Fa molts anys, una familia molt pobre vivia a Sant Juan dels Ocells. El pare es deia Francesc d’Assís, la mare, Mellerenga i la seva filla, Alosa.Na Mellerenga estava embarassada. Però una nit va tenir un somni molt estrany. Angoixada, va despertar el seu marit i li va anunciar  el seu somni  : el seu bebè tindria ales.Ell va creure que era un malson… El 4 d’octubre, ella va donar a llum un nen  ros com el blat, amb la pell blanca com la neu, amb ulls blaus com la mar, i sense ales. Alleujats, els pares eren molts feliços. Pero, un mes més tard, va aparèixer una ploma blanca. La parella va plorar molt, més encara quan tot el món es burlava del seu fill.Amb molta pena,els pares van decidir d’abandonar el petit en el bosc  de Joana la boja. Aquella muller era original però tenia un gran cor i no tenia contacte amb la gent. Quan va descobrir el bebé, va creure que era un Angel i va donar les gràcies al Cel. El nen va aprendre a caminar i a volar però sempre mirava cap al cel. Als 8 anys, va abraçar Joana amb molt amor,i va envolar-se cap als núvols. Des d’aleshores, cada 4 d’octubre un colom aporta a Joana una ploma blanca del Nen Angel…

Pseudònim: Carla

Tenia una amiga que rebia homes al segon pis d’una cantonada de l’Eixample.

Un dia parlàvem d’aquelles experiències que jo imaginava transgressores i excitants, plenes d’històries que omplirien les meves futures novel·les de personatges prepotents, avis misògins, pobres desgraciats i estudiants de províncies amb fortes càrregues de solitud, de passats de misèries i presents vergonyants.

Ella m’ho va desmuntar amb una única frase:

—Nou de cada deu són amebes…

Pseudònim: Caràcter 141

El Pep i la Carme estaven arrepapats al sofà del saló de casa, abraçats amb els seus dos fills. Miraven tremolosos la retransmissió especial que totes les televisions, mitjans audiovisuals i xarxes socials de la Terra emetien en directe simultàniament i únicament. El dia D i hora H havia arribat. La data era el 30 de Febrer del 2025, a les 12:58:33 hora catalana. Els seus ulls plorosos es van fitar mentre el darrer “t’estimo” sortia dels seus llavis, emmudint-se per sempre més. El Món havia deixat d’existir.

Tres anys enrere, ningú sap com, va començar la febre de l’esport. El fet és que en poc temps es va capgirar la rutina de dones i homes arreu del planeta. Tothom es va posar a fer Mega-Ultra-Trails, Cincathlons i d’altres esports d’alta intensitat. La salut es va disparar, les malalties van desaparèixer, la medicina i indústria farmacèutica es van enfonsar i el tràfic de drogues va caure en picat. Tot el mercat negre es va orientar al tràfic d’armes. L’escalada armamentista entre Orient i Occident va provocar la Guerra Nuclear Definitiva.

Pseudònim: El Petit de Can Tomeu

Et sento, en cada paraula que ell em diu,
quan miro els seus ulls, em pregunten per tu.

La meva pell s’eriça quan et sento,
no puc veure’t, però sé que existeixes.

Et nego, et temo, et busco, et pateixo,
em desvetlles, m’omples, m’inspires.

Somric, ploro, crido, ballo, dubto,
alteres el meu món , sóc teva.

Pseudònim: GinaBozzo

En la meva ment existeix un lloc on viuen els somnis, on puc tocar l’aire, on es creen il.lusions, on ballen les preguntes, on tot flueix, on habiten pensaments, on l’amor és ideal, on sóc lliure, i no tinc por, però la realitat m’ofega, m’escapo i torno.

En la meva ment tot és possible, no existeix el dolor, els perjudicis ni la foscor, però la realitat em crida, em desperta, obro els ulls i allà hi és, una altra vegada, demanant-me que torni, i encara que la rebutgi, sempre torna, per què ella sap, i jo sé que existeix, i encara que amb els meus somnis juga, no puc viure sense ella.

Pseudònim: GinaBozzo

Aquell dia els núvols anaven com van els vagabunds d’un lloc a l’altre. No entenien tanta despreocupació sota d’ells. Miraven cap a baix i veien com ho estaven malmenant tot els únics éssers dits racionals d’un món meravellós que destrossaven de forma impenitent. I, mentrestant, els núvols notaven l’escalfament de la terra. No sols ells, sinó també els ocells, els peixos, els arbres… Tot, sí, es fonia ràpid en un ocàs destructor sense fre.

Pseudònim: Pytar

Aquest matí em vaig despertar decidit a la vaga. Vaig sortir tan ràpidament de la casa que es va oblidar el meu menjar a la nevera. A l’hora de dinar Isabel, que no em deixa insensible, em convenç per provar el nou bar de tapes a la cantonada, feta obtenir un gran èxit per la seva innovadora gamma de gaspatxo. Al llegir el menú, vaig preferir prendre la “seguretat alimentària”. Vaig optar per la versió tradicional d’aquest tapes. Després de trenta minuts, el pobre cambrer finalment va prendre la nostra ordre. Aquest menjar a soles va ser inesperat, m’agradaria canviar de posició i que era l’última oportunitat per revelar els meus sentiments. No subratllat aquesta última cita, tinc la intenció de rebre una trucada a la recerca de refugi al bany. Al meu retorn, em va sorprendre la rapidesa amb el servei perquè el menjar ja estava preparada. Vaig començar a menjar quan vaig prendre una sufocació cada vegada més intensa. Mai vaig imaginar que l’estrès podria causar aquest tipus de sensacions! El cambrer va arriba a nosaltres en pànic. Però, el mal estava fet. Havia invertit l’ordre de demanda de la 01 amb la 10. Pres convulsions, sigui portat amb urgència a l’hospital del Mar!

Pseudònim: Parras

Al segle XXI hi havia llums vermells a les voreres perquè els qui parlaven pel mòbil no acabessin sota les rodes dels cotxes, ho podeu creure? Avui, un segle després, no hi ha cotxes. Ens desplacem dalt el nostre Smart-Patinet amb navegació autònoma i per satèl·lit. I no tenim mòbils, duem implantat al crani el Tontius-Casc de realitat irreal. Immersos en un món creat per les millors ments del PUM (Pensament Unificat Mundial), ja podem riure com babaus o plorar com Magdalenes que ningú no es fixa en ningú. Les nostres experiències són prèviament modificades i filtrades. Res d’estirabots, cap esforç… Som feliçooos! L’avi Cugat es desperta amb un esglai, quin mal son! Es frega els ulls i s’eixuga el rajolí de baba que li ha caigut durant la becaina. El que ha somiat no arribarà mai. Tot i així… li sona una miqueta. Quina tarda de sol! En sortir al carrer, li farà un crit a en Medir. Es prendran un cigaló a cal Caballu i després, xino xano, aniran fins al pi d’en Xandri, tot fent petar la xerrada. Sota el capvespre boig de grocs i violetes. En directe.

Pseudònim: Marina

Sabia que tothom la buscava, una sola paraula però amb un poder immens, suficient per fer desaparèixer la màgia. Jo, l’única coneixedora del seu gran secret, ell, rei d’un misteriós món ple de històries fantàstiques, personatges temibles i mil raons per voler ser conquistat. Aquell nen impenetrable, tenia un regne als seus peus difícil de governar; un drac majestuós, cavalls tant ràpids com el vent, ogres i tempestes que a ulls del petit rei indicaven la fi d’aquell fràgil mon. No era una tasca fàcil però era seva, només seva.

Obro els ulls, m’agafa fort de la mà, avui no vol entrar a l’escola. El paper amb el maleït diagnòstic, aquella paraula que avui tothom estava esperant: autisme, doblegat a la meva butxaca. L’acaricio indecisa…encara no.

Perseguim amb la mirada l’avió de paper que fuig buscant el misteriós regne on tothom és rei i lliure.

Pseudònim: Oli

Sóc el típic lletraferit afectat per la recalcitrant crisi que consumeix la societat actual. El meu cervell ha tancat a pany i forrellat deixant-me en la inòpia. De fet, ha resolt de forma unilateral abaixar les persianes per culpa d’unes neurones que s’han declarat en vaga indefinida, fartes de ser espremudes fins a la sacietat mentre rendien homenatge a les muses. La meva ment, víctima d’obsolescència programada, divaga en cabòries i elucubracions buscant en va els arguments que d’antuvi l’abarrotaven, una espurna de la creativitat que abans l’aclaparava. I què dir de les divines muses? Aquestes ladines i capritxoses entitats, font d’inspiració de literats i poetes, han fugit cames ajudeu-me i a hores d’ara romanen en parador desconegut.

Pseudònim: David