Quan vaig començar a créixer sabia que apareixeries a la meva vida i que ens estimaríem. Aquells dies de sol ja havien torrat el meu cos i encès el meu cor i havia envermellit les teves galtes i manifestat la teva timidesa. El nostre amor fou breu però les nostres carícies intenses, empeses per la brisa del zèfir.

Una mà, però, et va arrencar del meu costat i se’t va emportar sense saber que això et matava a tu i m’embogia a mi. I ara, ai las, el camperol s’ apropa amb la seva falç que em segarà i conduirà a la mort on tu i jo ens reunirem i palesarem que l’amor és més fort que la mort.

PSEUDÒNIM: Carles

Vaig enfundar-me el meu guant de malla metàl·lica i ho vaig fer amb determinació. Sabia que el meu enemic , el drac, intentaria ser implacable.  Però no li vaig tenir por i amb la mateixa duresa del material del meu guant el vaig vèncer. Em vaig treure el guant i amb la suavitat del tacte dels meus dits i amb molta delicadesa vaig acaronar els pètals de la rosa alhora que mirava fixament i amb plena intenció a la princesa.

PSEUDÒNIM: Susana Noguera

Vaig mullar els meus dits en sang i després em vaig pintar la cara, però res no podia expressar la guerra que n’hi havia entre tu i jo. Ja no recordo qui va començar, potser quan em vas prendre el que més estimava. Volia ser mare des de sempre, tu sempre deies més tard,quan el nostre amor va fructificar no vas parar fins fer-me renunciar, sempre tindré aquesta sensació de plenitud dintre meu i en renunciar no puc arrencar-me el sentiment de culpa. La pròxima vegada el protegiré per damunt de tot.

La Clàudia va ocultar l’embaràs, no volia que tornés a qüestionar la seva maternitat. A la nit quan ell dormia, romania reclinada i creia sentir alguna cosa creixent dintre d’ella. Als sis mesos la van portar a l’hospital quan es va desmaiar. Els metges no sabien com havia pogut ocultar a la família la malaltia trofoblàstica gestacional, estava tan avançada que no va sobreviure dos mesos. 

PSEUDÒNIM: Clàudia Vergès

Avui és un dia com un altre, em costa llevar-me,  però enllesteixo aviat la mandra sota una dutxa reconfortant. Camí a la feina, i veient un dia tant preciós, em sento plena de vida. En el tren hi ha molts viatgers,  silenciosos, endormiscats, és el millor moment  per a pensar en un  mateix, somiar, llegir…. Imagino que la majoria van a la feina, a l´empresa, que és com un ésser  que engull els seus treballadors cada dia  com si fosssin les peces que fan bategar el seu cor per a que segueixi viu. Així mateix, estic formant part d´aquest engranatge, a la oficina, entre els meus companys, compartint l´espai, quan em sobta una mà que es recolza a la meva espatlla, és la meva companya de feina i membre del comité, els seus ulls llagrimosos m´ho diuen tot en un moment,….. aquest cop m´han triat a mí.

PSEUDÒNIM: Ocell Blau

El dia era fred i estret, Clàudia caminava tot la pressa que li permetia aquell paratge, ple d’arbres i cobert per les fulles, intentava no fer el més lleu soroll, però era inevitable que amb el pas de les seves petjades, el cruixit de les fulles, sonés com un gran murmuri entre els arbres. Inquieta i temorosa mirava cap enrere, sense reparar en el tremolor que tenia a tot el cos, a causa de la por. Estava segura que al final d’aquell paratge ple de fulles, trobaria la llibertat i podria demanar ajuda. Seguia caminant, intentant fer el menor soroll possible, negant-se a si mateixa recordar els dies de captiveri, les seves mans, el seu… De sobte va escoltar un lleu cruixit i es va aturar en sec, tornant el rostre cap enrere. El bosc, semblava en calma. Es va tranquil·litzar, i es va girar per continuar la seva fugida. Però només va tenir temps de sentir la seva veu… On creus que vas… Les roses ja han florit.

PSEUDÒNIM: Areaboreal

Li vaig escriure,…no va dir res, estava sorprès i jo també… Vaig sentir una escalfor a les galtes i un esglai i …un “check”, dos “checks” i “escribiendo…”, ara parava, “escribiendo…” de nou… però res. Li vaig robar la fotografia del perfil, parant atenció, la seva boca era perfecta, “seleccionar acción”, “galeria”,  “establecer como fondo de pantalla”…. va contestar!… “kedem o kè???” El meu cor va començar a bategar, vaig escriure a l’Eli… vaig sortir a carrer, estava plovent, les roses, els llibres, la gent… i no podia deixar de mirar el whatsApp, em vaig entrebancar i em va relliscar el mòbil… i de sobte algú em va posar la mà a l’espatlla, era ell… el meu telèfon a terra va començar a sonar, era l’Eli -“…el mòbil…”- vaig dir jo, el mòbil va parar de trucar, deixant veure la foto robada al salva pantalles. Me’l va donar, no va dir res, va riure, i jo també, portava una rosa, el primer que va fer va ser besar-me amb aquella boca perfecta!

Pseudònim  Rosa

L’Aurora es lleva a tres quarts de set. Va al bany i obre l’aixeta de la dutxa. Desitja posar-se sota l’aigua tèbia. En tres minuts podrà fer-ho. Somriu.

Entra a la dutxa, agafa la mànega i se la dirigeix a la cara. Tanca els ulls, és un moment que la fa fruir. La temperatura és ideal. Es mulla els braços. A la panxa, fa cercles amb el raig d’aigua. Baixa a les cames, i als peus, s’entreté perquè li agrada.

Els pits, ja estan preparats com si sabessin que els hi toca el torn. L’aigua balla damunt els pits turgents i  algunes de les gotes cauen fent un petit looping pel mugró. Tetes perfectes, mida i grossor adequat, pell fina. N’està ben orgullosa.

Finalment, les parts íntimes. En aquest moment deixa de somriure, perquè el penis erecte li recorda a l’Aurora que va néixer home i que encara no ha estalviat prou.

PSEUDÒNIM: Anna Milcien

Hi va haver un temps que tancava la porta, que acumulava infinitat d’obstacles per aïllar-me, acaronava la meva tristesa com si fos una traïció desallotjar-la.

Un dia, però, algú va fer-me adonar que la porta no costava tant d’obrir, fins i tot va ajuntar-hi la seva força per empènyer-la i la claror del sol em va cridar invitant-me a sortir i el verd de l’herba va donar-me esperança i els arbres em van fer un senyal amic i una mica més enllà les muntanyes deixaven entreveure un món ple de màgia i vaig traspassar el llindar.

A fora m’esperaven els amics per gaudir junts del goig de viure.

Mai li agraïré prou a qui em va ajudar a obrir la porta, mai !

PSEUDÒNIM: boletescriptor

Fa fred. És fosc. No sé per què relaciono la llum amb la temperatura. No ho havia pensat mai. Em doblego sobre el meu cos, però no em passa. Noés un fred real, no. En ve de ben endins. A l’habitació hi ha molta gent, però és solitud el que sento. Masses veus, no escolto res. De cop una de més aguda sobresurt d’aquest mar de sorolls. Em molesta. Perfi, una de càlida que m’acarona i em torna l’escalfor que m’ha robat la foscor. Em deixo portar. No és el que diu, és el que comunica. Mans que em toquen, però no diuen. Mans que em rosen i m’esborronen. Barreja d’olors. Obren la finestra i oloro l’aire fresc. Quants matisos diferents. M’impressiona. Em fan un petó i assaboreixo la sal d’una llàgrima. Emoció. Paradoxalment, ara ho veig ben clar: Demà em trauran la vena dels ulls i tornaré al “no-sentir” habitual. Llàstima.

PSEUDÒNIM: UIA

Griselda va obrir l’aixeta i va escampar les sals de bany i els pètals de rosa; tot seguit va encendre les espelmes i el sàndal. La música chill-out va crear la atmosfera relaxada que tant anhelava; es va prendre un parell de aspirines. La bata de setí negra va relliscar suaument fins els seus peus. Va tancar els ulls; lentament la seva ment es va relaxà del caos laboral, amorós i familiar; va gaudir de les sensacions de l’entorn.

El so del telèfon la va treure del seu sopor, no se n’havia recordat d’agafar el aparell sense fil; va sentir una esgarrifança, l’aigua havia disminuït de temperatura; es va posar el barnús; quan va anar a despenjar el  mànec del aparell, el telèfon va deixar de sonar. De tornada  al quart de bany, se’n va adonar, que el terra  estava sent envaït per l’aigua; un líquid vermellós cobria les rajoles; el seu cos mort romania a la banyera.

PSEUDÒNIM: MORGAN BLUE