Temps feia temps vivia en un Poblet del Vallès, un home que vivia mirant-se el melic. Cada dia tot just llevar-se es mirava el melic una estona abans d’anar a treballar, al metro aprofitava els deu minuts que trigava a arribar a Barcelona per mirar-se el melic i un cop al treball, quan ningú l’observava ell es posava a mirar-se el melic. A la tarda, arribava cansat a casa i s’estirava al sofà i es posava a mirar-se el melic i s’anava a dormir mirant-se el melic. Alimentava cada dia el seu melic amb la seva mirada fins que un dia el melic se’l va menjar.

El Melic

Estimada,
Ens coneixem de sempre. Compartim la vida. Depenc de tu per a tot, però tu de mi, ja no n’estic tan segur. Decideixes sempre tot el que haig de fer, i això no és llibertat. T’escric amb profunda sinceritat per dir-te que ja n’estic cansat. Cal que faci el meu camí.

T´ho diu de tot cor,

Un infart fulminant i tot s’ha acabat. No trigaran ni dos dies en enterrar un cos que ha demanat el divorci a la seva ànima.

Mar Àrtic

Asseguda a la terrassa del bar, sota un sol que emmandreix, somio escriure un relat que sigui com el millor cafè, curt, però molt intens, del que et fa tancar els ulls per assaborir cada paraula. Però quan els obro, el cambrer atabalat ha recollit la tassa que encara fumeja amb els meus somnis.

Mar Àrtic

A la presó. Tancada.
Voldria tenir la clau que em donés la llibertat, voldria volar ben lluny i atrapar la lluna per convertir-la en blanca flor de nit.
Somnio amb l’impossible, perquè ser presonera és un imant per imaginar. Hi ha temps per tot, per pensar, per observar amb lupa cada segon de la vida.
Enyoro ser lliure. I quan temo que es converteixi en un mar de desencís… sona un mòbil. I em desperto en el seient de l’avió, que amb les ales ben esteses fa camí al paradís.

Mar Àrtic

Les paraules són abelles, que volen per aquí i per allà buscant el néctar de noves imatges.
Treballen nit i dia, i amelen als llibres, a la ràdio, pel mercat, pels carrers…
Entren al rusc de la meva ment i busquen la cel.la on deixar el seu regal, per alimentar la abella reina, la meva ànima, amb el més dolç recull que han trobat pel món. LLavors, jo jugo amb elles, les combino, les penso, les pronuncio, les intercanvio, les regalo…i desprès les deso amb molta cura, cada una al seu lloc.
Però aquest any les abelles només han trobat carrers buits, portes tancades… Fan massa brogit, moren en sentir-se presoneres. Les cel.les perden el seu ordre i de vegades, costen de trobar. No m’enrecordo on les he desades.
Somio una altra primavera, una nova esperança i deixar-les volar lliures.

ROMANÍ

Tothom recorda que Sant Jordi va salvar moltes vides però, sense voler-ho, també va enfonsar la meva. De ben segur coneixeu la llegenda: el drac, la sang, el roser… El que no s’explica és el silenci que va deixar darrere seu: la princesa n’havia quedat totalment enamorada, i quan tots pensaven que es casarien, ell va marxar. La vila va quedar sumida en una depressió generalitzada. La princesa passava les hores tancada als jardins que es van construir al voltant del roser, convertit en una relíquia o un fetitxe. Aleshores vaig arribar jo i vaig voler casar-me amb ella. Només va posar una condició: hauria de cuidar personalment el seu jardí. I clar, vaig acceptar. I va ser així com la gent va posar-me el sobrenom de ‘el jardiner de Sant Jordi’, i la meva vida va ser només l’ombra d’un heroi fugit.

Deus Ex

Sempre l’havia vist cosint. Ja des de ben menuda, quan solíem passar certs vespres  a can Pedrals, la recordo asseguda al seu vell balancí; en aquell racó glaçat i mal il·luminat, mentre teixia el que esdevindrien llargues cortines pels finestrals o barrocs tapetes per a les calaixeres repartides per tot el mas. I ho feia sense badar boca, mentre s’endormiscava soleta fins aclucar el ulls. Segons la mare, feia ja molts anys que patia mal d’ossos, però mai no li havia vist un mal posat ni li havia sentit un sol gemec. Ni un. Havent lluitat sempre per evitar l’ombra de la solitud, mai no hauria imaginat que, a la fi, una maleïda bestioleta l’obligaria a dir adeu endollada a un respirador i sense ningú estimat a qui estrènyer ben fort la mà. Vençuda i absolutament sola.

CELDONI TRITÓ

Tanta paperassa em fa perdre l’oremus!
D’un rampell l’engego a pastar fang tot escampant-la per arreu. Quin desori.
Penedida i a desgrat, l’arreplego tot seguit del terra. L’apilo. L’arrenglero.
I llavors la veig: la pàgina insurrecta escapolida del meu llibre vital. Número 666.
Vet-ho aquí, t’he enxampat, trapella!
No entenc per què t’entossudeixes a tornar-me a lloc! s’exclama ella.
Ras i curt, perquè ets la meva vida escrita. T’he de bressolar per ser jo. Si et volatilitzes… jo em perdré pels amagatalls més tenebrosos de l’existència; però si t’aixoplugo, la vida m’encisarà amb paraules dites i escrites amb la tinta de la llum del sol.

Arlet Margot

Encara puc escoltar el soroll del motoret d’aquell petit expremedor cada matí sens falta. Jo obria els ulls i sabia que em quedaven quasi un parell de horetes abans d’anar a l’escola. Era una sensació reconfortant. La certesa de la rutina de cada dia, de sentir te protegit, de planificar a què jugaria aquella tarda en tornar a casa. Ara, força anys després, em trobo aquí sense vosaltres, en plena matinada sentint també soroll de motoret però aquest és continu i no m’agrada, no em porta seguretat ni les certeses del dia següent. Ans al contrari és incertesa,por, de no saber si tot anirà bé de si els tornaré a veure a tots i ens podrem ajuntar com abans. Entretant les bombes fan la seva feina i els tractaments van passant. El pàrquing engega el llum verd, el sol treu el nas per Rosselló i a fora torna a començar la dansa de les formigues, la tant enyorada rutina.

Eric Cid

Vermells, rosats, morats, grogs. Verd, molt verd. Explosió de colors que ens eclipsen la mirada i ens fan aclucar els ulls els matins de cel net i clar. Piular d’ocells, brunzit d’abelles, xiscles d’orenetes. Autèntics regals per les oïdes. Ens omplen i alhora ens aïllen dels sorolls quotidians. Suau,  vellutat, sedós, càlid. Tactes imaginaris. Els podem percebre sense tocar-los.
Flaires dolços de flors variades que s’uneixen en una sola ferum. Ensumem  la frescor del matí, l’escalfor del sol primerenc i  la humitat de la rosada. Olor a vida.
Primeres fruites vermelles, brots que creixen amb urgència, horta atapeïda. Afinant sabors de temporada.
I sí. Malgrat tot, torna la primavera.

Llimoner