El petit joglar

El Joan era un petit noiet que vivia amb la seva mare viuda a la epoca medieval. De petit li agradava tocar i compondre musica amb el llaüt. Alguns amics el criticaven dient-li -No arribaras gare lluny, no toques gens bé. La seva mare i el seu millor amic en Xavi li deien-quin plaer pels nostres sentits escoltarte tocar daquest manera,arribaras tant lluny com el teu pare, que era al joglar oficial de la cort de Barcelona. Quan va ser una mica més granl a seva mare i ell van tindre dificultats economiques i el nostre amic en Joan va necesitar deixar els estudis del llaút per  treballar als vespres a una granja. Eren temps difícils però amb esforç en Joan va conseguir continuar els seus estudis del llaüt. Quan va acabar els seus estudis escolars en Joan va ser contratat a la cort de Vallclara. Componia cançons en provençal,catalá,y castellá. Es va fer famos arreu de la peninsula i amb esforç va arribar molt molt lluny……..

Pseudònim: Marques de Sant Cugat

 

Història desde el punt de vista d’una sabata

-Primer de tot em presentaré: soc una sabata i aquesta es la meva història:

Vaig néixer a una fabrica, tot olorava a betun i això jo no ho suporto, estic fet de cuir i soc de color negre.

Un dia qualsevol un gran camió em va portar a la ciutat, i vaig acabar a una botiga, a mi no m’ agraden les botigues (prefereixo l’ olor a tenda que no pas el de la fàbrica ). Tres mesos després va arribar un home al qual li vaig agradar molt i em va portar a casa seva. El primer dia que va posar el seu peu dins de la meva boca ho vaig odiar, i el home,( que es deia Joan per cert) va començar a queixar-se i a crida que JO li feia mal!!! Si el pobre home sàpigues la mala olor que feien els seus peus…

El mon que camino cada dia es molt estrany, veig altres sabates com jo: algunes son velles,altres noves …  i n’hi ha un munt.

Quatre anys després en Joan es va voler desfer de mi i em va tirar a la brossa. Uns dies després un rodamóns buscava coses a la brossa i em va veure i va dir -Per a mi!

I aquest rodamóns i jo ens vam fer molt amics, i com que ell vagava pel mon jo ho vaig visitar gairebé tot.

Pseudònim: MOTI16

El pitjor dia

Avui al matí, quan m’he llevat estava molt content de començar un altre dia de col·legi, però quan he arribat al col·legi m’he adonat de que avui teniem un treball d’un microrrelat i m’he posat molt nerviós  ja que era el meu primer treball no fet. A la penúltima classe, la de català li he dit al meu professor que m’havia oblidat de que haviem de fer un treball, i per aixó li he preguntat si ho podia fer per demà. Però m’ha dit que no, perquè ho havia dit des de fa temps i no es tardava més de uns 20 minuts. Quan he arribat a casa meva li he dit a a la meva mare que no havia fet aquest treball de català i que el meu professor no m’ha deixat fer-ho per demà. LLavors no he pogut entregar el treball i la meva mare m’ha dit: “A veure si n’aprens per a una altra vegada i no et torna a passar”.

Pseudònim: Gladiator

Sospirs

S’arromanga. No és tot un contrasentit? Encadenar rutines per fer rodar els anys. Vèncer al dia per esperar el següent. Soterrar somnis per cobrir menesters, capficar-se en sobre-viure la vida mentre un és viscut. Li cargola una sensació anònima al ventre, incomoda. Ara els fills hereten la inèrcia. Son el triomf d’una vida transferint vida, d’un present sacrificat guaitant el futur. Li espaterra l’evasió, la gusteja, li tremola el batec. Sospira el cansament. No és el què diran, ni tan sols qui ho digui, és la por de trobar-se, de nou, com sempre, la mateixa sensació, la buidor, anònima, al ventre. És l’hora, puntual i exigent. Sospira. Amb força, tremolosa la convicció, puja la reixa, feixuga, de l’establiment. Esmicola un somriure al rostre. Esventa les recances. Espera clients. Sospira. Trenca la merla les seves cavil·lacions. Allà fora, la vida. Somriu.

Pseudònim: Auró

El castell de Blancaneus

Hi havia una vegada un castell en el que vivia Blancaneus amb els dos nans que eren els seus guardaespatlles vestits de men in Black , un es deia mató i el altre mut que eren molt simpàtics i valents . Vigilaven perquè corria el rumor de que una bruixa volia matar a Blancaneus i tenien que impedir-lo. Un dia es va apropar una noia que venia piruletes i mut es va apropar a ella i li va fer amb signes si podia una piruleta , la noia li va donar una i mut sense pensar-ho dues vegades se la va menjar , va fer coses estranyes i es va caure al terra inconscient. Mató va intentar colpejar-la i la bruixa li va llançar un Carmel i li va entrar a la boca ,es va caure a terra . Blancaneus es va dar compte i va salir corrents per el bosc i es va encontrar al príncep i el príncep es va adonar i va salvar a Blancaneus.

Pseudònim:Bob

La llegenda del Caballer sense cap

Aquesta llegenda tracta sobre un caballer sense cap que anava de poble en Poble robant mentja, diners ,i als que no li donavaven res els matava amb la Seva espasa que tenia, tenia la espasa mes poderosa de tot el regne, perquè Li va robar a el rei enric 8 ,era una espasa q estaba feta amb el millor metall.

Que el habien portat de un país molt llunya ,que no es sabia a on estaba. Fins que un dia fa 12 000 anys un princep que venia de molt lluny, perque Había sentit el que pasava a els ciutadants ,que quant el va veure li va retar a un combat per lo que li feia als ciutadants del poble. Va arribar el dia el combat estaba apunt de comenca tothom i va anari a aquell

Combat a veure que passava,arribar la hora el caballer i el princep estaven llestos.

Van comencar a combatir i passats uns minuts el princep li va tallar el cap.

Pseudònim: Gori

Life as she knew it

She still remembers the stab in her soul the day she set a foot in the concrete jungle made of dreams. The wildness of the air, the rhythm of the streets. The energy she was breathing was beating her heart, leaving her breathless. Inebriated with too much life. For the first time.

Young enough to feel everything was possible; old enough to had left far behind the magical tales and the essence of innocence.

She observed and observed, the craziness of the world, the best and the worst, life was happening at that subway station. “Excuse me, miss, could you kindly let me know how to get there?”

It was then, that swift instant when she realized that restlessness deep inside, her peace flying far, far away. She was part of that madness. That moment of shake when she knew that her life, as she knew it, would never be the same.

Pseudònim: Charlie Kelmeckis

Come back

Nostalgic tears of rain caress the window and run down the glass, frozen, like my soul. I can glimpse these eyes starring at me from the other side of the street. I am alone, playing wording games with my mind, melting sugar realities in a bittersweet cup of tea that could perfectly be called life.

When I feel the gaze, I realize it is not coming from any specific person; it is not coming from any specific place. This vision stands for all my fears, all my absences, all my challenges. And they are all looking at me. Right now. Expectant, hopeful.

“Breath”, my mind seems to mutter, while a beam of light tries to sneak in between the clouds.

“Let them pierce your heart, let them intoxicate you. Stop hiding. Come back to all your demons and turn them into the best part of you”.

Pseudònim: Neil Perry

El noi de la selva

Hi havia una vegada, un noi molt petit que els seus pares el varen deixar a prop de la selva.

Nomès tenia tres anys i era l’únic èsser humà viu de tota la Terra.

Un dia va entrar a la selva per veure-la i un llop se’l va trobar. Com va veure que el noi no tenia por, se’l va portar cap a la seva cova on estava tota la manada.

Un cop allà, tota la manada es va quedar sorpresa en veure’l, però el van acceptar com un membre més a la manada. Allà, va començar la verdadera aventura. Cada vegada es feia més gran i més fort. Va anar aprenent a caçar animals, pescar, fer cabanes per els animals.

Al final, quan ja tenia vint-i-dos anys, va salvar a tota la selva caçant a la pitjor mal son, el tigre Kamblua, un tigre que era feroç i àgil, però molt fàcil de enganyar.

Aquest noi es deia Mogwli i, va conseguir ser el lider de la manada.

Pseudònim: Nike

El nen que menjava crispetes

Hi havia un vegada un nen que anava molt al cinema. Però un dia quan anava cap el cinema es va trobar que no hi havien les pel·lícules que ell volia veure. Llavors no va menjar crispetes. El nen es va posar trist perquè no podia menjar crispetes i es va tancar a la seva habitació durant 2:30 hores a plorar. Fins que la seva mare no va arribar a l’habitació del nen amb unes crispetes, no va deixar de plorar. La mare li va dir que hi havia una nova pel·lícula al cinema que segur que li agradava. Era la pel·lícula de “Capità Amèrica, el soldat d’ hivern´´. El nen que era un mimat va anar directe al cinema amb la seva mare per veure la pel·lícula. Al nen li va agradar tant la pel·lícula que la va voler veure una altre vegada, i un altre, i un altre…

 

Pseudònim: El queso