Em vas acariciar i vaig sentir un calfred, la teva mirada, aquella mirada tènue, a voltes gris, d’altres amb la claror d’un matí de diumenge, se’m clavava. Et vas posar al meu costat i vam començar a parlar amb els ulls, semblava que em deien que m’estimaves. Des del llit estant, per una escletxa de la porta, podia veure el vestit blanc i el vel que havia de dur en unes hores i no era capaç d’aixecar-me doncs l’ancora de la teva presencia m’empenyia a seguir dormint i fugir de tot allò. Per uns instants vaig dubtar de fer-te la gran pregunta, però finalment brollí dels meus llavis: -què faig, em caso?, em vas mirar fixament i sense contestar-me vas tornar-te a endormiscar, llavors, en el moment en que anava a la cuina a trucar en Pere per dir-li que no em casava, et vas per fi aixecar ,vas posar les quatre potes a terra i vas anar-te a menjar el teu pinso.
Pseudònim: Antonia Morera Planes