Em perdono per odiar-te pare… era molt petita quan em vas abandonar. No et recordo… no sé que és ser la teva filla ni quins sentiments hauria de tenir cap a la teva persona. Només sé que ens vas deixar… La ràbia i el dolor van fer-se lloc al meu petit cor i han crescut amb mi oferint-me la companyia que tu em vas negar.

Em fa mal pare… perquè et detesto sense haver-te gaudit, perquè a l’escola era la nena que el seu progenitor no estimava, perquè quan feia alguna cosa que incorrecta em deien que érem iguals…

No em coneixes pare, però si ho fessis podries veure que sóc intel·ligent, forta i valenta; en podries estar orgullós com jo ho estic.

No et conec pare… i , per això, et dono les gràcies… sóc qui sóc perquè tu ets qui ets.

Pseudònim: “La nena de les ulleres”

Un dia l’Anna em va trucar -ara deu fer tres o quatre mesos- i feia molt de temps que no parlàvem, per dir que estaria bé que em fes les proves de l’hac-i-ve. Tot l’embolic provenia del seu ex, aquell paio que deia que era advocat i només era un brètol sense escrúpols. Feia temps que no sabia res d’ella perquè no l’havia telefonada des d’abans de la seva operació, vaig dir-li que no m’havia assabentat de res (vaig prendre’m una petita llicència) i que em sabia molt de greu el que li havia passat (m’ho va dir l’Aurèlia, la seva germana petita, la nit en què havíem sortit d’amagat i vam beure, i després es va encaparrar que ho féssim allà mateix a l’escala dels seus pares). L’Anna i jo vam estar a punt de casar-nos (vam viure junts quasi deu anys) i tot se’n va a anar en orris quan es va emprenyar per una nimietat, aquell episodi insignificant amb l’alumna d’intercanvi de qui no vaig aprendre’m mai el nom (se’n deia Siobhan). Li vaig dir que m’ho faria mirar, que no es preocupés. I no, no m’agrada dir mentides, em sembla un despropòsit.

Pseudònim:  E. Pijoan

Agafa empenta. Puja, ja fa temps que amb alguna aturada, carrer del Carme amunt. Va complint llistats, encadenant rutines. Li agrada la serenor de les fites acabades. Trenca la merla les seves cavil·lacions. Vacil·la. Li espanta ser, ara que pensa, en l’últim dia de feina. Son les últimes cartes les que transmet. Ha recorregut el poble de punta a punta, l’ha vist canviar i s’hi ha relacionat, tal Hermes, transferint missives. Ha vist com s’accelerava la comunicació, desplaçant un temps més acollidor i, també, més opac. Ara és ell el desplaçat. Sap que la vellesa li gangrena el cos lentament. Ho nota. Dibuixa un somriure al rostre, ja fa temps que hi ha més gent allà que no pas aquí. Més por li fa el temps, sense fites, que s’apropa. Arromanga les recances, s’empassa les inquietuds quan el saluden. És el caliu humà tot el que s’enduu.

Pseudònim: Auró

Em vas acariciar i vaig sentir  un calfred, la teva mirada, aquella mirada tènue, a voltes gris, d’altres amb la claror d’un matí de diumenge, se’m clavava. Et vas posar al meu costat i vam començar a parlar amb els ulls, semblava que em deien que m’estimaves. Des del llit estant, per una escletxa de la porta, podia veure el vestit blanc i el vel que havia de dur en unes hores i no era capaç d’aixecar-me doncs l’ancora de la teva presencia m’empenyia a seguir dormint i fugir de tot allò. Per uns instants vaig dubtar de fer-te la gran pregunta, però finalment brollí dels meus llavis: -què faig, em caso?, em vas mirar fixament i sense contestar-me vas tornar-te a endormiscar, llavors, en el moment en que anava a la cuina a trucar en Pere per dir-li que no em casava, et vas per fi aixecar ,vas posar les quatre potes a terra i vas anar-te  a menjar el teu pinso.

Pseudònim: Antonia Morera Planes

Sabia que aquest dia arribaria, simplement era més fàcil esborrar-lo del calendari, oblidar-lo, ja ho afrontaré quan arribi el moment, pensava. I així funciono, deixo que la vida m’arrossegui, a vegades massa ràpid, a vegades transportant-me sense previ avís a un adéu, a vegades capritxosa.

Que la vida m’arrossegui, o potser la cinta porta equipatges aquesta vegada. Els dos la miràvem, ell somiant pujar-hi i jugar, jo sentint que aquella maleïda cosa no s’enduia maletes sinó part de mi i no s’aturava, la vida no s’atura. I ell m’agafava de la mà, juganer, viu, explorador incansable, el meu príncep, el meu músic de carrer, inconscient al comiat.

Avança però no deixa de mirar-me, el vaig veure néixer i ara marxa, el meu cor a la seva butxaca, petites passes que deixen enrere el nostre joc etern: Tieta! Jo sóc el Joan i tu la Marieta val?…estàs preparada? No, no ho estic, vull que s’aturi la cinta, les llàgrimes, i mai el teu somriure. Però ja no em veus, no et veig.

Fins sempre petit gegant, ens veurem a l’Argentina

Pseudònim: La tieta

—Quina cadena tria? —va dir el venedor esquifit ensenyant-li el mostrari a la porta de casa seva.

—N’ha sentit mai a parlar de la llibertat? —s’afanyà a dir ella.
—Deixi’s d’utopies inútils i esculli convençuda, ja que és per tota la vida.
Un cop triada una de qualsevol i amb una rapidesa extraordinària, li va col•locar al turmell. —Per cert —va afegir l’home— no sé si li havia dit, que és indestructible.

Un soroll estrepitós va sobresaltar el venedor quan era prop del seu cotxe. Sobre el capó hi havia un peu tallat pel turmell, amb una cadena de ferro que l’envoltava fortament mentre gotes de sang regalimaven per la carrosseria.

Pseudònim: MartinaH

En un descuit de la bèstia que empunya el ceptre de la Culpa, vaig desembeinar la meva espasa de coratge i vaig vèncer la força del Mal. Vaig travessar la nit fosca del meu cor i el pont de les fronteres de la meva ment. La batalla incessant de Pensaments i Emocions s’esvaïa sota uns raigs de sol que anunciaven una nova albada en la meva vida. Després d’un escarpat passatge, vaig trobar una porta entreoberta. Havia arribat al regne d’Amor Veritable, que em va ajudar a sortir de la meva ignorància diària i a recuperar la meva saviesa màgica davant l’adversitat de tanta lluita interna. Llavors vaig mirar a la bèstia derrotada en el seu pudent llit i li vaig dir somrient: -Jo sí puc. I em vaig acomiadar de l’Ombra de l’altre costat del mirall.

Pseudònim: Lady Alma

Ja n’hi havia prou. Prengué el nadó entre els seus braços i enfilà cap a la roca més alta. A l’altra banda hi havia la llibertat. També la incertesa, però confiava que alguna tribu nòmada l’acolliria i se l’enduria ben lluny. Una enorme mà l’aturà. Va sentir que l’agafaven pels cabells i la llançaven a terra amb extrema violència. Protegí amb el cos el seu fill de l’impacte. I veié amb horror com ell brandava el bastó un cop més.

Va fer ús de tot el valor que havia atresorat els darrers mesos i obrí la porta cap a la llibertat. La mala sort, però, va fer que ell tornés abans d’hora de la feina i es trobessin cara a cara. Ella va veure que desviava la mirada cap a la maleta. Després, ell li clavà una empenta i la llançà al terra del menjador. Tancà la porta darrere seu i es tragué el cinturó del pantalons. Tornava a dur el de la sivella enorme i massissa. Altre cop.

Pseudònim: Nemo

Quan es va quedar sense feina les va passar magres per pagar la pensió a la dona i el fill. Però en acabar-se l’atur, era impossible del tot. “La mala pècora vol impedir-me veure el Dani”.

La situació desesperada el va empènyer a buscar una solució arriscada. Els companys menys recomanables de l’institut amb uns col·legues anaven a donar un cop en una joieria. Ell només havia de passar per la vorera just quan sortissin i endur-se el botí. Va accedir. Després es van trobar i ho van repartir. Es va sorprendre en rebre dos diamants grossos i un rellotge d’or.

-“Què en faig d’això? Necessito pasta!”

-“Dilluns tindrem un comprador. Mentrestant, cadascú guarda la seva part”.

I ara a casa no trobava els diamants!! El seu fill, amb ell aquest cap de setmana, li digué:

-“Mira papa, m’han donat deu bales de colors per les dues transparents que tenies aquí per a mi.”

PSEUDÒNIM: Rosa Roja