Quina cadena tries?

—Quina cadena tria? —va dir el venedor esquifit ensenyant-li el mostrari a la porta de casa seva.

—N’ha sentit mai a parlar de la llibertat? —s’afanyà a dir ella.
—Deixi’s d’utopies inútils i esculli convençuda, ja que és per tota la vida.
Un cop triada una de qualsevol i amb una rapidesa extraordinària, li va col•locar al turmell. —Per cert —va afegir l’home— no sé si li havia dit, que és indestructible.

Un soroll estrepitós va sobresaltar el venedor quan era prop del seu cotxe. Sobre el capó hi havia un peu tallat pel turmell, amb una cadena de ferro que l’envoltava fortament mentre gotes de sang regalimaven per la carrosseria.

Pseudònim: MartinaH

 

Ànima de guerrera

En un descuit de la bèstia que empunya el ceptre de la Culpa, vaig desembeinar la meva espasa de coratge i vaig vèncer la força del Mal. Vaig travessar la nit fosca del meu cor i el pont de les fronteres de la meva ment. La batalla incessant de Pensaments i Emocions s’esvaïa sota uns raigs de sol que anunciaven una nova albada en la meva vida. Després d’un escarpat passatge, vaig trobar una porta entreoberta. Havia arribat al regne d’Amor Veritable, que em va ajudar a sortir de la meva ignorància diària i a recuperar la meva saviesa màgica davant l’adversitat de tanta lluita interna. Llavors vaig mirar a la bèstia derrotada en el seu pudent llit i li vaig dir somrient: -Jo sí puc. I em vaig acomiadar de l’Ombra de l’altre costat del mirall.

Pseudònim: Lady Alma

 

Milers d’anys… tot plegat per a no res

Ja n’hi havia prou. Prengué el nadó entre els seus braços i enfilà cap a la roca més alta. A l’altra banda hi havia la llibertat. També la incertesa, però confiava que alguna tribu nòmada l’acolliria i se l’enduria ben lluny. Una enorme mà l’aturà. Va sentir que l’agafaven pels cabells i la llançaven a terra amb extrema violència. Protegí amb el cos el seu fill de l’impacte. I veié amb horror com ell brandava el bastó un cop més.

Va fer ús de tot el valor que havia atresorat els darrers mesos i obrí la porta cap a la llibertat. La mala sort, però, va fer que ell tornés abans d’hora de la feina i es trobessin cara a cara. Ella va veure que desviava la mirada cap a la maleta. Després, ell li clavà una empenta i la llançà al terra del menjador. Tancà la porta darrere seu i es tragué el cinturó del pantalons. Tornava a dur el de la sivella enorme i massissa. Altre cop.

Pseudònim: Nemo

 

Diamants

Quan es va quedar sense feina les va passar magres per pagar la pensió a la dona i el fill. Però en acabar-se l’atur, era impossible del tot. “La mala pècora vol impedir-me veure el Dani”.

La situació desesperada el va empènyer a buscar una solució arriscada. Els companys menys recomanables de l’institut amb uns col·legues anaven a donar un cop en una joieria. Ell només havia de passar per la vorera just quan sortissin i endur-se el botí. Va accedir. Després es van trobar i ho van repartir. Es va sorprendre en rebre dos diamants grossos i un rellotge d’or.

-“Què en faig d’això? Necessito pasta!”

-“Dilluns tindrem un comprador. Mentrestant, cadascú guarda la seva part”.

I ara a casa no trobava els diamants!! El seu fill, amb ell aquest cap de setmana, li digué:

-“Mira papa, m’han donat deu bales de colors per les dues transparents que tenies aquí per a mi.”

PSEUDÒNIM: Rosa Roja

Pels voltants de l’ermita de Sant Medir

– Olors de bosc i ametllers que floreixen, corriols ombrívols en fresques obagues, dossers de branques d’alzines, pins i heures que s’hi enfilen, racons humits d’on sorgeixen fonts i verdegen falgueres entre regalims de molsa… aquests records conservo d’haver caminat pels voltants de l’ermita de Sant Medir.

– I tu te’n meravelles, com si hi haguessis anat ahir per primer cop? Què és el que fa que hi vagis cada albada? Què hi veus o què hi esperes?

– És com un gran jardí prop de casa, un parc natural on m’agrada perdre-m’hi, que em tempta a buscar-hi nous camins que no he petjat mai encara.

Pseudònim: Medir.

 

Escala

Ell gira la clau dins el pany com si fos el gest d’ahir o el de demà. Ella posa amb cura els dits a dins els guants. Baixen per l’escala cadascun dins també del seu silenci. Ella reté el pas, com si no se n’adonés, com si encara no volgués allunyar-se. El trepig de les sabates rebot en l’estretor de les parets i els colpeja a tots dos esglaó per esglaó fins a l’entrada. Més enllà de la porta del carrer el món brama enfollit i els espera amb les esmolades urpes del desembre. Es gira ella i la intenció d’un bes ensopega amb el dubte. S’enreden les mirades, cauen, i se’ls esguerren els somriures. Era la darrera oportunitat d’una carícia, i surten al carrer sense saber-ho.

PSEUDÒNIM M.Capacés

La Pintada

El poble de lluents parets blanques, orgull dels seus vilatans, despertà un dia ple de grafits amb missatges d’allò més intrigants. Al mercat setmanal, als bars entre partida i partida de botifarra, a l’Ateneu, a la sortida de la missa fou el tema que preocupà tots els veïns. <<Segur que darrere hi ha d’haver per força algú de fora>>, assegurava la majoria. D’altres assenyalaren al poble del costat, envejós de la lluïssor de les parets. I no foren pocs, que de portes endintre, acusaren un veí un xic estrany que hi vivia a les afores. Durant dies no es parlà d’una altra cosa i semblà que no es parlaria de res més. Tanta era la seva preocupació. Però, un bon dia l’aparició dels operaris del poble rescabalaren la malifeta aprimant, això sí, l’esquàlid pressupost municipal. Per tant, el divorci d’en Roc i la Carmeta captaren ara l’atenció de la vila.

PSEUDÒNIM: El Perxeró

 

No la rento

No la rento. No la vull rentar. La deixaré tal com l’he trobada, mentre regirava armaris i calaixos i em sortien al pas mil i un objectes que havien estat teus i que, en veure’ls i tocar-los, em retornaven una miqueta de tu. Com jo, ells també s’han quedat orfes. No la rento. No ho faré fins que el temps esvaeixi l’olor o fins que jo la xucli tota a còpia de refregar el nas en aquesta peça de roba, un petit tresor amb la teva flaire que poc a poc entra dins meu i em colpeja el cor, em trasbalsa l’ànima i m’afluixa les llàgrimes. Incontrolables, rellisquen galtes a baix i humitegen la seda d’aquesta brusa. No vull esborrar aquest polsim de vida que m’apropa a tu ni desfer aquest lligam invisible i eteri que em fa creure, si tanco els ulls, que encara ets al meu costat. La teva olor, com una dolça besada, m’acarona el cor, tan buit i orfe des que tu no hi ets, mare.

PSEUDÒNIM: MADUIXA

 

La memòria de la pell

Asseguda al sofà, té la televisió engegada però no li fa gaire cas. Estan entrevistant a un metge que parla de la importància de protegir-se del sol, no només a l’estiu, sinó durant tot l’any. Amb posat seriós, es dirigeix a l’audiència advertint que no s’ha d’oblidar que la pell té una memòria prodigiosa i per això, les cremades de petits, poden tenir greus conseqüències anys després.

Pensa que el metge té tota la raó i maleeix la memòria de la seva pell. Ja ha passat molt de temps d’ençà que es va exposar al foc dels seus llavis i de les seves carícies, sense protegir-se ni el cos ni el cor. I no hi ha dia que la seva pell no li ho recordi. Entre els coixins, busca el comandament a distància per fer zàping i trobar uns d’aquells programes que et deixen la ment en mode off.

PSEUDÒNIM: Lila

 

Rauxa

El morenot alt i ben plantat li havia somrigut en pujar a l’autobús. A ella! Ara, ell seia  darrere seu. No hi havia més passatgers, només una vella  roncava dues files més endavant. Reflectit pel vidre de la finestreta, el veia moure els llavis xiuxiuejant paraules dolces. Li deia que era bonica, la seva princesa, i des que l’havia vist, sabia que eren l’un per l’altre.

El cor de la dona bategava com un timbal, feia anys que cap home no li feia cas i, menys encara, li dirigia paraules tendres. El cap li deia: “Analitza!,  que les coses són com són i no com voldries que fossin. Recorda que quan no m’escoltes, l’espifies.” Però les entranyes li cridaven: “Ara o mai!”.

S’aixecà, enardida, i tot girant-se  li abocà: “Jo també t’estimo!”. L’home la mirà amb ulls espaordits, sobretot  quan ella caigué rodona en adonar-se dels auriculars del mòbil, que connectaven la veritable destinatària de les paraules d’amor amb el morenot alt i ben plantat.

PSEUDÒNIM: Colibrí