Mai m´havia adonat de la quantitat d´emocions que veure a la televisió un partit de futbol et transmet.

Va ser ahir, per primera vegada que vaig experimentar un munt d´emocions descontrolades. Era jo al sofà, totalment relaxat, era una eliminatòria i pensava que el meu equip ja era a la següent fase, però en un tres i no res l´altre equip va sorprendre tothom i va donar la volta al marcador. Vaig sentir per una banda ràbia però per un altre eufòria, era una combinació curiosa. Els minuts anaven passant i no marcava ningú, un gol eliminaria l´equip contrari. Va ser a l’última jugada, un cop de cap, una mil·lèsima de segon, on totes les emocions es van combinar en una mateixa. Només vull agrair a la meva pantalla per aquesta gran experiència.  

Josep Matias

Dijous a la tarda, Martí Rodoreda un noi de 18 es disposava a fer història. Després d’anys de llarg patiment, va arribar el moment de fer-ho. Va sortir amb la seva cadira de rodes a la piscina amb tot el públic animant-le. Es va treure la seva roba, i l’ajudant el va posar dins l’aigua. Els primers 50 metres es va veure superat per els seus contrincants. Però, l’esforç de tots aquests anys el van motivari i va anar cap a la victòria. Ja, en els metres finals Martí va fer l’impossible, va superar a tots els seus contrincants, i si, va guanyar. Martí Rodoreda, es va alçar amb l’or dels Jocs Paralímpics. Tot un exemple de superació, ja que als 12 anys es va quedar paral·litic de les cames.

 Pseudònim: farga_99

De totes les que haviem estat creades, jo era, sense cap mena de dubte, la més bonica. Sóc una esfera pefecta, uniforme, gran i esplèndida. Volo pels aires, mirant amb indiferència les meves germanes, petites i fràgils que no han pogut volar tan alt com jo. Els corrents m’abracen mentre llisco pels plecs invisibles de la brisa del capvespre. Em moc amb gràcia. Com una ballarina actuant de forma impoluta i admirada pel meu públic. Molts ulls em contemplen. Sóc el centre del món, i això mágrada. Em fa sentir com una deessa, superior a totes les altres, la més bonica i la més perfecte. M’emmirallo i veig reflectida la meva magnificència. Sento menyspreu per aquelles formes vulgars que no són capaces de sobreviure eternament com jo.

Puf… I la bombolla de sabó va esclatar de tanta supèrbia.

Pseudònim: Somni

Estàvem jugant el primer partit de Fátima de futbol sala a un poliesportiu. El partit estava  molt igualat. N’hi havien moltes oportunitats per els dos equips.

El partit va començar amb un gol nostre i altre seu després. Poques jugades després vam tornar a marcar. Però de sobte en una contra van tornar a ficar un altre gol.

Cap al final del partit  l’adversari desaprofita una ocasió i el porter me la passa, estic sol davant el porter i l’hi faig una vaselina i … goooool. Havia marcat el gol de la victòria.

Pseudònim: Arishlema

Un nen que es deia Joan estava comprant uns gelats en una botiga al costat del parc. Els va agafar ràpidament i se’n va anar corrent per un caminet que portava al centre del parc, on l’estava esperant el seu avi. El Joan li va donar el gelat i els dos es van posar a parlar durant una bona estona. Unes hores més tard, el Joan va mirar el seu rellotge i va veure que eren dos quarts de vuit del matí i va dir-li que li donés una forta abraçada. L’avi, tot sorprès, li va preguntar el perquè i ell va respondre que la seva mare l’aniria a despertar tot seguit i volia una abraçada seva abans de despertar-se. L’avi li va donar aquesta abraçada i el Joan es va despertar del somni. Des d’aquell somni, en Joan espera el moment d’anar a dormir amb il·lusió, ja que sap que durant la nit, pot tornar a somniar i abraçar al seu avi, que feia poc havia mort.

Pseudònim: chori

La sargantana era un animal molt presumit i que sempre pensaba en la seva bellesa i el seu encant, tant gran era el seu egocentrisme que ningú mai no havia sigut capaç de comunicar-se amb ella. Un dia va arribar al poble un llangardaix que deia ser capaç de enamorar a qualsevol dama. El llangardaix va intentar parlar amb la sargantana pero aquesta va pasar de ell com havia fet amb tots els altres.

Pseudònim: Serafí Aiguesdolces.

Va aparèixer de entre els arbres una figura d’un home vestit amb roba funeraria i mirada melancòlica,va sentar-se al banc a la vora del llac Tosca i va clavar la mirada cap al gran cristal que reflexava el cel ennuvolat i oscur.El cristal transparent i gris va començar a trencar-se formant petites ones que no deixaven veure amb claretat els núvols a través del réflex del llac.L’home va desviar la mirada cap al cel i una gota va penetrar a la seva pupil·la,va rentar-se l’ull,va agafar el paraigues negre i va dedicar unes últimes pregàries al seu fill difunt.

Pseudònim:Niklas Oro

Semblaven quasi les sis de la tarde i jo era en mitg d’un bosc, sense poder orientarme be i sense poder recordar com havia arribat fins aquest.

La meva bici era al terre i notava un mal al cap que em possava nervios. Vaig veure la marca que la bici havia deixat en el fang, seguint la linea amb els ulls fins que s’acabava en una mena de tronc a mitxa alçada, aguantat entre dos arbres,  supossant que aquest era el motiu per el que m’havia caigut de la bici i tot seguit m’havia donat el cop al cap. Al moment vaig recordar la causa per la que fugia a tota presa entre els arbres del bosc i en un obrir i tancar de ulls ja estava sobre la bici fugint a tota presa amb les taronges de la senyora Federica.

 Pseudònim: Gat groc

Un bon matí de divendres, em vaig  animar perquè era l’últim dia, tot estava planejat anava a ser un dia perfecte. Quan vaig arribar al col·legi em vaig adonar que m’havia oblidat la brossa d’esport, així que em van posar un zero. A l’hora de menjar com que era diabètic no em van posar ni pizza ni dònut, però si un bon plat de verdura y una poma… Després d’un dia molt dur en el qual també em vaig descuidar el berenar, em tocava la millor part. Entrenament de hockey. Alleugerat després de mirar que no m’havia oblidat res, em vaig posar tot i vaig començar. No vaig durar més de cinc minuts sense una bola als dents, i amb sang per tot arreu vaig pensar: lo bo es que demà no podrà ser pitjor

Pseudònim: HOCKEYPLAYER2.0

Una antiga civilització deia que el món s’acabaria a causa d’un immens ocell blau, que a poc a poc esclavitzaria a tot el món fent-los predicar curtes frases. Començant pels més joves, els obligaria a repetir les frases dels seus companys amb l’únic propòsit d’escampar-les, a poc a poc aquesta missió serien l’única raó per viure de tot el món.

Si us plau, no caigueu esclaus de Twitter

Pseudònim: Animal