Són temps difícils, però per fi arriben bones notícies, malgrat que hem perdut la guerra, el pare torna a casa. La meva família celebra avui un dia especial, la mare farà una humil calçotada per a dinar, i l’Antoni, el meu germà petit, ha escampat les seves joguines per tota la casa en senyal d’alegria, els meus avis també són aquí amb nosaltres, tothom espera amb ansies l’arribada del pare. Però triga massa, ja són tres quarts de quatre i encara no ha arribat, els calçots s’estan refredant i mica en mica l’ambient de nerviosisme és fa més complicat de dissimular. El pare triga però vindrà, diu la mare intentant animar-nos. S’està fent fosc, els homes més endarrerits arriben a la contrada, però el pare no és un d’ells. Poc a poc, els carrers es buiden i la ciutat entra en la penombra. Ja és negra nit quan algú truca a la porta, la darrera esperança, el cor se m’atura, només tinc forces per obrir la porta, però darrere la porta no hi ha ningú.

Pseudònim: L’aviador sense ulleres

Aquella casa abandonada tenia uns enormes arbusts de lilàs carregats de flors, al mur de pedra exterior. No vaig poder evitar desviar-me del passeig central per olorar-les. M’imaginava que el seu perfum em traslladaria a l’època gloriosa que de segur va tenir la casa, una nit d’estiu, una festa al jardí il·luminat amb fanalets…però realment em va transportar a aquella classe de meditació guiada, on la meva ment va viatjar a aquell estany banyat per la llum de la lluna. Tu estaves fora del meu abast, al mig de l’aigua i sabia que tot i que era jo qui t’havia ensenyat a nedar ara cada cop menys necessitaries el meu ajut. Aquell nen que havies estat no tornaria. No em vaig adonar de la força del sentiment fins que vaig tornar “al món real” i vaig notar les meves galtes mullades per les llàgrimes, com avui, en obrir els ulls inundada per aquest sentiment.

Pseudònim: Lilàs

Fa molts anys, una familia molt pobre vivia a Sant Juan dels Ocells. El pare es deia Francesc d’Assís, la mare, Mellerenga i la seva filla, Alosa.Na Mellerenga estava embarassada. Però una nit va tenir un somni molt estrany. Angoixada, va despertar el seu marit i li va anunciar  el seu somni  : el seu bebè tindria ales.Ell va creure que era un malson… El 4 d’octubre, ella va donar a llum un nen  ros com el blat, amb la pell blanca com la neu, amb ulls blaus com la mar, i sense ales. Alleujats, els pares eren molts feliços. Pero, un mes més tard, va aparèixer una ploma blanca. La parella va plorar molt, més encara quan tot el món es burlava del seu fill.Amb molta pena,els pares van decidir d’abandonar el petit en el bosc  de Joana la boja. Aquella muller era original però tenia un gran cor i no tenia contacte amb la gent. Quan va descobrir el bebé, va creure que era un Angel i va donar les gràcies al Cel. El nen va aprendre a caminar i a volar però sempre mirava cap al cel. Als 8 anys, va abraçar Joana amb molt amor,i va envolar-se cap als núvols. Des d’aleshores, cada 4 d’octubre un colom aporta a Joana una ploma blanca del Nen Angel…

Pseudònim: Carla

Tenia una amiga que rebia homes al segon pis d’una cantonada de l’Eixample.

Un dia parlàvem d’aquelles experiències que jo imaginava transgressores i excitants, plenes d’històries que omplirien les meves futures novel·les de personatges prepotents, avis misògins, pobres desgraciats i estudiants de províncies amb fortes càrregues de solitud, de passats de misèries i presents vergonyants.

Ella m’ho va desmuntar amb una única frase:

—Nou de cada deu són amebes…

Pseudònim: Caràcter 141

El Pep i la Carme estaven arrepapats al sofà del saló de casa, abraçats amb els seus dos fills. Miraven tremolosos la retransmissió especial que totes les televisions, mitjans audiovisuals i xarxes socials de la Terra emetien en directe simultàniament i únicament. El dia D i hora H havia arribat. La data era el 30 de Febrer del 2025, a les 12:58:33 hora catalana. Els seus ulls plorosos es van fitar mentre el darrer “t’estimo” sortia dels seus llavis, emmudint-se per sempre més. El Món havia deixat d’existir.

Tres anys enrere, ningú sap com, va començar la febre de l’esport. El fet és que en poc temps es va capgirar la rutina de dones i homes arreu del planeta. Tothom es va posar a fer Mega-Ultra-Trails, Cincathlons i d’altres esports d’alta intensitat. La salut es va disparar, les malalties van desaparèixer, la medicina i indústria farmacèutica es van enfonsar i el tràfic de drogues va caure en picat. Tot el mercat negre es va orientar al tràfic d’armes. L’escalada armamentista entre Orient i Occident va provocar la Guerra Nuclear Definitiva.

Pseudònim: El Petit de Can Tomeu

Et sento, en cada paraula que ell em diu,
quan miro els seus ulls, em pregunten per tu.

La meva pell s’eriça quan et sento,
no puc veure’t, però sé que existeixes.

Et nego, et temo, et busco, et pateixo,
em desvetlles, m’omples, m’inspires.

Somric, ploro, crido, ballo, dubto,
alteres el meu món , sóc teva.

Pseudònim: GinaBozzo

En la meva ment existeix un lloc on viuen els somnis, on puc tocar l’aire, on es creen il.lusions, on ballen les preguntes, on tot flueix, on habiten pensaments, on l’amor és ideal, on sóc lliure, i no tinc por, però la realitat m’ofega, m’escapo i torno.

En la meva ment tot és possible, no existeix el dolor, els perjudicis ni la foscor, però la realitat em crida, em desperta, obro els ulls i allà hi és, una altra vegada, demanant-me que torni, i encara que la rebutgi, sempre torna, per què ella sap, i jo sé que existeix, i encara que amb els meus somnis juga, no puc viure sense ella.

Pseudònim: GinaBozzo

Aquell dia els núvols anaven com van els vagabunds d’un lloc a l’altre. No entenien tanta despreocupació sota d’ells. Miraven cap a baix i veien com ho estaven malmenant tot els únics éssers dits racionals d’un món meravellós que destrossaven de forma impenitent. I, mentrestant, els núvols notaven l’escalfament de la terra. No sols ells, sinó també els ocells, els peixos, els arbres… Tot, sí, es fonia ràpid en un ocàs destructor sense fre.

Pseudònim: Pytar

Aquest matí em vaig despertar decidit a la vaga. Vaig sortir tan ràpidament de la casa que es va oblidar el meu menjar a la nevera. A l’hora de dinar Isabel, que no em deixa insensible, em convenç per provar el nou bar de tapes a la cantonada, feta obtenir un gran èxit per la seva innovadora gamma de gaspatxo. Al llegir el menú, vaig preferir prendre la “seguretat alimentària”. Vaig optar per la versió tradicional d’aquest tapes. Després de trenta minuts, el pobre cambrer finalment va prendre la nostra ordre. Aquest menjar a soles va ser inesperat, m’agradaria canviar de posició i que era l’última oportunitat per revelar els meus sentiments. No subratllat aquesta última cita, tinc la intenció de rebre una trucada a la recerca de refugi al bany. Al meu retorn, em va sorprendre la rapidesa amb el servei perquè el menjar ja estava preparada. Vaig començar a menjar quan vaig prendre una sufocació cada vegada més intensa. Mai vaig imaginar que l’estrès podria causar aquest tipus de sensacions! El cambrer va arriba a nosaltres en pànic. Però, el mal estava fet. Havia invertit l’ordre de demanda de la 01 amb la 10. Pres convulsions, sigui portat amb urgència a l’hospital del Mar!

Pseudònim: Parras