El cel és blanc. Cada dia enyoro la seva dolça blavor. Si tens més de 40 anys, sabràs que abans era blau, celeste, com el seu nom el definia. He trobat una llibreta i un bolígraf en aquest desert que li dèiem món. També és blanca per dins. El que donaria perquè estigués escrita. Fa 13.140 dies que no parlo amb ningú. La darrera persona que vaig topar va morir pel que va morir tothom, cremada per dins, la despietada mort que ens van sentenciar amb el virus abans de l’apocalipsi, a la guerra mundial més devastadora. Cruels ho eren totes. Tinc indicis de morir aviat. Temo que totes les taques que recorren el meu cos pateixin la combustió instantània i morir cremada. Escric això i no sé per què. No sé què dir-te i t’ho diria tot. Desitjo tan fort que vegis aquesta nota i em trobis. Encara que siguis la pitjor persona del món, seràs una persona.

Pseudònim: Noira

Sóc una nàufraga als ulls del món. Els meus orígens cada cop són menys visibles i no tinc destí. Però tinc un somni. He caigut i m’han llençat tantes vegades, que el mar ha esdevingut el meu bressol i la meva llar. Ja no anhelo que em rescati cap vaixell. I la illa on vaig anar a raure després d’un esforç titànic, es va inundar. Les ones no són ni bones ni dolentes, em dic sovint, no van amb mi, les deixo passar; i si vénen encrespades, no m’hi rebel·lo. Quan ha passat la tempesta, sento les seves carícies i, en romandre surant, copso el meu domini sobre la superfície, i tot l’horitzó se m’obre de bat a bat; sóc lliure. I en saber-me lliure, m’oblido de la meva condició de nàufraga, i em dono pau. I la pau em fa justícia i em dóna força… I la força, poder per seguir somiant. I quan m’entrego al meu somni, només pot ser perquè em sé lliure.

Pseudònim: Ànimalliure

Era de matí i aquesta mosca ja estava empaitant un cavall que acabava de sortir de l’estable. Ell només volia pastar tranquil i la mosca no parava de brunzir. El cavall va remugar i es va canviar de lloc, la mosca va decidir buscar un altra víctima. A la vora va veure la casa d’un pagès i va volar cap allà. Com que era l’hora de dinar, i era estiu, tota la família era dinant al jardí. El pare tenia una beguda que feia molt bona olor i s’hi va apropar per olorar-la millor. Es va ficar a dins i va tastar una mica d’aquell líquid de color negre i molt dolç. Va veure més i més fins a saciar-se. Després va sortir del got i com que estava plena es va posar a la taula per descansar. Aleshores, va veure com un nen agafava un plat i la va aixafar.

Mentre el Max observa tota la ciutat des de la finestra de la seva habitació, la ràbia torna a aparèixer. Els gratacels  de vidre i de formes abstractes formen una estampa impactant, però només és una mentida. Una més. La vida a la ciutat no és més que  una lluita, una guerra on tothom participa però de la que ningú parla. La única preocupació dels habitants és que tot sembli  perfecte. Tothom és feliç, tothom és simpàtic, tothom porta una vida ideal. Però la realitat és ben diferent. Són persones buides per dintre, desesperades per aconseguir la validació dels altres i que fan el que sigui per aconseguir més popularitat. I el pitjor no és això. Si algú no entra dintre d’aquesta roda, està acabat. Persones malaltes o grans que no és consideren dignes de rebre atenció i que són totalment rebutjades. Però aquesta nit, tot canviarà.  

Pseudònim: leflif

La flor mig marcida encara restava aguantant a la reixa del jardí, rebregada en el seu test vermell, recordant que ja arribava la primavera. Se la mirava amb delit. Sabia que mentre a ella li quedés un sospir de vida, no havia de témer a la atzarosa mort. Havien sobreviscut a mals temporals, pilotades dels infants, estrebades d’animals… i encara aguantaven totes dues sense perdre ni un alè de vida. La poncella havia estat testimoni del pas del temps; d’una llarga vida viscuda conjuntament. Tan unides estaven, que una sense l’altra mai s’havien separat ni un sol dia de la seva existència. El gos va arribar com si res. Aixecant primer una pota va deixar anar un pixum ben extens, per després seure sobre la flor i soltar la cagarada que ja no podia aguantar. Totes dues es van mirar. Un últim sospir, i la fetor obrí la porta a la sobtada mort.

Pseudònim: Agutzil

L’olor a mar esbufegava els seus cabells, el tacte del Sol l’omplia de vida i la llum del primer trenc d’alba li feia recordar l’alegria de la vida. Deien, que aqueixa sensació als ulls era el color blanc, la claror i la netedat. No li importava. Quin color tenia una maduixa? Ah, sí, el mateix que una mangrana o una cirera de l’Aitana. Però, això, no li importava.

Tot això, era. Per a molts, és. Però, per a aquells que encara miren i, tanmateix, no veuen, haurien de saber que l’alegria de la vida es troba sense esforç i, sense veure, en el soroll de la maror que va i ve contra les pedres de la platja, en l’abraçada necessària. Alegria és recordar la iaia en una partida a les cartes o sentir la llum de la Lluna a l’estiu. Alegria és banalitat, amics, riure i lectura.

Això era i no era. Però, ja no.

Pseudònim: Mariner

T’he somiat i t’he cercat… però mai no hi eres. I m’han dit que no et trobaré… no com t’he somiat; gentil, lliure, atent, fidel i encisador. Però jo sé que els meus somnis no sorgeixen del no res, sinó que beuen de realitats. Volia tant trobar-te! Tanmateix, he arribat a reconèixer els teus antagonistes que, malauradament són molts: altius, suspicaços, egoistes, mentiders, maleducats… I havia perdut l’esperança. Fins avui.

Vull creure que d’alguna forma t’he trobat. No, com desitjaria; no apareixes en un sol home disposat a acompanyar-me en tot el viatge. Hi ets en l’actitud desinteressada d’aquell qui m’ha ajudat, o de l’amic lleial qui m’ha respost des de lluny, o d’aquell altre amb qui hem cercat solucions junts… Potser només hi siguis en breus trajectes de la vida, mentre em segueixes acompanyant sempre en els meus somnis, amor.

Ànimalliure (pseudònim)

Fa mesos que no rep notícies de ningú. Mira per la finestra i veu com la neu ho cobreix tot. Es fa un cafè ben calent i encén la televisió. Unes línies grises i blanques li certifiquen que l’antena s’ha tornat a trencar. Ara no pot sortir, fa massa vent. Es despulla i es posa dins del llit, amb un llibre a les mans i tot el temps del m… un cop a la porta el fa espantar. Surt del llit, es posa la bata i va cap a la porta. L’obre i s’ha de fregar els ulls per convèncer-se que ho està veient bé. Al llindar, una noia sense roba es frega els braços, blavencs, morta de fred. Quan veu l’home, somriu i perd el coneixement. Ell la tapa amb unes mantes i la fa entrar en calor. Al dia següent, el temporal de neu haurà afluixat, la noia haurà desaparegut i, al llindar de la porta, l’home hi trobarà una rosa blanca com la neu.

Pseudònim: Fryluka

Són temps difícils, però per fi arriben bones notícies, malgrat que hem perdut la guerra, el pare torna a casa. La meva família celebra avui un dia especial, la mare farà una humil calçotada per a dinar, i l’Antoni, el meu germà petit, ha escampat les seves joguines per tota la casa en senyal d’alegria, els meus avis també són aquí amb nosaltres, tothom espera amb ansies l’arribada del pare. Però triga massa, ja són tres quarts de quatre i encara no ha arribat, els calçots s’estan refredant i mica en mica l’ambient de nerviosisme és fa més complicat de dissimular. El pare triga però vindrà, diu la mare intentant animar-nos. S’està fent fosc, els homes més endarrerits arriben a la contrada, però el pare no és un d’ells. Poc a poc, els carrers es buiden i la ciutat entra en la penombra. Ja és negra nit quan algú truca a la porta, la darrera esperança, el cor se m’atura, només tinc forces per obrir la porta, però darrere la porta no hi ha ningú.

Pseudònim: L’aviador sense ulleres

Aquella casa abandonada tenia uns enormes arbusts de lilàs carregats de flors, al mur de pedra exterior. No vaig poder evitar desviar-me del passeig central per olorar-les. M’imaginava que el seu perfum em traslladaria a l’època gloriosa que de segur va tenir la casa, una nit d’estiu, una festa al jardí il·luminat amb fanalets…però realment em va transportar a aquella classe de meditació guiada, on la meva ment va viatjar a aquell estany banyat per la llum de la lluna. Tu estaves fora del meu abast, al mig de l’aigua i sabia que tot i que era jo qui t’havia ensenyat a nedar ara cada cop menys necessitaries el meu ajut. Aquell nen que havies estat no tornaria. No em vaig adonar de la força del sentiment fins que vaig tornar “al món real” i vaig notar les meves galtes mullades per les llàgrimes, com avui, en obrir els ulls inundada per aquest sentiment.

Pseudònim: Lilàs