Al matí quan sona el despertador, i la vida comença a rutllar, de seguida començo a posar-me nerviosa… serà avui el meu dia?. Des de la meva posició, miro la Maria de reüll i penso…on deu anar avui? Què es posarà? Hi haurà molta gresca o avui és un dia de treball i concentració?…quins nervis!!… De cop i volta, la Maria torna del bany, dutxada i amb la tovallola de color rosa que deixa al terra, com sempre… si sabessis la ràbia que em dona això, deixant les coses sense fixar-te, al llit, a la catifa, al terra… a sobre meu….. la Maria obre l’armari… i després de remenar durant uns interminables minuts, acaba traient aquella faldilla negra i la brusa de color blanc, sobri i formal…i aleshores m’adono que avui tampoc és el meu dia, que avui toca quedar-se una altra vegada a sota la calaixera, com la majoria dels dies, esperant que la Maria decideixi que avui toca posar-se en forma i córrer pel parc, i decideixi posar-se les seves sabatilles d’esport, o sigui…jo.

Pseudònim: La Cuca

El silenci era sepulcral, si algú hagués badallat, s’hauria sentit. Tot d’una n’estava apuntant amb la pistola al home, qui n’estava tan espantat com un ratolí davant un gat. Ningú va dir res, no s’atrevien. Un moviment i aquell home hauria resultat mort. Ningú sabia perquè el volia matar, no havia fet res. Però per saber perquè ho feia tindriem que remontar 10 anys al passat. Aquell al qui estava apuntant era el home que havia assassinat a un home i l’havia acusat a ell, amb conseqüència va pasar 9 anys a presó i 1 any l`havia estat buscant. Aquell home era el culpable de veritat. Aquell home era qui havia fet mort a un innocent, qui tendria que haver estat 9 anys a presó. Fa 10 anys ningú el va creure quan va dir que aquell policia havia assassinat a la seva dona. El van tomar per boig. Però ara tenia le probes necessàries per demostrar que era cupable. Havia arribat la seva venjança.

Pseudònim: Robert Lewis

-Primer de tot em presentaré: soc una sabata i aquesta es la meva història:

Vaig néixer a una fabrica, tot olorava a betun i això jo no ho suporto, estic fet de cuir i soc de color negre.

Un dia qualsevol un gran camió em va portar a la ciutat, i vaig acabar a una botiga, a mi no m’ agraden les botigues (prefereixo l’ olor a tenda que no pas el de la fàbrica ). Tres mesos després va arribar un home al qual li vaig agradar molt i em va portar a casa seva. El primer dia que va posar el seu peu dins de la meva boca ho vaig odiar, i el home,( que es deia Joan per cert) va començar a queixar-se i a crida que JO li feia mal!!! Si el pobre home sàpigues la mala olor que feien els seus peus…

El mon que camino cada dia es molt estrany, veig altres sabates com jo: algunes son velles,altres noves …  i n’hi ha un munt.

Quatre anys després en Joan es va voler desfer de mi i em va tirar a la brossa. Uns dies després un rodamóns buscava coses a la brossa i em va veure i va dir -Per a mi!

I aquest rodamóns i jo ens vam fer molt amics, i com que ell vagava pel mon jo ho vaig visitar gairebé tot.

Pseudònim: MOTI16

S’arromanga. No és tot un contrasentit? Encadenar rutines per fer rodar els anys. Vèncer al dia per esperar el següent. Soterrar somnis per cobrir menesters, capficar-se en sobre-viure la vida mentre un és viscut. Li cargola una sensació anònima al ventre, incomoda. Ara els fills hereten la inèrcia. Son el triomf d’una vida transferint vida, d’un present sacrificat guaitant el futur. Li espaterra l’evasió, la gusteja, li tremola el batec. Sospira el cansament. No és el què diran, ni tan sols qui ho digui, és la por de trobar-se, de nou, com sempre, la mateixa sensació, la buidor, anònima, al ventre. És l’hora, puntual i exigent. Sospira. Amb força, tremolosa la convicció, puja la reixa, feixuga, de l’establiment. Esmicola un somriure al rostre. Esventa les recances. Espera clients. Sospira. Trenca la merla les seves cavil·lacions. Allà fora, la vida. Somriu.

Pseudònim: Auró