Tot va començar davant d’un plat d’arròs. Era diumenge i tocava arròs a la cassola de casa l’àvia. Passejava els grans d’una banda a l’altra com si fossin a esvair-se de cop, potinejant.

Tots la miraven de reüll i ella, tot i que n’era conscient, no podia parar de fitar el plat, com si fos un duel.

El seu cap rumiava a una velocitat ingent, buscant justificacions. Sabia que tard o d’hora hauria de fer front als ulls que la interpel·laven. Els demés s’estaven resistint, però ben aviat algú perdria els nervis. Seria el primer cop de molts.

En absolut es podia menjar aquell munt de greix inflat. Si obria la boca tot s’acabava. Perdria el sentit tot l’esforç i patiment viscuts fins ara. Havia de seguir ferma. Ho podia controlar i se’n sortiria. Com fos!

I tot just acabava de començar… En tenia setze i ignorava que en seguirien 16 més. La malaltia ja s’havia allotjat al seu cervell i fer-la fora seria complicat.

Pseudònim: La caseta blava

Ella encara somiava. Havien menjat als millors restaurants, d’estrelles Michelin! Dormit en hotels de luxe. Viatjat en business i limusina. Havien comprat ampolles de vi que costaven un sou. Algun dimarts al vespre anaven al casino i jugaven a la ruleta. I vivien en una casa gran amb jardí i piscina.

Com si una ràfega de vent i pols s’ho hagués emportat tot, ara sobrevivien en un pis raquític sense vistes, sense ningú per les feines de casa, comptava els cèntims a la cua del supermercat i comprava d’amagatotis la roba al xinès de la cantonada.

El cotxe atrotinat encara havia d’aguantar una mica més, doncs ell tenia feina de representant d’aspiradors. Ella rumiava amb l’anunci de la carnisseria que demanaven dependenta, però ja s’havia decidit per la de teleoperadora.

Ell ho havia assumit, la crisi se’ls havia endut per davant i mai tornaria a ser igual. Però ella encara somiava. Potser encara tindrien un cop de sort…  

Pseudònim: La caseta blava

Les coses no pintaven bé per l’Ona…. Recordava el lloc amb claredat però no el nom de la ciutat. I de sobte, la va trobar, la tenia allà, a les seves mans. Entre un munt de papers va torbar la fotografia que tant havia buscat. Amb l’emoció encara a flor de pell, l’observava en detall i a poc a poc li anaven venint al cap infinitat de records d’aquell estiu a Civitavecchia. Els carrers empedrats, el cremós gelat de cafè, el petó d’en Miquel… Mentre l’observava, es deixava endur imaginant-se que encara hi era allà, però en un moment tot es va esborrar, el pols li començà a tremolar fins que una veu amiga al seu costat li digué: -“ Ona, tot bé?” Era en Miquel o en Miki com ella li acostumava a dir.  Cap ficada i amb veu tremolosa li digué: – “Si, tan sols és que… he perdut de nou les claus.”

Pseudònim: Píndola

Tinc un problema amb les meves mans. La dreta no suporta a l’esquerra. És una situació que em desespera en el dia a dia. Només puc descansar quan dormo i, de vegades, si alguna cosa em desperta, tornen a començar. No sé quan va començar tot, però un dia em vaig adonar que tenien molt mala relació. La dreta volia manar a l’esquerra i l’esquerra passava de tot sense fer ni cas. Pot semblar una ximpleria, però fer coses amb les teves mans sabotejant tots els teus actes és veritablement difícil i cansat.

Em vaig plantejar que anessin a teràpia però havien d’anar, òbviament, a la mateixa sessió i no em semblava molt oportú. Vaig pensar també en amagar a una d’elles el que volia fer amb l’altra, però sempre s’assabentaven dels meus plans. Vaig voler embenar-les  perquè no sentissin les meves instruccions però les endevinaven. Al final vaig optar per tallar una. Ja no tinc el problema.

Pseudònim: Mediterrànea

El temps passa molt lentament  en un embús a la carretera.  Jo, crec, no sóc una persona violenta, però en aquestes situacions alguna cosa en l’aire s’apodera de mi i em transformo. Les palmes de les mans em suen aferrades al volant, els peus es mouen amunt i avall sobre els pedals amb moviments repetitius, el cor arrenca una carrera desenfrenada en el meu pit i els meus ulls ardents  intenten sortir-se de les òrbites.  Accelero de manera convulsa i sembla que el so ronc del motor, com una cançó de bressol, vulgui calmar-me. Vana idea.

Miro a dreta i esquerra perquè ningú intenti col·locar-se entre el meu cotxe i el de davant.   No vull quedar endarrerida en la caravana interminable de màquines.   .  Veig per la cantonada dreta una furgoneta que vol envair el meu espai vital, reacciono com un ressort i el meu cavall i jo saltem cap endavant impedint-ho.   És la guerra sense quarter!

Pseudònim: Barcelona

He deixat de comptar els dies que porto assegut mirant el transitar de la gent. Em sento totalment invisible, sense valor per a ningú. Apartat del món.  Vull creure que algun dia seré important per aquella persona, que tindré tot el que m’ha faltat siempre..aquella  tendresa que la meva ànima desitja, però van passant les hores i segueixo sol.

Ella s’ha parat i em mira, em mira amb els seus ulls grans i profunds.  Els seus llavis s’obren en un dolç somriure i, tímidament, allarga una ma cap a mi.  Jo la deixo fer expectant, imaginant la seva carícia tènue però infinita. Ella m’ abraça amb aquesta passió de la primera vegada, amb la il·lusió d’haver trobat per fi el que buscava.  Em fa un petó suaument, lleuger i  sento un anhel que, fins ara, desconeixia que podia sentir.  No em moc, no puc. Per més que el meu cor estigui desbocat, sóc i sempre seré un osset de peluix.

Pseudònim: Mainada

Vaig entrar a la porteria com cada dia des de fa 11 anys. Vaig prémer el botó cromat i vaig esperar que baixés el vetust i senyorial ascensor de fusta i ferro. Quan vaig obrir la porta em va colpejar una ràfega de “alguna cosa” amb olor de aigua corrompuda que no vaig saber desxifrar però que em va estremir de cap a peus. Vaig entrar amb una mica d’aprensió  i vaig prémer el 5.   L’ascensor sotragueig una mica i va iniciar l’ascensió lentament amb un feble balanceig.   L’olor s’intensificava a mesura que ascendia i em van donar unes  arcades terribles. Vaig creure que havia arribat al meu destí quan es va parar bruscament.  Vaig obrir les portes buscant aire fresc amb desesperació però l’instint amagat em va parar en sec .. no hi havia replà ni escales .. L’ascensor estava suspès en l’aire. Poc a poc,  parets, porta, cables..tot es van anar difuminant en el no res. Un crit va morir en els meus llavis.  Va desaparèixer el sòl. Aterrida, vaig caure.

Pseudònim: Jack Daniels

-Bon dia senyor- Em deia en Marvin cada matí abans de que l’Albert passés uns dies a casa. Des d’aleshores, en Marvin ha fet un canvi radical. Mesura fins a l’últim floc de cereals que em posa cada matí, dispensa acuradament la dosi de crema de dents i apaga les llums de les habitacions quasi bé abans de que jo hagi sortit d’elles. Vaig oblidar desconnectar el mode autoaprenentatge d’en Marvin, també és veritat que no coneixia del tot a l’Albert abans de convidar-lo.

La feina de re aprenentatge no està sent fàcil. Entre d’altres, el pizzer esta sent un dels beneficiats d’aquest procés i podrà permetre’s algun luxe amb les propines que li dono. El que més em preocupa és com es dirigeix cap a mi ara en Marvin.               

-Bon dia Joan-.

Pseudònim: Martí González

El meu cunyat del poble es va instal·lar a casa nostra. Havia de seguir un llarg tractament ambulatori a l’Hospital de la nostra ciutat. Va arribar amb la furgoneta gran, va fer entrar les mascotes al nostre jardí i mentre descarregava el seu menjar, el de les mascotes, va dir: “Si s’acaba, ja en comprarem més. Els altres estris ja els trauré quan els necessiti”.

L’endemà els metges ens van donar la sorpresa. A banda de seguir la teràpia convinguda, li van trobar una greu malaltia infecciosa molt encomanadissa i se’l van quedar en quarantena, a ell, a la roba i a les claus de la furgoneta.

A casa aviat van començar els problemes amb les mascotes; i no es van resoldre fins que un repartidor d’Amazon ens va lliurar la comanda …una galleda de xapa, un tamboret baix de tres potes, i …  un llibre titulat: “L’art de munyir vaques”.

Pseudònim: Hilari Sacalm

El dia del casament dels meus pares, l’any 1948, va costar fer entrar la mare dins del cotxe nupcial. Per la manca d’agilitat, les presses, un vestit emmidonat i una cua de tul de tres metres, que es diu aviat. Un cop aclofada, la mare va sospirar: “Ai, ai, ai que no arribarem!” L’avi, que l’havia d’acompanyar a l’altar, no va fer cap comentari; la situació el depassava. Va ser el xofer qui li va dir: “No pateixi senyoreta Rosa, que tot anirà bé” i va engegar el motor. A l’església, el meu pare -el nuvi- es neguitejava. Capficat amb la possibilitat que la Rosa el deixés plantat, no parava de mirar el rellotge. Els convidats s’impacientaven. La Rosa feia una hora tard quan una trucada telefònica va fer entrar el mossèn a la sagristia. En sortir-ne, indignat, es va mirar el pare amb menyspreu i va dir: “Setmesó!”. I va esclatar l’escàndol.

Pseudònim: Ounal Débó