Dia a la nit

Reconec els carrers pel tacte de les pedres que fan de murs de les cases. El guix se’m fa polsim a les puntes dels dits mentre els fanals fan crits sords de llum al meu pas, entro al meu portal on hi ha les claus posades i les sabates reposen a les rajoles abans dels primers graons. Les campanes fa estona que voleien i m’aturo un petit instant a la paret de les escales, mirant cap a la finestra del celobert, fixant els ulls en el so que retruca als vidres i m’omple el cap de sons, de sons de sempre. Remunto els darrers graons fins la porta del meu pis, una fusta vella i viscuda. Sense pressa el pany s’obre al meu pas i premo un interruptor d’un llum que em diu sí, ja ets a casa.

M’estiro a un llit, tant se val si no és el meu.

Pseudònim: Carme Santacana

 

THE EPIC FOOTBALL MATCH

The epic football match confronts the Fruit FC vs. the Pasta CF. The match will start in ten minutes, all the people are exciting, because the match is most epic ever in the history of football.

The match is about to start. The match stars! This is exciting.

The apple passes to the pear who passes to the orange. The orange starts to run from the side but the macaroni stops it and steals the ball. The macaroni passes to the ravioli that starts run very fast and then centers to the spaghetti who shoots but the goalkeeper saves the goal and sends the ball to the corner.  The macaroni centers and the spaghetti shoots, the goalkeeper catches the ball and passes to the strawberry who starts running, shoots. He scores a goal. The Fruit FC wins.

pseudonym: Mick

 

Per sempre

Deixà que ràbia l’envaís, arrencant el control del seu cos. Tant li bullia la sang, que tot ell va esclatar, ja no podia aguantar més infidelitats, la ira empresonada en el seu interior es va escapar. Suor freda regalimava pel seu rostre, amb gestos de plaer dibuixats a la seva cara acompanyats de gemecs desagradables. Tanta fúria, enveja, dolor, patiment, sentiment, rancor, angúnia, tant gran era el desig de fer-li mal. Gran com l’esforç en posar el seu cos dins d’ella, furiosament, ocasionant l’aparició de ganyotes de dolor en el seu espantat rostre. Una substància de color carmesí es va escampar pels llençols deixant proves de l’evident fet. La consciència de la noia va deixar d’ésser, deixant el seu cos nuu i prim al descobert. Ell es va esfumar entre records i remordiments, que el van torturar per sempre.

Pseudònim: Adezco

 

La gran ventisca

En un petit poble al sud-est de Mongòlia on hi abundaven majestuoses plantes, grans arbres fruiters i sobretot vius horts, hi residia una vella comunitat amb un “modus vivendi” gens modern excepte un senyor del poble, era el sabi Mat, que intuïa que algo estava a punt de passar. Mat era un home de tercera edad que habia viscut moltíssimes experiències de les quals ha après molt. Vivia en unes condicions agradables i modernes metre que tota la resta de la població no utilitava els mateixos recursos, no pel fet de no eren coneguts, sino perque veien que no feien falta. Aquests cuinaven amb foc i vells ferros, menjaven d’ allò que la natura li proporcionava, aprofitant fins i tot les pells del gran ramat; era una vida plena d.aventures!

En mig d.una calorosa i humida nit, va arribar una gran ventisca  que va arrassar tot el poble deixant viva nomès la casa del sabi Mat en la que tothom es va voler refugiar.

Nach Vila

 

El xiringuitu

Joan,

Tinc un descans, d’aquells que s’agraeixen… En mig d’una reunió eterna i banal. Em miro la llibreta. Hauria d’haver pres notes, però només hi trobo quatre gargots mal alineats. No sé molt bé que volien ser però ara hi veig una caixa amb potes… Amb el bolígraf hi faig unes obertures, hi collo una barra, quatre cadires, llumetes, quatre plantes… Ara és un xiringuitu, blanc, minimalista; sense música per poder sentir les onades de fons… Busco en el meu cap una de les platges que tant m’agraden, llargues, de sorra clara, onades de foto, el vent just… i el planto allà mig. Sembla que la cara em canvia, ja somric.

I penso en el teu dia, potser feixuc, potser avorrit, com el meu… I decideixo enviar-te aquestes línies, per fer-te somriure, per compartir amb tu el meu xiringuitu… Tal vegada hi trobaràs a faltar una hamaca, un llibre, una socorrista a punt per rescatar-te… (em pregunto com acabaria el teu xiringuitu)… ens hi trobem aquesta nit i me’l ensenyes?

Anna

Pseudònim: La Cafetera

 

Groc

El tenia assegut al costat, al tren. Ell, aliè a tot el que jo pensava i qui era. No em vaig adonar de quin color tenia els ulls, com de grans eren les seves mans o si duia un jersei groc mostassa o groc de llimona verda. Només que feia olor de tots els homes amb els que havia estat, tots junts i cap per separat. Era una barreja de tots els defectes i virtuts de cada un d’ells. Una idea vaga, un tòpic.

Estava esgotada. Necessitava una carícia. Una crossa. Vaig inclinar el cap. Vaig recolzar la meva galta damunt la seva espatlla. El seu jersei, que no recordo si era groc mostassa o groc de llimona verda, tenia damunt la meva pell un tacte aspre però recomfortant. Ell, tot el contrari d’escandalitzar-se perquè una estranya el tocava, no va dir res. Va fer un lleu sospir i vam seguir així fins que vaig arribar a la meva parada. Vaig aixecar-me i vaig baixar. Em sembla que ell també ho necessitava.

per Blat d’estiu

 

Dissort

Maleeix la seva dissort. L’ha deixat tirat el cotxe i no li resta bateria al mòbil. És mitjanit. Desesperat surt del cotxe i comença a caminar pel camí de muntanya. Tolls i fang, fa fred. Olor forta a humitat. Les sabates amb un pam de fang a cada sola; decideix tirar endavant. L’envolta la foscor. Un munt de sorolls el fan esglaiar. No veu res; només quatre pams al davant. Un mussol arrenca el seu vol; ell crida espantat. El camí es fa més estret i una branca el fa caure a terra. Xop i tremolós avança. En aixecar el cap veu una llum al final del camí. Comença a córrer exasperat. Cau, però s’aixeca ràpidament. Una casa vella. Pica a la porta. Una velleta el contempla amb cara inexpressiva. Demana quedar-se a dormir i li indica que pot estar-se a les golfes. El llum no funciona. S’arrauleix al llit estret, la finestra s’obre i es tanca sense cap ritme. Tremola de fred, tremola de por.
L’endemà era portada dels diaris locals: “troben un home mort en una casa de muntanya fruit del pànic provocat per la seva pròpia imaginació”.

Pseudònim: Lancelot

 

Segons de pànic

Va ser la pitjor experiència de la meva vida. Anàvem tota la família cap a Baqueira per a celebrar el Nadal amb els meus avis. Quan estàvem gairebé a punt d’arribar, ens vam haver d’aturar ja que la carretera estava congelada i el cotxe podia relliscar. El meu pare baixà i es dirigí cap al maleter per a agafar les cadenes. Just ens havíem parat en una recta on no hi havia baranes i, de sobte, el cotxe es va començar a moure en direcció al precipici. La mare, el meu germà petit i jo vam començar a cridar com bojos i ,instintivament, empenyíem el cotxe cap a l’altre costat. El pare, també deixant-se guiar per l’instint humà, obrí la porta ràpidament i cridà que sortíssim de seguida però, abans que ho digués, en Jaumet i jo ja hi érem fóra. La mare, en canvi, s’havia quedat bloquejada però, en l’últim moment, no se sap ni com ni perquè, el cotxe s’aturà i ningú va prendre mal.

Pseudònim: Ribot

 

Normalitats pesants

Com fils invisibles teixeixen les relacions humanes. Bastida que estructura la societat però a la que escapen molts punts de fuga. La persona del tren en defuig. Asseguda al meu davant s’observa al reflex del vidre: cabell curt amb els laterals rapats, roba ampla i una arracada a l’orella esquerra. No vol definir-se en cap dualitat d’home-dona. Tampoc vol crear un nou calaix per la seva persona. Només vol tensar un fil de normalitat i potser trencar-lo. Tanmateix, no sé si és conscient que aquest fil que estira lliga indefectiblement a tota la construcció imperceptible en la que ens movem. Potser el tren descarrilarà o potser només s’aturarà. Però tota causa és seguida per un efecte.

 

Pseudònim: Nijmegen

 

THE SKIING ACCIDENT

One day a family went up to the mountain to spend the day skiing. There were the two parents and their three kids. The oldest kid was Jimmy, he was 13 years old and he was accompanied by his two younger siblings Ben and Jack who were 7 and 8 years old. It was a lovely skiing day but the two brothers, Ben and Jack, were getting bored of going up and down very easy hills so they went to their older brother, Jimmy, and said “we are good enough to go down any hill, we aren’t afraid” so Jimmy thought of the hardest, most terrifying hill of the mountain and took his two brothers and challenged them to go down it. The two brothers, who claimed they were not afraid, went down and instantly fell and couldn’t get back up until they rolled all the way to the bottom. After the skiing incident the kids were so scared that they decided to go to the hills that they could handle.

Pseudònim: Jordan