fred. És fosc. No sé per què relaciono la llum amb la temperatura. No ho havia pensat mai. Em doblego sobre el meu cos, però no em passa. Noés un fred real, no. En ve de ben endins. A l’habitació hi ha molta gent, però és solitud el que sento. Masses veus, no escolto res. De cop una de més aguda sobresurt d’aquest mar de sorolls. Em molesta. Perfi, una de càlida que m’acarona i em torna l’escalfor que m’ha robat la foscor. Em deixo portar. No és el que diu, és el que comunica. Mans que em toquen, però no diuen. Mans que em rosen i m’esborronen. Barreja d’olors. Obren la finestra i oloro l’aire fresc. Quants matisos diferents. M’impressiona. Em fan un petó i assaboreixo la sal d’una llàgrima. Emoció. Paradoxalment, ara ho veig ben clar: Demà em trauran la vena dels ulls i tornaré al “no-sentir” habitual. Llàstima.

PSEUDÒNIM: UIA

Griselda va obrir l’aixeta i va escampar les sals de bany i els pètals de rosa; tot seguit va encendre les espelmes i el sàndal. La música chill-out va crear la atmosfera relaxada que tant anhelava; es va prendre un parell de aspirines. La bata de setí negra va relliscar suaument fins els seus peus. Va tancar els ulls; lentament la seva ment es va relaxà del caos laboral, amorós i familiar; va gaudir de les sensacions de l’entorn.

El so del telèfon la va treure del seu sopor, no se n’havia recordat d’agafar el aparell sense fil; va sentir una esgarrifança, l’aigua havia disminuït de temperatura; es va posar el barnús; quan va anar a despenjar el  mànec del aparell, el telèfon va deixar de sonar. De tornada  al quart de bany, se’n va adonar, que el terra  estava sent envaït per l’aigua; un líquid vermellós cobria les rajoles; el seu cos mort romania a la banyera.

PSEUDÒNIM: MORGAN BLUE

La seva frustració és com un tros de roba que es va foradant, en cuses un forat i en surt un altre i així, a poc a poc es van posant els pedaços. Com una paret que cau i que cada dia s’ha de construir de nou. Reconstrucció del què, una vida de lluita per la igualtat, ha anat deixant pel camí; la recerca d’una fita encara impossible per les dones. Ara, però, sent a dir que el millor està per venir, i disposada a abandonar aquest victimisme, surt al carrer i es dirigeix al congrés de ginecologia al que l’acaben de convidar. Allà escoltarà com una vintena d’eminents científics, tots ells del gènere masculí, dissertaran sobre el part sense dolor, i amb les seves veus autoritzades, conclouran que parir és com un orgasme. I trista, inconformista i malhumorada tornarà a reconstruir aquella paret i a cosir aquells forats sense que la vida li doni treva.

PSEUDÒNIM: Guiomar

A la llum del capvespre li agradava d’anar a passejar pel jardí, agafada de la mà del pare, sentint al seu costat la seva presència forta i tendra a la vegada.

Quan passaven a la vora dels tarongers li demanava que li abastés una fruita, ell estirava el braç, la collia, la hi oferia i ella la pal·ladejava calenta encara pel sol de la tarda.

Però el millor era quan arribaven al gronxador i ella s’hi asseia mentre el pare li anava donant petites empentes que feien que se sentís com volant per sobre dels arbres del jardí.sentint el vent a la cara.

“T’ensenyo de volar” – li deia tot somrient

I el vent besava la cara i els cabells de la nena fent-la sentir com un ocell cel enllà.

PSEUDÒNIM: Mafalda