Vaig trobar el teu marit a la rambla del celler i va venir a felicitar-me, a diferència de les altres vegades. Es va disculpar per no haver assistit al partit el dissabte, no havia pogut acudir per motius de feina. Li feia l’efecte que tu sí havies anat, devies haver arribat al final perquè segurament t’havies aixecat tard, ets una mandrosa i el futbol no t’agrada gens encara que jugui el vostre fill. Després em va ensenyar una foto del cotxe nou, i no es va poder estar de comentar el preu. Ell tenia ganes de seguir xerrant i jo no. Ens vam acomiadar i no li vaig dir que ja ho sabia tot: que vas dir-me que ens veuríem aquell matí i vas complir la teva paraula com fas sempre, que havies animat i gaudit amb l’equip des del primer minut, que el més important no es tenir coses sinó les persones que estimes, que no et valora com et mereixes, que no et coneix ni de bon tros. Que la llum dels teus ulls ho eclipsa tot. Que et seguiré esperant encara que avui tampoc ens puguem veure.

Pseudònim: H. Mayol

Els meus peus van començar a córrer desenfrenats pels carrers d’aquell poble estancat en el temps. El meu cervell era un bullici de frases en imperatiu, que esclafaven sense pietat a totes aquelles idees en condicional i somnis en futur. Notava com el meu alè s’accelerava, fusionant-se amb l’aire gèlid de la nit. Quan per fi vaig arribar al cim del turó, em vaig deixar caure a la gespa fresca, tremolant, sense forces. I així, vulnerable, tombada de cara al cel és quan vaig poder començar a omplir els pulmons i buidar la ment de tot allò que m’oprimia, mentre les llàgrimes queien per les meves galtes. I quan finalment van desaparèixer, els meus ulls van enfocar la imatge d’un cel infinit amb petits llums intermitents. Aquells que tu em vas dir que eren la pomada a tots els mals, però a la qual pocs cops m’atrevia a recórrer des que vas marxar.

Pseudònim: Ilargia

Els meus companys de feina fa estona que han marxat a dinar. M’han intentat convèncer per a que anés amb ells, però no m’ha vingut de gust. Necessito escampar la boira, però prefereixo fer-ho sola. Apago l’ordinador i surto al carrer. Entro a un petit restaurant que hi ha un parell de carrers més enllà. Tinc ganes d’estar sola i pensar en les meves coses. Només hi ha un parell de taules ocupades: en una hi ha un petit grup i a l’altra un home sol, li faig uns 40 anys. M’assec en una taula al costat de la finestra. El cambrer em pren nota i en uns minuts ja tinc el primer plat a taula. Menjo sense massa gana ni interès. Quan acabo l’home que seia sol s’aixeca, recull el meu plat buit i em diu: -Ara demano que et portin el segon. Dóno per fet que és l’encarregat i que ha aprofitat que la cosa està tranquil·la per fer un mos. Li dic amb cert sentiment de culpabilitat: -Em sap greu haver-te obligat a tornar a la feina. I em respon: -No treballo pas aquí-. Me’l miro amb desconcert i curiositat.

Pseudònim: Nina

Em tiraria de cap per la finestra de la classe, tot i haver-hi dos pisos d’altura. Obriria la finestra i saltaria sense més. Però perquè sé que a l’altra banda m’espera una explanada de gespa verda, un mar de núvols infinit, el sol donant-me energia. El món de la vida que em portarà a un altre lloc ben lluny d’aquí.

Classes, biblioteca, estudiar, exàmens, anar a treballar, llevar-se, tornar a classe, treballar més, gastar els diners que guanyes…Tornar a començar un cop darrere un altre. Estudiar, treballar, estalviar, gastar, i aguantar.

Passa la teva joventut estudiant, troba feina, guanya’t la vida, proporciona als teus fills el mateix nivell de vida. O millor.

Decideix el teu objectiu a la vida. I saps la resposta.

PSEUDÒNIM: DONUTA

Cal arreglar una placa solar. L’astronauta comprova el vestit d’ultra-protecció, el tub que el connecta a la nau i es posa el casc. Després d’obrir la comporta, observa un moment Júpiter i el Sol llunyà i fa un salt a l’espai interestel·lar. Però la nau, el casc, el vestit, les estrelles, tot ha desaparegut. Sura en un buit diferent, fosc i dens. Ja no controla el cos, només li queda la consciència de si mateix i de l’esforç que fa per impulsar els pulmons, perquè li falta aire. Està atrapat i impotent. No podrà aguantar gaire. Passen segons, minuts. De sobte, una gran força  l’ha empès amunt, el fa passar amb dificultat fregant per un lloc molt estret, sent com l’estiren i passa a un medi lluminós i diàfan. Espantat, es posa a plorar. Una infermera diu unes paraules inintel·ligibles i el dóna a la seva mare per a què senti l’escalfor del seu pit. Algú talla el tub que l’unia a la nau.

PSEUDÒNIM: Dr. Àstrov

Em perdono per odiar-te pare… era molt petita quan em vas abandonar. No et recordo… no sé que és ser la teva filla ni quins sentiments hauria de tenir cap a la teva persona. Només sé que ens vas deixar… La ràbia i el dolor van fer-se lloc al meu petit cor i han crescut amb mi oferint-me la companyia que tu em vas negar.

Em fa mal pare… perquè et detesto sense haver-te gaudit, perquè a l’escola era la nena que el seu progenitor no estimava, perquè quan feia alguna cosa que incorrecta em deien que érem iguals…

No em coneixes pare, però si ho fessis podries veure que sóc intel·ligent, forta i valenta; en podries estar orgullós com jo ho estic.

No et conec pare… i , per això, et dono les gràcies… sóc qui sóc perquè tu ets qui ets.

Pseudònim: “La nena de les ulleres”

Un dia l’Anna em va trucar -ara deu fer tres o quatre mesos- i feia molt de temps que no parlàvem, per dir que estaria bé que em fes les proves de l’hac-i-ve. Tot l’embolic provenia del seu ex, aquell paio que deia que era advocat i només era un brètol sense escrúpols. Feia temps que no sabia res d’ella perquè no l’havia telefonada des d’abans de la seva operació, vaig dir-li que no m’havia assabentat de res (vaig prendre’m una petita llicència) i que em sabia molt de greu el que li havia passat (m’ho va dir l’Aurèlia, la seva germana petita, la nit en què havíem sortit d’amagat i vam beure, i després es va encaparrar que ho féssim allà mateix a l’escala dels seus pares). L’Anna i jo vam estar a punt de casar-nos (vam viure junts quasi deu anys) i tot se’n va a anar en orris quan es va emprenyar per una nimietat, aquell episodi insignificant amb l’alumna d’intercanvi de qui no vaig aprendre’m mai el nom (se’n deia Siobhan). Li vaig dir que m’ho faria mirar, que no es preocupés. I no, no m’agrada dir mentides, em sembla un despropòsit.

Pseudònim:  E. Pijoan

Agafa empenta. Puja, ja fa temps que amb alguna aturada, carrer del Carme amunt. Va complint llistats, encadenant rutines. Li agrada la serenor de les fites acabades. Trenca la merla les seves cavil·lacions. Vacil·la. Li espanta ser, ara que pensa, en l’últim dia de feina. Son les últimes cartes les que transmet. Ha recorregut el poble de punta a punta, l’ha vist canviar i s’hi ha relacionat, tal Hermes, transferint missives. Ha vist com s’accelerava la comunicació, desplaçant un temps més acollidor i, també, més opac. Ara és ell el desplaçat. Sap que la vellesa li gangrena el cos lentament. Ho nota. Dibuixa un somriure al rostre, ja fa temps que hi ha més gent allà que no pas aquí. Més por li fa el temps, sense fites, que s’apropa. Arromanga les recances, s’empassa les inquietuds quan el saluden. És el caliu humà tot el que s’enduu.

Pseudònim: Auró

Em vas acariciar i vaig sentir  un calfred, la teva mirada, aquella mirada tènue, a voltes gris, d’altres amb la claror d’un matí de diumenge, se’m clavava. Et vas posar al meu costat i vam començar a parlar amb els ulls, semblava que em deien que m’estimaves. Des del llit estant, per una escletxa de la porta, podia veure el vestit blanc i el vel que havia de dur en unes hores i no era capaç d’aixecar-me doncs l’ancora de la teva presencia m’empenyia a seguir dormint i fugir de tot allò. Per uns instants vaig dubtar de fer-te la gran pregunta, però finalment brollí dels meus llavis: -què faig, em caso?, em vas mirar fixament i sense contestar-me vas tornar-te a endormiscar, llavors, en el moment en que anava a la cuina a trucar en Pere per dir-li que no em casava, et vas per fi aixecar ,vas posar les quatre potes a terra i vas anar-te  a menjar el teu pinso.

Pseudònim: Antonia Morera Planes

Sabia que aquest dia arribaria, simplement era més fàcil esborrar-lo del calendari, oblidar-lo, ja ho afrontaré quan arribi el moment, pensava. I així funciono, deixo que la vida m’arrossegui, a vegades massa ràpid, a vegades transportant-me sense previ avís a un adéu, a vegades capritxosa.

Que la vida m’arrossegui, o potser la cinta porta equipatges aquesta vegada. Els dos la miràvem, ell somiant pujar-hi i jugar, jo sentint que aquella maleïda cosa no s’enduia maletes sinó part de mi i no s’aturava, la vida no s’atura. I ell m’agafava de la mà, juganer, viu, explorador incansable, el meu príncep, el meu músic de carrer, inconscient al comiat.

Avança però no deixa de mirar-me, el vaig veure néixer i ara marxa, el meu cor a la seva butxaca, petites passes que deixen enrere el nostre joc etern: Tieta! Jo sóc el Joan i tu la Marieta val?…estàs preparada? No, no ho estic, vull que s’aturi la cinta, les llàgrimes, i mai el teu somriure. Però ja no em veus, no et veig.

Fins sempre petit gegant, ens veurem a l’Argentina

Pseudònim: La tieta