Fa fred. És fosc. No sé per què relaciono la llum amb la temperatura. No ho havia pensat mai. Em doblego sobre el meu cos, però no em passa. Noés un fred real, no. En ve de ben endins. A l’habitació hi ha molta gent, però és solitud el que sento. Masses veus, no escolto res. De cop una de més aguda sobresurt d’aquest mar de sorolls. Em molesta. Perfi, una de càlida que m’acarona i em torna l’escalfor que m’ha robat la foscor. Em deixo portar. No és el que diu, és el que comunica. Mans que em toquen, però no diuen. Mans que em rosen i m’esborronen. Barreja d’olors. Obren la finestra i oloro l’aire fresc. Quants matisos diferents. M’impressiona. Em fan un petó i assaboreixo la sal d’una llàgrima. Emoció. Paradoxalment, ara ho veig ben clar: Demà em trauran la vena dels ulls i tornaré al “no-sentir” habitual. Llàstima.
PSEUDÒNIM: UIA