S’arromanga. No és tot un contrasentit? Encadenar rutines per fer rodar els anys. Vèncer al dia per esperar el següent. Soterrar somnis per cobrir menesters, capficar-se en sobre-viure la vida mentre un és viscut. Li cargola una sensació anònima al ventre, incomoda. Ara els fills hereten la inèrcia. Son el triomf d’una vida transferint vida, d’un present sacrificat guaitant el futur. Li espaterra l’evasió, la gusteja, li tremola el batec. Sospira el cansament. No és el què diran, ni tan sols qui ho digui, és la por de trobar-se, de nou, com sempre, la mateixa sensació, la buidor, anònima, al ventre. És l’hora, puntual i exigent. Sospira. Amb força, tremolosa la convicció, puja la reixa, feixuga, de l’establiment. Esmicola un somriure al rostre. Esventa les recances. Espera clients. Sospira. Trenca la merla les seves cavil·lacions. Allà fora, la vida. Somriu.
Pseudònim: Auró