L’aroma de les roses em desperta amb un ensurt. Necessito uns minuts per poder reposar i saber on sóc. Miro les quatre flors posades a l’ampolla de plàstic que hi ha als meus peus, les quals m’ajuden a recordar. Passar tota la nit asseguda en una butaca (per molt còmoda que sigui) no ajuda gaire a descansar. Encara dorms. Les agulles del rellotge tot just marquen les sis. M’acosto al teu costat i comprovo que tots els cables estan en ordre. T’observo les mans. Són les mateixes de sempre, les mateixes que m’acaronaven ahir, però avui estan quietes, gairebé paralitzades. Repasso la teva fisonomia per no oblidar-la i penso en nosaltres. Què diferent és el nostre avui i el pitjor és que l’accident no és el culpable. Potser algun dia tornem a ser tu i jo. Però avui em sento sola i perduda entre els meus records.

Pseudònim: X

El moment havia arribat. Ja no ens podíem fer enrere. Durs anys d’entrenament fent dianes i ara ens tocava demostrar-ho.
Els crits de guerra ressonaven dins nostre. Una gran batalla ens envoltava. Em vaig afilar la punta i em vaig palpar les plomes. Roges eren, símbol de capità. Jo lluïa fusta de roure i punta de plata. A grans velocitats havia arribat al llarg de la meva vida.
Un sol viatge sense tornada teníem que afrontar sota aquella boira densa i aquell temps plujós i possiblement era la darrera batalla, la darrera oportunitat per eliminar-los, però gens fàcil era. La nostra feina ha sigut molt important en aquest tipus de batalles.
Finalment vam sortir disparades cap a algun lloc, sense saber quin. Vaig veure que unes queien, d’altres arribaven a tocar un objectiu i el ferien, però d’altres, com jo, vam poder veure el final d’aquella gran batalla i poder celebrar-lo.

Pseudònim: ATHLÈTIC

Aquesta és la crònica dels fets: vas entrar dins la meva vida com un plugim finíssim, i em vas anar mullant imperceptiblement, fins amarar-me per complet. Després d’un tempteig tímid i cautelós, com dos menuts agafats de la mà en el patí de l’escola, vam atrevir-nos a revelar el que sentíem. He recorregut des d’aleshores la teva pell explorant cada centímetre com si caminés per turons i valls encara sense anomenar. T’he pensat cada instant i t’he somiat cada nit. I cada cop que m’he vist reflectit en el llambreig dels teus ulls he sabut que havia arribat a destí.
Et porto dintre i el viatge continua. Maite zaitut.

Pseudònim: G.Tornatore

Ell esperava quiet. L’havia observada durant tota la jornada, però calia ser pacient. Sempre havia estat molt cautelós, era del tot imprescindible no errar: existir, de fet, consistia en aquesta minsa decisió de conseqüències holocaustiques. Al cap d’unes hores, va arribar el moment. L’operació semblava complir les pautes habituals: aproximació, inspecció, extracció… però va cometre un error fatal. I l’error en la seva feina es paga car. Només per la diferència d’un segon hauria pogut sortir il•lès de la seva enèsima extracció. No fou així. Ara, aixafat en el coixí de la seva víctima, mentre les ales li perdien tota força, per fi ho comprenia: fou aquell desig incontrolat de voler el que l’havia condemnat a l’oblit. Però mentre una mà l’exprimia amb força, morí convençut que, si renaixés, tornaria a cometre exactament el mateix error.

Pseudònim: El trobador del Turó

Portava hores davant el resplendent dispositiu envoltat per la immensa foscor que inundava l’habitació. Tenia els ulls vermells. No podia més. Les enganxines del teclat semblaven no deixar-se polsar, però a ell li donava igual. Mirà el rellotge: 1:30. No s’ho podia creure. Es tractà de convèncer a sí mateix de que devia deixar-ho i procedí a l’operació. Una, dos i… No, no podia. Estava segur de que el ratolí s’havia enganxat a la polsegosa taula. Es quedaria allà, atrapat, sense ajuda… Era el seu fi! Estava convençut. A la pantalla tornaren a aparèixer aquelles dues paraules que tan bé coneixia: GAME OVER! Però ell ja estava prou cansat per esclatar de ràbia. No tenia forces i es deixà endur per la fatiga. Tot havia acabat. No, no és veritat, no tot. Encara quedava una cosa. Amb al seu últim sospir, agafà amb gran esforç el ratolí, el va fer lliscar per la taula i polsà dificultosament el botó: apagar.

Pseudònim: ARicardo

Al matí quan sona el despertador, i la vida comença a rutllar, de seguida començo a posar-me nerviosa… serà avui el meu dia?. Des de la meva posició, miro la Maria de reüll i penso…on deu anar avui? Què es posarà? Hi haurà molta gresca o avui és un dia de treball i concentració?…quins nervis!!… De cop i volta, la Maria torna del bany, dutxada i amb la tovallola de color rosa que deixa al terra, com sempre… si sabessis la ràbia que em dona això, deixant les coses sense fixar-te, al llit, a la catifa, al terra… a sobre meu….. la Maria obre l’armari… i després de remenar durant uns interminables minuts, acaba traient aquella faldilla negra i la brusa de color blanc, sobri i formal…i aleshores m’adono que avui tampoc és el meu dia, que avui toca quedar-se una altra vegada a sota la calaixera, com la majoria dels dies, esperant que la Maria decideixi que avui toca posar-se en forma i córrer pel parc, i decideixi posar-se les seves sabatilles d’esport, o sigui…jo.

Pseudònim: La Cuca

El silenci era sepulcral, si algú hagués badallat, s’hauria sentit. Tot d’una n’estava apuntant amb la pistola al home, qui n’estava tan espantat com un ratolí davant un gat. Ningú va dir res, no s’atrevien. Un moviment i aquell home hauria resultat mort. Ningú sabia perquè el volia matar, no havia fet res. Però per saber perquè ho feia tindriem que remontar 10 anys al passat. Aquell al qui estava apuntant era el home que havia assassinat a un home i l’havia acusat a ell, amb conseqüència va pasar 9 anys a presó i 1 any l`havia estat buscant. Aquell home era el culpable de veritat. Aquell home era qui havia fet mort a un innocent, qui tendria que haver estat 9 anys a presó. Fa 10 anys ningú el va creure quan va dir que aquell policia havia assassinat a la seva dona. El van tomar per boig. Però ara tenia le probes necessàries per demostrar que era cupable. Havia arribat la seva venjança.

Pseudònim: Robert Lewis

-Primer de tot em presentaré: soc una sabata i aquesta es la meva història:

Vaig néixer a una fabrica, tot olorava a betun i això jo no ho suporto, estic fet de cuir i soc de color negre.

Un dia qualsevol un gran camió em va portar a la ciutat, i vaig acabar a una botiga, a mi no m’ agraden les botigues (prefereixo l’ olor a tenda que no pas el de la fàbrica ). Tres mesos després va arribar un home al qual li vaig agradar molt i em va portar a casa seva. El primer dia que va posar el seu peu dins de la meva boca ho vaig odiar, i el home,( que es deia Joan per cert) va començar a queixar-se i a crida que JO li feia mal!!! Si el pobre home sàpigues la mala olor que feien els seus peus…

El mon que camino cada dia es molt estrany, veig altres sabates com jo: algunes son velles,altres noves …  i n’hi ha un munt.

Quatre anys després en Joan es va voler desfer de mi i em va tirar a la brossa. Uns dies després un rodamóns buscava coses a la brossa i em va veure i va dir -Per a mi!

I aquest rodamóns i jo ens vam fer molt amics, i com que ell vagava pel mon jo ho vaig visitar gairebé tot.

Pseudònim: MOTI16

S’arromanga. No és tot un contrasentit? Encadenar rutines per fer rodar els anys. Vèncer al dia per esperar el següent. Soterrar somnis per cobrir menesters, capficar-se en sobre-viure la vida mentre un és viscut. Li cargola una sensació anònima al ventre, incomoda. Ara els fills hereten la inèrcia. Son el triomf d’una vida transferint vida, d’un present sacrificat guaitant el futur. Li espaterra l’evasió, la gusteja, li tremola el batec. Sospira el cansament. No és el què diran, ni tan sols qui ho digui, és la por de trobar-se, de nou, com sempre, la mateixa sensació, la buidor, anònima, al ventre. És l’hora, puntual i exigent. Sospira. Amb força, tremolosa la convicció, puja la reixa, feixuga, de l’establiment. Esmicola un somriure al rostre. Esventa les recances. Espera clients. Sospira. Trenca la merla les seves cavil·lacions. Allà fora, la vida. Somriu.

Pseudònim: Auró

Estava impacient per fer gaudir a qui pagués per mi. Des del meu aparador no entenia perquè ningú no em triava. Jo seguia imaginant la humitat d’una llengua entre el meu cos i l’escalfor d’una boca que em fongués de plaer. Gaudia lliscant-me entre les comissures dels llavis i que els dits del client em portessin a l’infinit. Passaven les hores i el fred em mantenia alerta. El meu cap no deixava de pensar que el dia d’avui seria com els altres. Alguna cosa va canviar i per fi algú va voler provar el gelat de papaia.

Pseudònim: Herodot