Tot va començar a una cavalcada de Reis. Estàvem els meus amics i jo veient passar els carruatges amb els Reis Mags. Al final de la cavalcada, molts nens petits s’aproparen a mi i als meus amics a comprar-nos. Jo estava esperant a que em triessin, fins que al final una nena petita, d’uns quatre anys, em va triar a mi entre tots els altres. Llavors, ella, jo i els seus pares ens en anàrem a l’estació més propera, perquè segons el que vaig sentir, vivien molt lluny. Vam agafar el primer tren que passava i, per casualitat, em vaig trobar amb un amic meu d’ abans i vam parlar fins que arribàrem a la nostra estació. Vam sortir de l’estació i vaig veure que vivia en un barri on hi havia grans edificis, molt lluminosos i voluminosos. Tot anava bé fins que la nena es va descuidar i em va soltar. Llavors vaig contemplar la visió més bonica de la meva vida i amb aquest record vaig partir a l’infinit.

Pseudònim: Fregoneta

Hi havia una vegada un au molt bonic, era de molts colors. Era molt orgullosa, però alhora una mica despistada. I així fos que un dia, es va perdre en un bosc molt espès. No va trobar una sortida i va tenir que sobreviure molt temps anant de lloc en lloc bebent dels rius. Un dia, es va trovar un riu molt extrany i com estava deshidratat va beure. El pobre ocell no savia que era el riu “Lete” (el riu que si ho toques la memoria se’t borra) i després de beure la seva aigua se’n va oblidar de tot. Vagant sense direcció va trobar un bosc on hi havia animals. Però no recordava la seva identitat, llavors li va preguntar a un ratolí:

-Ei! petit animalot, no me’n recordó quin animal sóc, qué podríes dir-me que et semblo?

-No se ben bé que ets, però tens bec i plomes, deus ser un au.

-Tens dues potes i ets de molts colors, mai havia vist un animal com tú, noi!-va dir un vell esquirol que s’havia acostat sigilosament.

El nostre protagonista se’n va anar desconsolat, pensant que mai sabría la seva identitat. Però al cap d’uns dies, va veure un animal amb bec, dues potes, tenia plomes i era de molts colors. Era molt semblant a ell. Llavors instintivament les plomes qué tenia darrera en la seva cua es van elevar i van descriure un semicercle de colors molt bonics. Llavors li va tornar la memoria i amb ella va recuperar la seva identitat, era un miracle de Déu. Era un paó.

Tres anys després es va casar amb aquella famella de paó i va tenir tres fills, un d’ells el va anomenar “Lete”.

Pseudònim: Clarck el Anonimus

Simplement et volia recordar que divendres has d’anar a kàrate. Ja fa temps que no hi vas i no està bé oblidar-te de visitar la mòmia del teu avi. Encara que només sigui per que se’t passin les ganes de correr de nit cridant, amb els ulls tancats… En fi, et deixo la moto encesa amb l’embalum corresponent perquè et sigui fàcil desplaçar-te, físicament s’entèn. Per què mentalment, val a dir que et noto molt estrany últimament.

Pseudònim: Bocatoff

On era la maleïda infermera? Aquell box minúscul li produïa claustrofòbia. Ja feia tres hores que el tenien enmig d’aquell batibull d’estossegades, gemecs i corredisses. I el pitjor era que no podia veure res, envoltat de cortines i estirat en aquella llitera dura i estreta, més adient per a la Inquisició que per a la Sanitat. Refotudes retallades!. Poc a poc, les cortines s’obriren i una velleta menuda aparegué davant seu. Anava de negre, els cabells recollits en en un monyo curosament pentinat i silencioses sabatilles de feltre. –Bon dia- digué la dona – sóc l’ajudant alternativa del metge. Un nou càrrec pels temps de crisi. Vejam, a vostè, pel que diu que té, li donarem una tissana de flor de saüc amb mel tres cops al dia. Una cataplasma de mostassa i resi una novena a la Mare de Déu del Remei. Passi pel mostrador que li donaran l’alta i un escapulari. Bon dia tingui. I tanqui la boca si us plau.

Pseudònim: Marisol